La Terra d'Enlloc

[Poesia] Clementina Arderiu: «Només que cerqui en mi mateixa»

2012-01-03T21:12:00.001+01:00

(Barcelona, 1889 - 1976)

Només que cerqui en mi mateixa
no em puc esgarriar:
fidelitat trobaré sempre
al meu mateix cantar.
Si miro lluny, per l'avinguda
del temps difunt endins,
entre adormides tristes hores
veuré matins divins.
Que allà en el fons, quan tot comença,
l'infant que jo he estat,
mentre somriu i giravolta
ja enyora soledat
i sent un ritme que l'encalça
que mai no és moridor.
Juguen a rotllo les amigues
amb passos i cançó;
i en els jardins l'oreig s'atura
per escoltar millor.
Jo me n'hi anava, embriagada;
sense saber, feliç,
girava amb elles i cantava
amb doll tremoladís.
Cada cançó portava un aire
--doneu-me el més ardent--
i el ritme feia revirades
abans d'eixir corrent.
Però ma joia, interrompuda,
sovint es malmeté,
que les companyes no estimaven
el cant, ni el va, ni el ve,
i una rialla me'l desfeia...
Com jo, ningú el sentí;
però, nuar-lo, dues voltes,
no ho puc aconseguir.
Ara recordo que fugia
amb la recança breu
d'haver encetat una delícia
molt trencadissa i lleu;
i la volia per mi sola
--beat qui la tingués!
Com més m'allunyo de la colla,
més dolça i meva és.

Clementina Arderiu, L'esperança, encara (Obra poètica), Barcelona, Edicions 62/Proa («Escriptores del segle XX», 15), 1995, pàgs. 157-58.

[Poesia] Archibald MacLeish: «Incerta memòria»

2012-01-02T14:06:00.000+01:00

ARCHIBALD MACLEISH

(Glencoe, Illinois, 7 de maig de 1892 – Boston, 20 d'abril de 1982)

INCERTA MEMÒRIA

Sí, quan vingui un temps càlid, que no escau a la fi
de l'any, ja a l'any vinent en tardania,
i el garbí, que duu olor de la pluja i l'estiu,
a les grans branques prengui les fulles moribundes,

i tu pel Friedrichstrasse, a la vesprada,
o tu a París, al moll batut pel vent,
agiteu davant vostre fulles seques, amb uns
pensaments que canvien, talment els núvols grisos,

no sabríeu per què, tot d'una la dolcesa
us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.
Sereu dins un vent càlid, com de juny i entre fulles
caient. «Quan fou així?», direu i «Qui m'acompanyava?»

No en tindreu cap record i us hi estareu, sentint,
el vent al coll, el vent damunt les mànigues.
Olor d'herba i de fulles mortes d'algun jardí
sentireu. Amb ulls closos, direu: «Amb qui? I on era?»

Marià Manent, Poemes d'Archibald MacLeish, Barcelona, Edicions 62 («Els Llibres de l'Escorpí. Poesia», núm. 66), 1981, p. 22.

[Poesia] Carles Duarte: «Tanca els llavis del dia»

2011-12-08T20:00:00.001+01:00

CARLES DUARTE I MONTSERRAT

(Barcelona, 1959)

Sí, recorda't del teu creador

abans no es desfaci el fil de plata

i el llantió d'or no s'esberli,

abans no s'esmicoli la gerra a la font

i la corriola del pou no es trenqui,

abans la pols no torni a la terra,

al lloc on era,

i l'alè de vida no retorni a Déu.

Eclesiastès, 12.6-7

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.

T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs
gairebé imperceptible
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
dels teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

(De S'acosta el mar. Poesia 1984-2009, València: Eliseu Climent, editor, 2010, pàgs. 172-73)

[Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»

2011-11-26T12:15:00.001+01:00

DIRIA: CONSCIÈNCIA DE MI

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.

Joan Fuster, Escrit per al silenci,

València, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1954, pàgs. 30-33.

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos) + Jô Soares + Billy Forghieri - Ao Volante Do Chevrolet

2011-10-22T14:12:00.001+02:00

ÁLVARO DE CAMPOS: AO VOLANTE DO CHEVROLET

Ao volante do Chevrolet pela estrada de Sintra,

Ao luar e ao sonho, na estrada deserta,

Sozinho guio, guio quase devagar, e um pouco

Me parece, ou me forço um pouco para que me pareça,

Que sigo por outra estrada, por outro sonho, por outro mundo,

Que sigo sem haver Lisboa deixada ou Sintra a que ir ter,

Que sigo, e que mais haverá em seguir senão não parar mas seguir?

Vou passar a noite a Sintra por não poder passá-la em Lisboa,

Mas, quando chegar a Sintra, terei pena de não ter ficado em Lisboa.

Sempre esta inquietação sem propósito, sem nexo, sem conseqüência,

Sempre, sempre, sempre,

Esta angústia excessiva do espírito por coisa nenhuma,

Na estrada de Sintra, ou na estrada do sonho, ou na estrada da vida...

Maieável aos meus movimentos subconscientes do volante,

Galga sob mim comigo o automóvel que me emprestaram.

Sorrio do símbolo, ao pensar nele, e ao virar à direita.

Em quantas coisas que me emprestaram eu sigo no mundo

Quantas coisas que me emprestaram guio como minhas!

Quanto me emprestaram, ai de mim!, eu próprio sou!

À esquerda o casebre — sim, o casebre — à beira da estrada

À direita o campo aberto, com a lua ao longe.

O automóvel, que parecia há pouco dar-me liberdade,

É agora uma coisa onde estou fechado

Que só posso conduzir se nele estiver fechado,

Que só domino se me incluir nele, se ele me incluir a mim.

À esquerda lá para trás o casebre modesto, mais que modesto.

A vida ali deve ser feliz, só porque não é a minha.

Se alguém me viu da janela do casebre, sonhará: Aquele é que é feliz.

Talvez à criança espreitando pelos vidros da janela do andar que está em cima

Fiquei (com o automóvel emprestado) como um sonho, uma fada real.

Talvez à rapariga que olhou, ouvindo o motor, pela janela da cozinha

No pavimento térreo,

Sou qualquer coisa do príncipe de todo o coração de rapariga,

E ela me olhará de esguelha, pelos vidros, até à curva em que me perdi.

Deixarei sonhos atrás de mim, ou é o automóvel que os deixa?

Eu, guiador do automóvel emprestado, ou o automóvel emprestado que eu guio?

Na estrada de Sintra ao luar, na tristeza, ante os campos e a noite,

Guiando o Chevrolet emprestado desconsoladamente,

Perco-me na estrada futura, sumo-me na distância que alcanço,

E, num desejo terrível, súbido, violento, inconcebível,

Acelero...

Mas o meu coração ficou no monte de pedras, de que me desviei ao vê-lo sem vê-lo,

À porta do casebre,

O meu coração vazio,

O meu coração insatisfeito,

O meu coração mais humano do que eu, mais exato que a vida.

Na estrada de Sintra, perto da meia-noite, ao luar, ao votante,

Na estrada de Sintra, que cansaço da própria imaginação,

Na estrada de Sintra, cada vez mais perto de Sintra,

Na estrada de Sintra, cada vez menos perto de mim...

[Poesia] François Villon: "Ballade des Dames du temps jadis"

2011-09-15T14:19:00.000+02:00

François VILLON (1431-?)

Ballade des Dames du temps jadis

Dites-moi où, n'en quel pays,
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades, ne Thaïs,
Qui fut sa cousine germaine,
Echo, parlant quant bruit on mène
Dessus rivière ou sur étang,
Qui beauté eut trop plus qu'humaine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Où est la très sage Héloïs,
Pour qui fut châtré et puis moine
Pierre Esbaillart à Saint-Denis ?
Pour son amour eut cette essoine.
Semblablement, où est la roine
Qui commanda que Buridan
Fût jeté en un sac en Seine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

La roine Blanche comme un lis
Qui chantait à voix de sirène,
Berthe au grand pied, Bietrix, Aliz,
Haramburgis qui tint le Maine,
Et Jeanne, la bonne Lorraine
Qu'Anglais brûlèrent à Rouen ;
Où sont-ils, où, Vierge souvraine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Prince, n'enquerrez de semaine
Où elles sont, ni de cet an,
Que ce refrain ne vous remaine :
Mais où sont les neiges d'antan ?

[Poesia] Vicent Andrés Estellés: "Cançó de la rosa de paper"

2011-09-04T14:42:00.001+02:00

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

[Poesia] Friedrich Hölderlin: "Als joves poetes"

2011-09-02T01:22:00.002+02:00

JOHANN CHRISTIAN FRIEDRICH HÖLDERLIN

(1770-1843)

AN DIE JUNGEN DICHTER

Lieben Brüder! es reift unsere Kunst vielleicht,

Da, dem Jünglinge gleich, lange sie schon gegärt,

Bald zur Stille der Schönheit;

Seid nur fromm, wie der Grieche war!

Liebt die Götter und denkt freundlich der Sterblichen!

Haßt den Rausch, wie den Frost! lehrt, und beschreibet nicht!

Wenn der Meister euch ängstigt,

Fragt die große Natur um Rat.

http://www.textlog.de/17815.html

ALS JOVES POETES

Germans estimats! Potser el nostre art,
després que, com el jove, ha fermentat molt de temps,
madurarà aviat cap al repòs de la bellesa;
sigueu simplement pietosos, com ho fou el grec!

Estimeu els déus i penseu amicalment en els mortals!
Odieu l'embriaguesa, com el fred! Ensenyeu, no descriviu!
Si el mestre us angunieja,
demaneu consell a la gran naturalesa!

(Versió de Feliu Formosa)

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/holderlin.html

[Poesia] Carles Riba: "Tènuement mon cant declina"

2011-09-01T20:44:00.000+02:00

CARLES RIBA

(Barcelona, 1893-1959)

42

Tènuement mon cant declina:
els mots són tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu no hi ets més, joia divina.

La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il·lumina.

No per morir, joia divina:
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.

Estances, Barcelona, 1947, p. 101.

[Poesia] Juan Ramón Jiménez: "El viaje definitivo"

2011-08-04T15:17:00.000+02:00

JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

(Moguer, Huelva 1881 - Santurce, Puerto Rico 1958 )

EL VIAJE DEFINITIVO

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando.
Y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.
Todas las tardes el cielo será azul y plácido,
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.
Se morirán aquellos que me amaron
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y lejos del bullicio distinto, sordo, raro
del domingo cerrado,
del coche de las cinco, de las siestas del baño,
en el rincón secreto de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu de hoy errará, nostáljico...
Y yo me iré, y seré otro, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.

[Poesia] Antonio Machado: "Retrato"

2011-07-30T01:07:00.000+02:00

ANTONIO MACHADO

(Sevilla, 26 de juliol de 1875 - Cotlliure, 22 de febrer de 1939)

Campos de Castilla (1907-1917)

XCVII

Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recobrar no quiero.
Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
--ya conocéis mi torpe aliño indumentario--,
mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.
Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.
¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.
Converso con el hombre que siempre va conmigo
--quien habla solo espera hablar a Dios un día--;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

[Poesia] Arnaut Catalan: "Lanqan vinc en Lombardia.."

2011-07-14T13:29:00.001+02:00

ARNAUT CATALAN

(...1220-1253...)

I

Lan- qan vinc     en Lombardia,
una bella domna pros
me dis, per sa cortesia,
mantz bels plazers amoros.
Et aissi, riçen jogan,
dels bels semblanz que·m fazia,
ieu, com folls, traissi·m enan
alqes plus que no·m tainhia.

II

An- tan,    qan vas leis venia,
m'era sos bels cors joios,
dous e de bella paria,
e francs e de bell respos.
E pos saup qe ses enjan
l'amava e la temia,
anc pueis no·m fes bell semblan
aissi con far lo·m solia.

III

Gran dan    ai per ma follia
pres, tan q'ieu sui vergoinhos;
mas homs folls leu no·s chastia
tro q'a pres dan angoissos.
E s'ieu per sobretalan
perdiei so qe plus valia,
a mi dons prec mercejan
q·em perdon o tos m'aucia.

IV

Chan- tan    cuebri ma feunia,
on plus estave cossiros.
E si ieu jamais podia
far tan qe·m fos fatz perdos
de leis, cui dezir e blan,
s'ieu jamais pueis li failhia
ni passava son coman,
en eis lo jorn m'auçiria.

V

Tan fan    d'enuei nuech e dia
fals lausengier enuios
q'om pros creire no·ls deuria
ni domn'ab pretz cabal·los.
E qi no·ls met en soan,
si eis destrui e galia,
q'uns m'en volc trair ugan
ses colpas q'ieu non avia.

VI

Proensal podon dir tan
qe la meilhor re q'i sia
et ab mais de beutat an
et ab mais de seinhoria.

Text: Martín de Riquer. Los trovadores. Historia literaria y textos, III. Barcelona (Planeta), 1975, pp. 1351-52.

[Poesia] Joan Brossa: "Diàleg"

2011-07-07T20:55:00.000+02:00

JOAN BROSSA

(Barcelona, 1919-1998)

DIÀLEG

--Quina tribu de bambús!
--Ja pots preparar les teves coses.
--Les plantes de la mateixa branca són plenes d'espigues.
--Ja has pogut venir?
--El bambú floreix.
--Després, qui sap...
--La gana, que sembla inevitable, pot ser conjurada mitjançant una fructificació de bambús.
--Ja has pogut venir?
--Quantes de canyes joves!
--Sí i no.
--Quines plantes de fullatge tan airós!
--I avui què penses fer?
--El vi és conductor de corrent elèctric. La forquilla rau clavada al fang o a la sorra.
--No ho sé pas.

El clavell i el martell (1951)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa_i_Cuervo

[Poesia]: Leopoldo María Panero: "El canto del llanero solitario".

2011-07-07T13:00:00.002+02:00

LEOPOLDO MARÍA PANERO

(Madrid, 1948)

EL CANTO DEL LLANERO SOLITARIO

There are almost no friends

But a few birds to bell what you have done.

Louis Zukofsky

Verf barrabum qué espuma

Los bosques acaso no están muertos?
El libro de oro la celeste espuma los barrancos
en qué vuela una paloma

en el árbol ahorcado está un espejo

palacio de la noche, fulgor sordo
a las ondulaciones peligrosas
voracidad se interrumpe y el silencio nace
vaso de whisky o perlas
(y en el resplandor penumbra envuelta)

las hadas

dulces y muertas sus vestidos sin agua
M preguntó a X
X no le respondió

la masa de un toro queda anulada
por la simple visión de sus cuernos
cubiertos de nieve: montañas
a las que el ciervo va a morir
cargado de tota su blanquez

los fantasmas no aúllan

--Y
:
peces color de cero absoluto
O bleu
en un lugar vacío me introduje

estaba oscuro hasta que ya no hubo luz
soledad del anciano, tacere é bello

Verf barrabum qué espuma

reencarnación

en lo dorado de mi pensamiento

Alicia

Verf barrabum

qué hago

ves la espuma inmóvil en mi boca?

aquí solo a caballo Verf barrabum qué
hagoaliciaenelespejojoven
aquí a mi palacio de cristal: hay ciervos
cuidadosamente sentados sobre alfileres
y es el aire un verdugo
impasible. (Tacere és bello Silentium

Verf

qué hago muerto a caballo

Verf

alto ahí ese jinete que silencioso vuela
contrahecho como un ángel:
caen del caballo todos los jinetes

y la cigarra ἀπαθής
en el verde que tiembla
luz que de la inmovilidad emana
luz que nada posee

y el enmascarado usó bala de plata
punteó la tiniebla con disparos

y dijo:

a) fantásticos:desiertos los que mis ojos ven
b) barrabum:bujum
c) la llanura muy larga que atravieso
con la sola defensa de mi espalda
d) mi mano no es humana

II

esplendor de cristal en la llama de una vela

Osiris muerto en sólo tres al cubo
yaciendo en la oscuridad (oscuridad de piedra)
Snark
destruye a Bujum
(con su plumaje afilado a la manera
de un cuchillo, con sus uñas separadas del cuerpo,

con

sus dientes sagaces que ya no mastican carne humana)
Snark = Verf (y ya no barrubum)
la sangre de Carlitos
está en la pared secándose
(tiene un perro muy fiel de granito)
la sangre de Carlitos

Verf

pero en especial su aliento amarillo
la enfermedad es aún movimiento, pero la mía
está inmóvil
indecisión y la mía es firmeza
arde en la noche un rancho
en la soledad invernal las
cabalgatas en el desierto
llueve en el invierno, la oscuridad es un círculo
por el laberinto de la máxima destrucción
sortijas de oro en el crepúsculo
dice el pájaro:sígueme
ese bosque no acaba ni empieza
en donde estoy perdido
extraviado de una claridad
esa montaña de la que no hay retorno
tiranía de la nada

"No hay acontecimientos personales", decía E.H.

mientras los hongos crecían a sus pies
laberintos de nieve realidades sin peso
castillo

Verf
y no Bujum.

Pompas de jabón en tabletas
Verf
animales de contornos mágicos
vide Carroll
(el huevo con rostro humano) the rain
in the plain bajo el sol las cadenas
el sepulcro de Sitting Bull
los pájaros
que no existen
el manicomio lleno de muertos vivos
el manicomio lleno de muertos vivos
el manicomio lleno de muertos vivos

Estas flores son cadenas

y yo habito en las cadenas
y las cadenas son la nada
y la nada es la roca
de la que no hay retorno
(mas si no se ha vuelto es porque tampoco
nunca se ha ido) y la nada es la roca
la nada es la música
de la que no se vuelve
una pastilla de jabón venenosos arcángeles
y Fedor Tjutvec sonreía
en una niebla incierta, también llamada Verf
barrabum qué espuma
golpeará después los huesos de mi boca.

http://www.escritores.org/index.php/biografias/270-leopoldo-maria-panero

Recital: Nocturn Imperi (1985).

Veu: Francesc Garcia Donet.
Música: Jon Anderson. Olias of Sunhillow. "Ocean Song". Atlantic HATS 421-198 (LS). Madrid. Hispavox, 1976.

[Vídeo] Dylan Thomas: "Do not go gentle into that good night"

2011-07-06T01:06:00.002+02:00

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

http://www.poets.org/viewmedia.php/prmMID/15377

[Poesia]: Dylan Thomas: "Si faig el meu ofici o el meu art"

2011-07-05T12:14:00.000+02:00

DYLAN THOMAS

(Swansea, Gal·les, 1914-New York 1953)

Poemes de Dylan Thomas. Versió de Marià Manent. Edicions 62. Poesia, 25. Barcelona, 1974.

SI FAIG EL MEU OFICI O EL MEU ART

Si faig el meu ofici o el meu art
monòton en la nit assossegada,
quan només s'aïra la Lluna
i els amants són al llit
duent als braços totes les tristeses,
vora la llum cantaire jo treballo,
no per ambició ni per guanyar-me el pa
o per l'envaniment i el comerç d'encanteris
als teatres de vori,
sinó per la senzilla
paga, la més secreta del seu cor.

No per l'home soberg jo, decantat
de l'aïrada Lluna, escric en pàgines
com d'escuma marina, ni pels morts,
que amb els seus rossinyols i salms torregen,
ans pels enamorats, que estrenyen als seus braços
les tristeses dels segles,
i no donen lloances ni jornal,
ni fan cas del meu art o el meu ofici.

Recital: Nocturn Imperi.
Veu: Joan F. Bolufer.
Música: Francesc M. Falcó.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Dylan_Thomas

[Poesia]: Joan Brossa: "Cançó sextina".

2011-07-05T11:54:00.006+02:00

JOAN BROSSA (Barcelona 1919-1998)

Sextines 76. Llibres del Mall. Vària. Barcelona. 1977.

CANÇÓ SEXTINA

A Maria-Mercè Marçal, gentil i medievalista

Tocant el flabiol per dintre casa
somio cada nit tots els meus deutes;
corbo el descans darrere alguna porta
i, en mar d’atzar, de res en faig tres dies
sabent camins perduts entre les plantes,
ploma d’oca a l’orella i quatre llibres.

Faig un ventall amb el paper dels llibres,
que els guants fan nosa en l’àmbit d’una casa;
plenes de flors, bon verd mostren les plantes
i el fons s’acaba en el racó dels deutes;
arbora l’ombra plena dels meus dies
paranys de neu inútil a la porta.

Només s’atura al límit de la porta
la por que perd l’espina en els bons llibres;
s’obren les flors i vell, antic de dies,
fingeix el foc un lloc sota la casa;
un vast desert forada tots els deutes
quan corro la cortina de les plantes.

Lleuger s’esfulla el joc de tantes plantes,
i el mar fa serres de dellà la porta;
reposen guerres a la part dels deutes,
teixeixen coses pel destí dels llibres
i, alçant laments, la cleda es fica a casa.
I el fum es mou. I van passant els dies.

Aigua lleugera nua nits i dies;
el roc avar, joguina de les plantes,
omple de lleus remors tota la casa;
rebutja l’aire el vidre de la porta
i són miralls les pàgines dels llibres.
Els colors callen el cabdell dels deutes.

Aquí la primavera té molts deutes;
ben amagada, és lliure. I neixen dies.
Perdudes les lliçons de tots els llibres,
els panys deixen senyals damunt les plantes;
el pensament, llavors, obre la porta
i venç les roques l’ombra de la casa.

Entro a la casa pel camí dels deutes.
Tanco la porta i, cert, també hi ha dies
que tot llegint les plantes rego els llibres.

Joan Brossa, Cançó sextina. A: Viatge per la sextina (1976-1986). Barcelona: Quaderns Crema, 1987, p. 12-13.

Recital: Nocturn Imperi.
Veu: Francesc Garcia Donet.
Música: Johann Sebastian Bach (1685-1750). Concerts de Brandenburg. Concert núm. 1 en Fa M BWV 1046: Adagio. Deutsche Gramophon. Privilege. 2535142. Madrid, 1977.

Bach – Brandenburg Concerto No.1 In F Major BWV1046: Adagio & Allegro

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/fragments/251/144/0/3/poesia/joan-brossa.html
http://www.joanbrossa.org/index.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa_i_Cuervo

[Poesia] Eugénio de Andrade: "Que diremos ainda?"

2011-07-04T12:27:00.001+02:00

EUGÉNIO DE ANDRADE

pseudònim de José Fontinhas (Póvoa de Atalaia, 1923 - Porto, 2005)

QUE DIREMOS AINDA?

Vê como de súbito o céu se fecha

sobre dunas de barcos,

e cada um de nós se volta e fixa

os olhos um no outro,

e como deles devagar escorre

a última luz sobre as areias.

Que diremos ainda? Serão palavras,

isto que aflora aos lábios?

Palavras?, este rumor tão leve

que ouvimos o dia desprender-se?

Palavras, não. Quem as sabia?

Foi apenas lembrança de outra luz.

Nem luz seria, apenas outro olhar.

De Mar de Setembro (1959-1963)

http://pt.wikipedia.org/wiki/Eugénio_de_Andrade

[Vídeo] Primer Festival de Poesia Catalana (1970)

2011-06-18T11:36:00.000+02:00

Salvador Espriu: "El funàmbul"

2011-06-17T21:14:00.000+02:00

EL FUNÀMBUL

Pelegrí a la corda
de l'arc damunt l'abisme,
vaig portar vasos d'aigua,
sense vessar-los, des de
l'anguniós origen
dels ulls fins on acaba
tot desig de paisatge.
Jo, l'albardà, tenia
por grossa de sentir-me
prou enlairat, tan pròxim
a la neu, a les ales
de l'esparver. Confesso,
addictes morts del públic,
que no fou massa fàcil
de guardar l'equilibri.
Mes, quan rendia comptes
del treball, aplaudíreu.
Car no mancà una gota
a la set dels dimonis.

Salvador Espriu: "Sagitari"

2011-06-17T21:11:00.000+02:00

SAGITARI

Ahir passà, vetlla estremida, i torna
avui l'arquer tot nu,
amb l'arc i l'alba.

⎼ Que fredament t'allunyo
per la terra d'enlloc, on pot només seguir-te
la teva solitud sense paraules!
Dolor o fum? El meu agut somriure
traspassa l'altivesa del teu càntic.

Et perds, germà difícil
de la rosa i el foc, per la secreta
llei que uneix l'arrel amb l'ala.
Ja el cor i els ulls no saben
qui fores tu.

Salvador Espriu: "En la teva mort"

2011-06-17T21:05:00.000+02:00

EN LA TEVA MORT

Fustes sonores, cròtals,
secrets tam-tams de selva,
avisen com augmentes
en dolor, impossible
de retornar a límits
on pot encara dir-se,
singular, la pregària.
Madur d'empreses, ídol
a temples momentanis,
nostre record, t'allunyes
avui per glaços, càntic
tot anul·lat en pluja.

Salvador Espriu: "Oració en la teva mort"

2011-06-17T21:02:00.000+02:00

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror que siguis
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel: "En la meva mort"

2011-06-17T21:00:00.000+02:00

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre, l'alba
s'acosta ja amb l'espasa.
I l'ardor temerari que m'encén
m'allunya les estrelles.

[Poesia] Maria del Mar Bonet / B. Rosselló-Pòrcel: Sonet

2011-05-23T01:26:00.000+02:00

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla -- fúria i foc -- en el seu pit.

La que era estamapa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica, Mallorca, 1975, p. 25)

[Poesia] B. Rosselló-Pòrcel: Sonet marí

2011-05-23T01:12:00.000+02:00

SONET MARÍ

A Salvador Espriu.

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses dels confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants.

Malta-Alexandria, juny 1933.

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica, Mallorca, 1975, p. 41)

[Poesia] J. V. Foix: Anava sola i dreta dalt l'autobús

2011-03-17T12:09:00.000+01:00

ANAVA SOLA I DRETA DALT L'AUTOBÚS

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús, amb els ulls mig tancats i una flor --qui en sap el nom!-- a l'esbullada cabellera. L'autobús ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat, amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a un cim amb clarors de parpella ensonyada. L'hem vista més tard com triava postals i guies de països que no sap ningú on són, ni quan estudiàvem geografia en mapes desolats amb rius sense pollancs, volcans sense foguera, muntanyes sense neu i mars sense temporals. Li hauríem demanat, si ens hagués vist, si li agrada el país on esclaten les flors de l'ultrason amb sèpals roig-foscant i pètals blau de nit, i tiges frèvoles amb frescors de borra d'olivera. Ha tombat, un cop més, pel camí dels afores, on amaga papers rebregats amb escrits trinitaris, sota lloses antigues, voltades d'atzavares. Ha travessat el pont que porta a la capella, com si anés a missa, però ha passat de llarg. Era, ja tocat migdia, a l'aeròdrom. Venia de llevant, capa i caputxa d'or, amb els llavis pintats d'un vermell de bandera subversiva i diamants pertot, com si ventés mica pels torrents de Fornells, sola, com sempre, en camp sol, al brisot de les ales. L'hem vista, al foscant, a l'estació de França, amb vestit transparent com l'aigua de les cales quan afluixa el mestral. Pujava en un tren amb tendrors de roba secreta de lli amb brodats i llaçades. Ni ens ha vist, absent en contrades perdudes, com sempre. El comboi ha sortit amb ella tota sola i els astres.

J. V. Foix, Darrer comunicat, Barcelona, Edicions 62, 1970, pàgs. 15-16.

Maria del Mar Bonet canta 'El país secret'

2011-03-08T13:13:00.000+01:00

[Poesia] Pere Gimferrer: Transfiguració

2011-03-02T15:22:00.001+01:00

TRANSFIGURACIÓ

L'animal mor als límits d'un país conegut

i allí els ulls se li obren: sembla que aquesta neu

–el silenci, més fosc als avets– i l'animal escolta

la significació dels arbres. L'animal és un món

i els seus costums discorren dins l'àmbit natural:

és opac, transparent i alhora dens –glaçat

o bufat el cristall: es tractava del cos,

la seva olor més acre, com respira, els silencis,

el que tenim als braços, la palpitació intensa

de la qual mai no es parla, el secret de la pell

que no es lliura del tot, el baf, la cosa tèbia:

l'animal potser accepta el sentit de la vida,

com ara aquesta llum als boscos expirants

–i l'anima al límit, i panteixant encara,

les gebrades d'hivern–.

Els ulls, molt entelats, a

penes veuen

res més que una verdor molt llunyana i difusa,

com un grapat de neu que ens llencessin al rostre:

per l'anima és dolç

de sentir com la fredor –com, quan dormint, respon

a un moviment lleuger, res, un estremiment,

i li tustem l'esquena, i l'animal es mou,

i qui dirà que aquella cosa tèbia ens pertany,

perquè és com si el món físic ens pertanyés: quan mor,

l'animal no coneix ni la idea de canvi:

era al món i hi roman. No, mai no pot sentir

com cosa aliena a ell l'aire glaçat d'hivern

i els flocs de neu caduca a l'esgrafiat d'avets:

és com tornar al país –per bé que molt difús,

allò que ofega el cor, la nostàlgia del cerç, el vent, les

velles faules,

la crida d'una garsa als boscos solitaris,

el silenci, les velles escopetes de caça,

les boires al pantà, el aiguats de tardor,

un sec so de revòlvers entre el paller i la fusta,

les tisores al pit d'una sola fiblada.

Mai cap home no pensa en la mort com la veuen

els ulls de l'animal: una foscúria blava,

els ulls del llop, les aigües, i, pujant com boirina

tremoloses maduixes a les mans: és la serenitat

d'allò que morirà, i també el seu espasme,

com quan un animal cercava el cos d'un altre,

en trobar-se dos cossos, el passat a les olles,

com campana de bronze o cremat alzinar,

amb remor de difunts i draperia rònega,

el batall que convoca les òlibes de nit,

una falç a les garbes de blat i palla seca.

I els dos cossos s'ajoquen; l'un sent panteixar l'altre;

apropa't més, apropa't més

–l'hivern

clourà la transició dels éssers naturals,

sense serenitat, sense esperança, sense

desesper, sense amor, ni dolor, més enllà

de la memòria, de la lassitud: només

aquests dos cossos moren dins l'obscura fusió

dels metalls i la neu –i la mortalla és d'or.

Pere Gimferrer, Mirall, espai, aparicions, Barcelona, Edicions 62, 1980, pàgs. 118-19.

M'agrada sentir el que tu sents, Miquel Abras

2011-02-28T11:44:00.000+01:00

Miquel Abras- Entre mil vidres trencats

2011-02-28T11:31:00.000+01:00

Here He Comes

2011-02-27T19:01:00.000+01:00

0, Canigó 125 veus Vídeo promocional 2011

2011-02-26T10:44:00.000+01:00

Utopia

2011-02-25T01:34:00.000+01:00

La terra de l'imaginal on qualsevol cosa és possible. L'Arcàdia, l'Edat d'Or, el Paradís Perdut, la Terra Promesa, el Jardí de l'Edén, el Santuari del Grial, la Terra Pura, la Terra de la Il·luminació, la Terra de l'Alliberament, la Utopia de la Comunicació. La Recerca de l'Altre. El Jo Dividit, l'Ànima Escindida. L'Esquizofrènia. La Neurosi. La memòria com a incentivació de la creativitat.

Brian Eno: Energy fools the Magician

Brian Eno: «By this river»

2010-09-23T00:16:00.001+02:00

Bartomeu Rosselló-Pòrcel: ‎«Poques paraules surten»‎

2010-09-11T20:44:00.000+02:00

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

‎(Ciutat de Mallorca, 1913 - El Brull, Osona, 1938)‎

Poques paraules surten
de les boques en calma.‎
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,‎
tota plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.‎
Quan s’acosti la fosca,‎
les bruixes i les branques
s’aferraran com serps
en lluita de fantasmes.‎
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.‎
El foc allargarà
ombres esvalotades.‎

‎1931.‎

D’Obra poètica, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1975, pàg. 23.‎

AELC: Bartomeu Rosselló-Pòrcel ‎

Joan Alcover: «Notes de Deià»

2010-09-11T19:03:00.000+02:00

JOAN ALCOVER

‎(Palma, Mallorca, 1854-1926)‎

NOTES DE DEIÀ

I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,‎
mitja carreró
i mitja torrent.‎

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.‎

El saltant eixorda,‎
la figuera borda
li dóna ombradís.‎

Grivell de la serra,‎
dins un solc de terra
tanca un paradís.‎

II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,‎
dones qui feinegen,‎
nins bellugadissos.‎

Les figues verdegen
damunt els canyissos;‎
els galls se passegen
enamoradissos.‎

El fullam tremola,‎
la vella s’acosta
al foc de la llar.‎

La vida s’escola,‎
el sol va a la posta
i el torrent al mar.‎

III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.‎

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.‎

Blanca de bromera
cau la torrentera
amb sa veu de tro.‎

Escaina la lloca;‎
un home badoca,‎
i l’home sóc jo.

‎De Cap al tard, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1955, pàgs. 35-37.‎

AELC: Joan Alcover

Tomàs Garcés: «Com dos rius paraŀlels»

2010-09-10T22:49:00.000+02:00

TOMÀS GARCÉS

(Barcelona 1901-1993)

COM DOS RIUS PARAĿLELS

Els nostres somnis són com dos rius paraŀlels.
Naveguen lentament, i tendres recolzades
sota els canyars tan verds simulen verdes prades.
L'albada i el capvespre hi deixen els seus vels.

Sempre l'un vora l'altre, en llur closa beutat,
ignorants de les deus i l'amor que els nodria,
a la mar sense platja sense pressa fan via.
Uns mateixos ocells els han sobrevolat.

D'Obra poètica, Barcelona, Editorial Selecta, 1961, pàg. 122.

AELC: Tomàs Garcés

Definicions de poesia

2010-08-26T19:32:00.006+02:00

L'estudiós txec del segle passat, A. R. Nykl, en el seu llibre clàssic sobre la poesia araboandalusina (1946), com a preàmbul inspirador del seu estudi, presenta tres citacions que, tot i tenir la solemnitat de les coses greus i serioses, i malgrat que emanen encara un romanticisme pur i exultant en plena Segona Guerra Mundial, fan de bon llegir i inciten a l'elevació de la intenció poètica. Ací les teniu:

1. Una tradició sufí del profeta Muhàmmad, contrapunt del seu propi punt de vista sobre "els poetes", expressat en la sura XXVI, vv. 224-226 de l'Alcorà: "Pel que fa als poetes, els segueixen els extraviats. No els has vistos que erren per totes les valls i diuen el que no fan?". Diu la tradició sufí abans esmentada:

قال النبيّ صلعم انَّ من البيان لَسحرًا وان من الشعر حِكَمًا

= El Profeta (que Allāh el beneeixi i li doni pau!) digué: “Certament, hi ha encant en l’eloqüència, i certament, hi ha saviesa en la poesia.” (Ṭabaqātu š-Šāfi‘īyati l-kubrà)

2. Aquesta sembla del mateix Nykl, ja que no duu cap autoria.

"UN POEMA ÉS LA IMATGE MATEIXA DE LA VIDA EXPRESSADA EN LA SEVA FORMA ETERNA."

3. I finalment, una definició de P. B. Shelley en la seua Defensa de la Poesia:

"LA POESIA ÉS, DE FET, UNA COSA DIVINA. ÉS ALHORA EL CENTRE I LA CIRCUMFERÈNCIA DEL CONEIXEMENT; ÉS ALLÒ QUE ABASTA TOTA CIÈNCIA, I ÉS ALLÒ A QUÈ TOTA CIÈNCIA S’HA DE REFERIR."

Shelley

Blog de Poesia Araboandalusina

2010-08-26T02:22:00.000+02:00

Seguint la nostra passió pels blogs, hem obert avui mateix també un blog a què dedicarem una cura i una atenció especials. És el blog dedicat a la poesia araboandalusina, on anirem recollint informació, textos, enllaços a vídeos i àudios que hi estiguen relacionats.

Sigueu benvinguts i gaudiu-ne: són petits i grans tresors que també anirem incorporant a poc a poc a la nostra tradició. Sempre que ens siga possible mirarem de localitzar els textos poètics en àrab i confrontar-los amb les traduccions, si és que existeixen, en qualsevol llengua entenedora per a nosaltres (les romàniques i l'anglés, de moment). Ací us en deixe l'enllaç:

http://poesiaaraboandalusina.blogspot.com/

Blog de Poesia Valenciana Actual

2010-08-25T21:48:00.001+02:00

Avui hem inaugurat un blog nou, per si no en teníem prou encara, dedicat exclusivament als poetes valencians actuals de llengua catalana. En principi hi pot participar tothom que faça poemes en català, tant si són editats com no, i que haja nascut en terres valencianes, sense cap afany d'exclusivisme, és clar. Només cal que envieu alguna mostra de poema, el vostre nom real o literari, el lloc, comarca i any de naixement, i, si es tracta d'un llibre publicat: nom del llibre, lloc d'edició, editorial i pàgina del poema.

L'adreça de correu on podeu enviar els vostres textos: xarqand@gmail.com

Sort i creativitat!

Aquesta és l'adreça del nou blog de Poesia Valenciana Actual:

http://poesiavalencianaactual.blogspot.com/

[Poesia] Pere Císcar: "Nus o llaç"

2010-08-23T13:52:00.003+02:00

PERE CÍSCAR (Bellreguard, la Safor, 1975)

NUS O LLAÇ

Trobada en el teu nom i en la verema

En l’exili dels pares i de l’illa

S’acosta ja per fi rema que rema

Tot travessant la fosca que emmanilla

I cova el seu amor. Ara el sol crema

Mars suaument o rebeca i es quilla

El cel de llum i d’oriols anem a-

Mants de tu a rebre’t amb port de filla.

Rebeca que véns del llim i ets present

Esperat què saps de tot aquest llim?

Benvingut siga el bleix que compartim

En garjola i benvingut el ponent

Calent que ens juny de terra endins i muda

A tres del joc del tu i jo. Benvinguda.

Múrcia, 18 de juny de 2005

D’Aplec dispers, Carcaixent, Edicions 96, p. 23.

[Poesia] Eduard J. Verger: "El túmul de Catul"

2010-08-22T19:35:00.002+02:00

EDUARD J. VERGER (Carlet, la Ribera Alta, 1949)

EL TÚMUL DE CATUL

QUE LI FÉU A DESHORA UN IMPACIENT

QUE NO LI VOLGUÉ PERDONAR
ALGUNA FUGISSERA INDIGNITAT

Quid est Catulle? Quid moraris emori?‎

No hi havia a Verona cap animal com tu.
Et mories de por animal de la mort
i d'altres pors i morts. Vas tenir mala sort
en la vida: et miraves allò d'allà dejú,

baixet i lleig com eres, no molt més que el comú
de la gent d'aquest poble. Tu hi trobaves conhort,
però, somiant rotllos i escampant-los a tort
i a dret, en vers i en prosa (no se'ls creia ningú).

Feliç qui mor a temps, sense trencar l'acord
pactat amb si mateix amb el mot oportú.
Fóra dur dir adéu allunyant-se del port

on el pebre torrat s'adoba amb oli cru,
i arrumbar a ponent, havent perdut el nord.
Mai no hi haurà a Verona cap animal com tu!

1989

De Tres peces apòcrifes o bé de molt dubtosa atribució les quals hom suposa compostes per un obscur poeta valencià identificat com Eduard J. Verger o Vercher segons altres documents,

ara per primera vegada recollides y estampades en València per Llorens, impressor.

Any 1999.

http://www.escriptors.cat/autors/vergere/

[Poesia] Manel Alonso: "Un poeta no és cap corresponsal de guerra"

2010-08-22T18:56:00.002+02:00

Amb aquest text del poeta de Puçol, que fa anys per ara, i com a regal de natalici, inaugurem la secció de Poetes Valencians Actuals, on anirem penjant poemes de autors vius de l'àmbit valencià, sense voluntat de secessionisme, és clar, sinó al ritme que el cor i la vida demanen. S'admeten suggeriments i propostes.

La Terra d'Enlloc

Per molts anys i panys, Manel!

-----------------------------------------------

MANEL ALONSO I CATALÀ (Puçol, l'Horta, 1962)

A Manuel García i Grau,
autor de La ciutat de la ira

UN POETA NO ÉS CAP CORRESPONSAL DE GUERRA,
cada dia agafa el metro i es deixa
arrossegar entre la multitud;
malmenja en un bar un entrepà
mentre llig els titulars de premsa.
A casa, assegut en el sofà, esguardant la pantalla anodina,
les parpelles li pesen com euros de plom.
Així i tot, el dolor i la ràbia que filtren
en la seua ment els mitjans de comunicació
són tan reals i intensos com si estiguera
amb el pit descobert
en primera línia de combat.
Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,
bastonejats per la crueltat i la ignomínia,
bastint mot a mot el pentagrama d’un cant
que en la nit que el devora llançarà al vent
com una ampolla en el mar de la desesperança.

De Correspondència de guerra, Alacant, Editorial Aguaclara, 2009, p. 17.
XIII Premi de Poesia Paco Mollà, Petrer, 2008.

[Poesia] Luis de Góngora: Fábula de Polifemo y Galatea

2010-06-30T22:06:00.001+02:00

FÁBULA DE POLIFEMO Y GALATEA

Al Conde de Niebla

Estas que me dictó, rimas sonoras,
Culta sí aunque bucólica Talía,
Oh excelso Conde, en las purpúreas horas
Que es rosas la alba y rosicler el día,
Ahora que de luz tu niebla doras,
Escucha, al son de la zampoña mía,
Si ya los muros no te ven de Huelva
Peinar el viento, fatigar la selva.

Templado pula en la maestra mano
El generoso pájaro su pluma,
O tan mudo en la alcándara, que en vano
Aun desmentir el cascabel presuma;
Tascando haga el freno de oro cano
Del caballo andaluz la ociosa espuma;
Gima el lebrel en el cordón de seda,
Y al cuerno al fin la cítara suceda.

Treguas al ejercicio sean robusto,
Ocio atento, silencio dulce, en cuanto
Debajo escuchas de dosel augusto
Del músico jayán el fiero canto.
Alterna con las Musas hoy el gusto,
Que si la mía puede ofrecer tanto
Clarín —y de la Fama no segundo—,
Tu nombre oirán los términos del mundo.

Donde espumoso el mar sicilïano
El pie argenta de plata al Lilibeo,
Bóveda o de las fraguas de Vulcano
O tumba de los huesos de Tifeo,
Pálidas señas cenizoso un llano,
Cuando no del sacrílego deseo,
Del duro oficio da. Allí una alta roca
Mordaza es a una gruta de su boca.

Guarnición tosca de este escollo duro
Troncos robustos son, a cuya greña
Menos luz debe, menos aire puro
La caverna profunda, que a la peña;
Caliginoso lecho, el seno obscuro
Ser de la negra noche nos lo enseña
Infame turba de nocturnas aves,
Gimiendo tristes y volando graves.

De este, pues, formidable de la tierra
Bostezo, el melancólico vacío
A Polifemo, horror de aquella sierra,
Bárbara choza es, albergue umbrío
Y redil espacioso donde encierra
Cuanto las cumbres ásperas cabrío,
De los montes esconde: copia bella
Que un silbo junta y un peñasco sella.

Un monte era de miembros eminente
Este que —de Neptuno hijo fiero—
De un ojo ilustra el orbe de su frente,
Émulo casi del mayor lucero;
Cíclope a quien el pino más valiente
Bastón le obedecía tan ligero,
Y al grave peso junco tan delgado,
Que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
De las oscuras aguas del Leteo,
Al viento que lo peina proceloso
Vuela sin orden, pende sin aseo;
Un torrente es su barba, impetuoso
Que —adusto hijo de este Pirineo—
Su pecho inunda— o tarde, o mal, o en vano
Surcada aun de los dedos de su mano.

No la Trinacria en sus montañas, fiera
Armó de crueldad, calzó de viento,
Que redima feroz, salve ligera
Su piel manchada de colores ciento:
Pellico es ya la que en los bosques era
Mortal horror al que con paso lento
Los bueyes a su albergue reducía,
Pisando la dudosa luz del día.

Cercado es, cuando más capaz más lleno,
De la fruta, el zurrón, casi abortada,
Que el tardo otoño deja al blando seno
De la piadosa yerba encomendada:
La serva, a quien le da rugas el heno;
La pera, de quien fue cuna dorada,
La rubia paja y —pálida turora—
La niega avara y pródiga la dora.

Erizo es, el zurrón, de la castaña;
Y —entre el membrillo o verde o datilado—
De la manzana hipócrita, que engaña,
A lo pálido no, a lo arrebolado,
Y de la encina honor de la montaña,
Que pabellón al siglo fue dorado,
El tributo, alimento, aunque grosero,
Del mejor mundo, del candor primero.

Cera y cáñamo unió —que no debiera—
Cien cañas, cuyo bárbaro rüido,
De más ecos que unió cáñamo y cera
Albogues, duramente es repetido.
La selva se confunde, el mar se altera,
Rompe Tritón su caracol torcido,
Sordo huye el bajel a vela y remo:
¡Tal la música es de Polifemo!

Ninfa, de Doris hija, la más bella,
Adora, que vio el reino de la espuma.
Galatea es su nombre, y dulce en ella
El terno Venus de sus Gracias suma.
Son una y otra luminosa estrella
Lucientes ojos de su blanca pluma:
Si roca de cristal no es de Neptuno,
Pavón de Venus es, cisne de Juno.

Purpúreas rosas sobre Galatea
La Alba entre lilios cándidos deshoja:
Duda el Amor cuál más su color sea,
O púrpura nevada, o nieve roja.
De su frente la perla es, eritrea,
Émula vana. El ciego dios se enoja,
Y, condenado su esplendor, la deja
Pender en oro al nácar de su oreja.

Invidia de las ninfas, y cuidado
De cuantas honra el mar deidades, era;
Pompa del marinero niño alado
Que sin fanal conduce su venera.
Verde el cabello, el pecho no escamado,
Ronco sí, escucha a Glauco la ribera
Inducir a pisar la bella ingrata,
En carro de cristal, campos de plata.

Marino joven, las cerúleas sienes,
Del más tierno coral ciñe Palemo,
Rico de cuantos la agua engendra bienes,
Del Faro odioso al promontorio extremo;
Mas en la gracia igual, si en los desdenes
Perdonado algo más que Polifemo,
De la que, aún no le oyó, y, calzada plumas,
Tantas flores pisó como él espumas.

Huye la ninfa bella: y el marino
Amante nadador, ser bien quisiera,
Ya que no áspid a su pie divino,
Dorado pomo a su veloz carrera;
Mas, ¿cuál diente mortal, cuál metal fino
La fuga suspender podrá ligera
Que el desdén solicita? ¡Oh cuánto yerra
Delfín que sigue en agua corza en tierra!

Sicilia, en cuanto oculta, en cuanto ofrece,
Copa es de Baco, huerto de Pomona:
Tanto de frutas ésta la enriquece,
Cuanto aquél de racimos la corona.
En carro que estival trillo parece,
A sus campañas Ceres no perdona,
De cuyas siempre fértiles espigas
Las provincias de Europa son hormigas.

A Pales su viciosa cumbre debe
Lo que a Ceres, y aún más, su vega llana;
Pues si en la una granos de oro llueve,
Copos nieva en la otra mil de lana.
De cuantos siegan oro, esquilan nieve,
O en pipas guardan la exprimida grana,
Bien sea religión, bien amor sea,
Deidad, aunque sin templo, es Galatea.

Sin aras, no: que el margen donde para
Del espumoso mar su pie ligero,
Al labrador, de sus primicias ara,
De sus esquilmos es al ganadero;
De la Copia a la tierra poco avara
El cuerno vierte el hortelano, entero,
Sobre la mimbre que tejió prolija,
Si artificiosa no, su honesta hija.

Arde la juventud, y los arados
Peinan las tierras que surcaron antes,
Mal conducidos, cuando no arrastrados,
De tardos bueyes cual su dueño errantes;
Sin pastor que los silbe, los ganados
Los crujidos ignoran resonantes
De las hondas, si en vez del pastor pobre
El céfiro no silba, o cruje el robre.

Mudo la noche el can, el día dormido
De cerro en cerro y sombra en sombra yace.
Bala el ganado; al mísero balido,
Nocturno el lobo de las sombras nace.
Cébase —y fiero deja humedecido
En sangre de una lo que la otra pace.
¡Revoca, Amor, los silbos, o a su dueño,
El silencio del can siga y el sueño!

La fugitiva Ninfa en tanto, donde
Hurta un laurel su tronco al Sol ardiente,
Tantos jazmines cuanta yerba esconde
La nieve de sus miembros da una fuente.
Dulce se queja, dulce le responde
Un ruiseñor a otro, y dulcemente
Al sueño da sus ojos la armonía,
Por no abrasar con tres soles el día.

Salamandria del Sol, vestido estrellas,
Latiendo el Can del cielo estaba, cuando
—Polvo el cabello, húmidas centellas,
Si no ardientes aljófares, sudando—
Llegó Acis, y de ambas luces bellas
Dulce Occidente viendo al sueño blando,
Su boca dio, y sus ojos, cuanto pudo,
Al sonoro cristal, al cristal mudo.

Era Acis un venablo de Cupido,
De un Fauno —medio hombre, medio fiera—,
En Simetis, hermosa Ninfa, habido;
Gloria del mar, honor de su ribera.
El bello imán, el ídolo dormido,
Que acero sigue, idólatra venera,
Rico de cuanto el huerto ofrece pobre,
Rinden las vacas y fomenta el robre.

El celestial humor recién cuajado
Que la almendra guardó, entre verde y seca,
En blanca mimbre se lo puso al lado
Y un copo, en verdes juncos, de manteca;
En breve corcho, pero bien labrado,
Un rubio hijo de una encina hueca,
Dulcísimo panal, a cuya cera
Su néctar vinculó la primavera.

Caluroso, al arroyo da las manos,
Y con ellas, las ondas a su frente,
Entre dos mirtos que —de espuma canos—,
Dos verdes garzas son de la corriente.
Vagas cortinas de volantes vanos
Corrió Favonio lisonjeramente,
A la de viento, cuando no sea cama
De frescas sombras, de menuda grama.

La Ninfa, pues, la sonora plata
Bullir sintió del arroyuelo apenas,
Cuando —a los verdes márgenes ingrata—
Segur se hizo de sus azucenas.
Huyera... mas tan frío se desata
Un temor perezoso por sus venas,
Que a la precisa fuga, al presto vuelo
Grillos de nieve fue, plumas de hielo.

Fruta en mimbre halló, leche exprimida
En juncos, miel en corcho, mas sin dueño;
Si bien al dueño debe, agradecida,
Su deidad culta, venerado el sueño.
A la ausencia mil veces ofrecida,
Este de cortesía no pequeño
Indicio la dejó —aunque estatua helada—
Más discursiva y menos alterada.

No al Cíclope atribuye, no, la ofrenda;
No a Sátiro lascivo, ni a otro feo
Morador de las selvas, cuya rienda
El sueño aflija, que aflojó el deseo.
El niño dios, entonces, de la venda,
Ostentación gloriosa, alto trofeo
Quiere que al árbol de su madre sea
El desdén hasta allí de Galatea.

Entre las ramas del que más se lava
En el arroyo, mirto levantado,
Carcaj de cristal hizo, si no aljaba,
Su blanco pecho de un arpón dorado.
El monstruo de rigor, la fiera brava
Mira la ofrenda ya con más cuidado,
Y aun siente que a su dueño sea devoto,
Confuso alcaide más, el verde soto.

Llamáralo, aunque muda; mas no sabe
El nombre articular que más querría,
Ni lo ha visto; si bien pincel suave
Lo ha bosquejado ya en su fantasía.
Al pie —no tanto ya, del temor, grave—
Fía su intento; y, tímida, en la umbría
Cama de campo y campo de batalla,
Fingiendo sueño al cauto garzón halla.

El bulto vio y, haciéndolo dormido,
Librada en un pie toda sobre él pende
—Urbana al sueño, bárbara al mentido
Retórico silencio que no entiende—:
No el ave reina, así el fragoso nido
Corona inmóvil, mientras no desciende
—Rayo con plumas— al milano pollo,
Que la eminencia abriga de un escollo,

Como la Ninfa bella —compitiendo
Con el garzón dormido en cortesía—
No sólo para, mas el dulce estruendo
Del lento arroyo enmudecer querría.
A pesar luego de las ramas, viendo
Colorido el bosquejo que ya había
En su imaginación Cupldo hecho
Con el pincel que le clavó su pecho,

De sitio mejorada, atenta mira,
En la disposición robusta, aquello
Que, si por lo suave no la admira,
Es fuerza que la admire por lo bello.
Del casi tramontado Sol aspira
A los confusos rayos su cabello;
Flores su bozo es cuyas colores,
Como duerme la luz, niegan las flores.

(En la rústica greña yace oculto
El áspid del intonso prado ameno,
Antes que del peinado jardín culto
En el lascivo, regalado seno.)
En lo viril desata de su vulto
Lo más dulce el Amor de su veneno:
Bébelo Galatea, y da otro paso,
Por apurarle la ponzoña al vaso.

Acis —aún más, de aquello que dispensa
La brújula del sueño, vigilante—,
Alterada la Ninfa esté o suspensa,
Argos es siempre atento a su semblante,
Lince penetrador de lo que piensa,
Cíñalo bronce o múrelo diamante:
Que en sus Paladiones Amor ciego,
Sin romper muros introduce fuego.

El sueño de sus miembros sacudido,
Gallardo el joven la persona ostenta,
Y al marfil luego de sus pies rendido,
El coturno besar dorado intenta.
Menos ofende el rayo prevenido,
Al marinero, menos la tormenta
Prevista le turbó, o pronosticada:
Galatea lo diga, salteada.

Más agradable, y menos zahareña,
Al mancebo levanta venturoso,
Dulce ya conociéndole y risueña,
Paces no al sueño, treguas sí al reposo.
Lo cóncavo hacía de una peña
A un fresco sitial dosel umbroso,
Y verdes celosías unas yedras,
Trepando troncos y abrazando piedras.

Sobre una alfombra, que imitara en vano
El tirio sus matices —si bien era
De cuantas sedas ya hiló gusano
Y artífice tejió la Primavera—,
Reclinados, al mirto más lozano
Una y otra lasciva, si ligera,
Paloma se caló, cuyos gemidos
—Trompas de Amor— alteran sus oídos.

El ronco arrullo al joven solicita;
Mas, con desvíos Galatea suaves,
A su audacia los términos limita,
Y el aplauso al concento de las aves.
Entre las ondas y la fruta, imita
Acis al siempre ayuno en penas graves:
Que, en tanta gloria, infierno son no breve
Fugitivo cristal, pomos de nieve.

No a las palomas concedió Cupido
Juntar de sus dos picos los rubíes
Cuando al clavel el joven atrevido
Las dos hojas le chupa carmesíes.
Cuantas produce Pafo, engendra Gnido,
Negras víolas, blancos alhelíes,
Llueven sobre el que Amor quiere que sea
Tálamo de Acis y de Galatea.

Su aliento humo, sus relinchos fuego
—Si bien su freno espumas— ilustraba
Las columnas, Etón, que erigió el Griego,
Do el carro de la luz sus ruedas lava,
Cuando de amor el fiero jayán ciego,
La cerviz oprimió a una roca brava,
Que a la playa, de escollos no desnuda,
Linterna es ciega y atalaya muda.

Árbitro de montañas y ribera,
Aliento dio, en la cumbre de la roca,
A los albogues que agregó la cera,
El prodigioso fuelle de su boca;
La Ninfa los oyó, y ser más quisiera
Breve flor, yerba humilde y tierra poca,
Que de su nuevo tronco vid lasciva,
Muerta de amor, y de temor no viva.

Mas —cristalinos pámpanos sus brazos—
Amor la implica, si el temor la anuda,
Al infelice olmo, que pedazos
La segur de los celos hará, aguda.
Las cavernas en tanto, los ribazos
Que ha prevenido la zampoña ruda,
El trueno de la voz fulminó luego:
Referillo, Piérides, os ruego.

«¡Oh bella Galatea, más süave
Que los claveles que tronchó la aurora;
Blanca más que las plumas de aquel ave
Que dulce muere y en las aguas mora;
Igual en pompa al pájaro que, grave,
Su manto azul de tantos ojos dora
Cuantas el celestial zafiro estrellas!
¡Oh tú, que en dos incluyes las más bellas!

»Deja las ondas, deja el rubio coro
De las hijas de Tetis, y el mar vea,
Cuando niega la luz un carro de oro,
Que en dos la restituye Galatea.
Pisa la arena, que en la arena adoro
Cuantas el blanco pie conchas platea,
Cuyo bello contacto puede hacerlas,
Sin concebir rocío, parir perlas.

»Sorda hija del mar, cuyas orejas
A mis gemidos son rocas al viento:
O dormida te hurten a mis quejas
Purpúreos troncos de corales ciento,
O al disonante número de almejas
—Marino, si agradable no, instrumento—,
Coros tejiendo estés, escucha un día
Mi voz, por dulce, cuando no por mía.

»Pastor soy, mas tan rico de ganados,
Que los valles impido más vacíos,
Los cerros desparezco levantados
Y los caudales seco de los ríos;
No los que, de sus ubres desatados,
O derivados de los ojos míos,
Leche corren y lágrimas; que iguales
En número a mis bienes son mis males.

»Sudando néctar, lambicando olores,
Senos que ignora aun la golosa cabra
Corchos me guardan, más que abeja flores
Liba inquïeta, ingenïosa labra;
Troncos me ofrecen árboles mayores,
Cuyos enjambres, o el abril los abra,
O los desate el mayo, ámbar distilan,
Y en ruecas de oro rayos del Sol hilan.

»Del Júpiter soy hijo, de las ondas,
Aunque pastor; si tu desdén no espera
A que el monarca de esas grutas hondas
En trono de cristal te abrace nuera,
Polifemo te llama, no te escondas,
Que tanto esposo admira la ribera
Cual otro no vio Febo más robusto,
Del perezoso Volga al Indo adusto.

»Sentado, a la alta palma no perdona
Su dulce fruto mi robusta mano;
En pie, sombra capaz es mi persona
De innumerables cabras el verano.
¿Qué mucho, si de nubes se corona
Por igualarme la montaña en vano,
Y en los cielos, desde esta roca, puedo
Escribir mis desdichas con el dedo?

»Marítimo Alción, roca eminente
Sobre sus huevos coronaba, el día
Que espejo de zafiro fue luciente
La playa azul de la persona mía;
Miréme, y lucir vi un sol en mi frente,
Cuando en el cielo un ojo se veía:
Neutra el agua dudaba a cuál fe preste:
O al cielo humano o al cíclope celeste.

»Registra en otras puertas el venado
Sus años, su cabeza colmilluda
La fiera, cuyo cerro levantado,
De helvecias picas es muralla aguda;
La humana suya el caminante errado
Dio ya a mi cueva, de piedad desnuda,
Albergue hoy por tu causa al peregrino,
Do halló reparo, si perdió camino.

»En tablas dividida, rica nave
Besó la playa miserablemente,
De cuantas vomitó riquezas grave,
Por las bocas del Nilo el Oriente.
Yugo aquel día, y yugo bien suave,
Del fiero mar a la sañuda frente
Imponiéndole estaba, si no al viento,
Dulcísimas coyundas mi instrumento,

»Cuando, entre globos de agua, entregar veo
A las arenas ligurina haya,
En cajas los aromas del Sabeo,
En cofres las riquezas de Cambaya:
Delicias de aquel mundo, ya trofeo
De Escila, que, ostentado en nuestra playa,
Lastimoso despojo fue dos días
A las que esta montaña engendra Harpías.

»Segunda tabla a un ginovés mi gruta
De su persona fue, de su hacienda:
La una reparada, la otra enjuta,
Relación del naufragio hizo horrenda.
Luciente paga de la mejor fruta
Que en yerbas se recline, en hilos penda,
Colmillo fue del animal que el Ganges
Sufrir muros le vio, romper falanges:

»Arco, digo, gentil, bruñida aljaba,
Obras ambas de artífice prolijo,
Y de Malaco rey a deidad Java
Alto don, según ya mi huésped dijo,
De aquél la mano, de ésta el hombro agrava;
Convencida la madre, imita al hijo:
Serás a un tiempo, en estos horizontes,
Venus del mar, Cupido de los montes».

Su horrenda voz, no su dolor interno
Cabras aquí le interrumpieron, cuantas
—Vagas el pie, sacrílegas el cuerno—
A Baco se atrevieron en sus plantas.
Mas, conculcado el pámpano más tierno
Viendo el fiero pastor, voces él tantas,
Y tantas despidió la honda piedras,
Que el muro penetraron de las yedras.

De los nudos, con esto, más suaves,
Los dulces dos amantes desatados,
Por duras guijas, por espinas graves
Solicitan el mar con pies alados:
Tal redimiendo de importunas aves
Incauto meseguero sus sembrados,
De liebres dirimió copia así amiga,
Que vario sexo unió y un surco abriga.

Viendo el fiero Jayán con paso mudo
Correr al mar la fugitiva nieve
(Que a tanta vista el Líbico desnudo
Registra el campo de su adarga breve)
Y al garzón viendo, cuantas mover pudo
Celoso trueno, antiguas hayas mueve:
Tal, antes que la opaca nube rompa
Previene rayo fulminante trompa.

Con violencia desgajó infinita
La mayor punta de la excelsa roca,
Que al joven, sobre quien la precipita,
Urna es mucha, pirámide no poca.
Con lágrimas la Ninfa solicita
Las deidades del mar, que Acis invoca:
Concurren todas, y el peñasco duro
La sangre que exprimió, cristal fue puro.

Sus miembros lastimosamente opresos
Del escollo fatal fueron apenas,
Que los pies de los árboles más gruesos
Calzó el líquido aljófar de sus venas.
Corriente plata al fin sus blancos huesos,
Lamiendo flores y argentando arenas,
A Doris llega que, con llanto pío,
Yerno lo saludó, lo aclamó río.

Luis de Góngora y Argote, 1613

Muchas gracias a Carlos Ivorra Castillo, que nos envió una serie de correcciones sobre la versión de la edición de Editorial Porrúa recomendada, que consistían en:

(1) En la estrofa octava Un torrente es su barba impetuosa, por Un torrente es su barba, impetuoso
(2) En la estrofa décima La pera, a quien le da cuna dorada por La pera, de quien fue cuna dorada,
(3) En la estrofa vigésimo octava Seguir se hizo de sus azucenas por Segur se hizo de sus azucenas
(4) En la estrofa trigésimo quinta Que. por Que,. Este error era solo nuestro.
(5) En la estrofa trigésimo sexta En lo viril desata de su bulto por En lo viril desata de su vulto,
(6) En la estrofa cuadragésimo quinta Piéredes por Piérides
(7) En la estrofa cuadragésimo novena O derribados de los ojos míos, por O derivados de los ojos míos,

Además corregimos la estrofa cuadragésima El tiro sus matices por El tirio sus matices.

http://www.poesia-inter.net/index43.htm

[Imatges] Xauen 18-19 de juny de 2010

2010-06-21T14:39:00.001+02:00

Fotos i microvídeos de l'estada a Xauen com a alumne del Curs de Postgrau de la Cátedra Toledo de la UNED: "Expert en Cultura i Religió Islàmiques", 5a edició (2009-10). Dissabte tingué lloc una jornada molt emotiva de retrobament amb els descendents d'andalusins que viuen al nord del Marroc en els dos seminaris que s'hi van organitzar: "El llegat moriscoandalusí: punt de trobada i germanor entre Espanya i el Marroc" i "Cultura i religió islàmiques al Marroc".

Cançons d'infantesa, 10

2010-06-21T14:00:00.000+02:00

Si eres de Bufali,
calla i no ho digues,
que han fet unes campanes
barata figues.

Si eres de Bufali,
calla't un poc,
que en un canut de xoto
toquen a foc.

(Popular de la Vall d'Albaida)

Neil Young: "Cortez The Killer"

2010-06-10T00:14:00.000+02:00

Cortez The Killer by Neil Young
--------
He came dancing across the water
With his galleons and guns
Looking for the new world
In that palace in the sun.

On the shore lay Montezuma
With his coca leaves and pearls
In his halls he often wondered
With the secrets of the worlds.

And his subjects gathered 'round him
Like the leaves around a tree
In their clothes of many colors
For the angry gods to see.

And the women all were beautiful
And the men stood straight and strong
They offered life in sacrifice
So that others could go on.

Hate was just a legend
And war was never known
The people worked together
And they lifted many stones.

They carried them to the flatlands
And they died along the way
But they built up with their bare hands
What we still can't do today.

And I know she's living there
And she loves me to this day
I still can't remember when
Or how I lost my way.

He came dancing across the water
Cortez, Cortez
What a killer.

[Listen to sample MP3 clip of "Cortez" from Zuma album.]
Lyrics Database on Human Highway

Xarxa d'Intel·lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat

2010-06-03T11:47:00.000+02:00

Xarxa d'Intel·lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat

03.06.2010 Rebelión

Davant els dramàtics fets de violència perpetrats per l'Estat Sionista d'Israel en contra de la Flotilla de la Llibertat, la Xarxa d'Intel·lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat proposa la subscripció del present pronunciament. Si us plau, envieu llistes de signatures amb nom, disciplina i país, a la següent adreça de correu: endefensadelahumanidad@gmail.com .

La Xarxa d'Intel.lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat es dirigeix a la comunitat nacional i internacional per a manifestar el següent:

1. Condemnem rotundament el vil atac perpetrat el 31 de maig de 2010 per l'Estat Sionista d'Israel contra la Flotilla de la Llibertat que portava ajuda humanitària a la Franja de Gaza, en el qual van morir més d'una desena de civils i van ser privats de llibertat tots els tripulants i ocupants de les embarcacions.

2. Rebutgem la mentida promoguda per l'Estat Sionista d'Israel en afirmar que l'atac es va produir "en legítima defensa" dels membres del seu Exèrcit.

3. Condemnem el bloqueig al qual ha estat sotmesa la zona de Gaza per l'Estat Sionista d'Israel des de l'any 2007, el qual determina les condicions de misèria en què romanen les persones que hi habiten.

4. Exigim la creació d'un tribunal internacional que investigui els fets ocorreguts amb profunditat i imparcialitat.

5. Convoquem als pobles del món a participar en les mobilitzacions que estan tenint lloc en repudi a l'atac a la Flotilla de la Llibertat i en suport al Poble Palestí que pateix les conseqüències del bloqueig i la violència promoguda a Gaza per l'Estat Sionista d'Israel.

6. Demanem a tota la comunitat internacional que es pronunciï de manera contundent i unànime en contra de l'atac israelià a la Flotilla de la Llibertat, que viola els més elementals principis de protecció de la vida humana, no respecta el seu propi poble en convidar-lo a la injustícia i atempta contra tota la humanitat en actuar amb descarat menyspreu a les normes del dret internacional.

Nina Hagen: Ave Maria (versió alemanya)

2010-06-02T22:32:00.000+02:00

Lletra d'Ave Maria (alemany) :

Ave Maria
Maria, mein Gesang

Er bittet Dich um Gnade
Für Menschen die schon solang
Ganz und gar ohne Hoffnung sind,
Ganz ohne Hoffnung sind
Siehe dort ihr traurig Dasein
Der Hunger tiefst der Angst vor dem Tod
Millionen leben hier auf Erde,
immer neu, in aller grösster Not
Ave Maria

Ave Maria
Santa Maria
Er höre dein Gebet, Maria
So vieles Leid das schon geschah
Warum kommt immer neues Leid?
Nur neues Leid?
Lass nun die Menschen wieder glauben
Lass sie verstehen und verzeihen
Dann könnten alle Völker Freunde
Und alle Rassen Brüder sein
Ave Maria

Aaaaahh.....

Lass nun die Menschen wieder glauben
Lass sie verstehen und verzeihen
Dann könnten alle Völker Freunde
Und alle Rassen Brüder sein

Ave Maria

Nina Hagen: New York New York

2010-06-01T16:15:00.000+02:00

New York New York

New York City is the hottest place
For a honeymoon in a hotel room
New York City is my favorite place
'Cause I know so many people with a golden face
Uh-huh

It's always late at night when I wanna go out
And New York City has for sure the horniest crowd
Especially for me, this is true,
I have the best time when you're there too
Honey, after the show, when we are ready to go
We are going disco
But before we hit East 7th Street
We are going to another disco
Disco after disco
And shaking our hair to the disco rap
AMPM, Pyramid, Roxy, Mudd Club, Danceteria
The newest club is opening up (repeat x3)

New York, New York (repeat x4)
Yeah!

New York City is the hottest place
For a honeymoon in a hotel room
Uh-huh
New York City is a place so nice
Everybody says it so they had to name it twice
New York my happy love's you, I love you very much
I could not live without you, so let's always keep in touch
New York City has the fanciest rule
When you want to live in this town you just have to be a fool

After the show when we are ready to go
We are going disco
But before we hit East 7th Street
We are going to another disco
Disco, after disco
And shaking our hair to the disco rap
AMPM, Pyramid, Roxy, Mudd Club, Danceteria
The newest club is opening up (repeat x3)

New York, New York (repeat x8)
Yeah

It's going hop hop hop hop hop hop
Straight up to the top
Hop hop hop hop hop hop
Straight up to the top
Let there be light
'Cause David Bowie's gonna be here tonight in New York
I create ecstacy in my world
I know who I am
And I am willing to declare myself to the world
I am a star!
I

Bruce Springsteen: Jungleland

2010-05-31T17:17:00.000+02:00

Bruce Springsteen Jungleland Lyrics

The rangers had a homecoming in harlem late last night
And the magic rat drove his sleek machine over the jersey state line
Barefoot girl sitting on the hood of a dodge
Drinking warm beer in the soft summer rain
The rat pulls into town rolls up his pants
Together they take a stab at romance and disappear down flamingo lane

Well the maximum lawman run down flamingo chasing the rat and the barefoot
Girl
And the kids round here look just like shadows always quiet, holding hands
From the churches to the jails tonight all is silence in the world
As we take our stand down in jungleland

The midnight gangs assembled and picked a rendezvous for the night
They'll meet `neath that giant exxon sign that brings this fair city light
Man there's an opera out on the turnpike
There's a ballet being fought out in the alley
Until the local cops, cherry tops, rips this holy night
The streets alive as secret debts are paid
Contacts made, they vanished unseen
Kids flash guitars just like switch-blades hustling for the record machine
The hungry and the hunted explode into rocknroll bands
That face off against each other out in the street down in jungleland

In the parking lot the visionaries dress in the latest rage
Inside the backstreet girls are dancing to the records that the d.j. plays
Lonely-hearted lovers struggle in dark corners
Desperate as the night moves on, just a look and a whisper, and they're gone

Beneath the city two hearts beat
Soul engines running through a night so tender in a bedroom locked
In whispers of soft refusal and then surrender in the tunnels uptown
The rats own dream guns him down as shots echo down them hallways in the
Night
No one watches when the ambulance pulls away
Or as the girl shuts out the bedroom light

Outside the streets on fire in a real death waltz
Between flesh and what's fantasy and the poets down here
Don't write nothing at all, they just stand back and let it all be
And in the quick of the night they reach for their moment
And try to make an honest stand but they wind up wounded, not even dead
Tonight in jungleland

More lyrics: http://www.lyricsfreak.com/b/bruce+springsteen/#share

Lou Reed: Perfect Day (interpretada per diversos artistes)

2010-05-30T11:00:00.000+02:00

Lou Reed
Transformer (1972)
Perfect Day

Just a perfect day,
Drink Sangria in the park,
And then later, when it gets dark,
We go home.
Just a perfect day,
Feed animals in the zoo
Then later, a movie, too,
And then home.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

Just a perfect day,
Problems all left alone,
Weekenders on our own.
It's such fun.
Just a perfect day,
You made me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow...

Queen / David Bowie: Under pressure (Sota pressió)

2010-05-27T11:32:00.001+02:00

UNDER PRESSURE

Mm ba ba de
Um bum ba de
Um bu bu bum da de
Pressure pushing down on me
Pressing down on you no man ask for
Under pressure - that burns a building down
Splits a family in two
Puts people on streets
Um ba ba be
Um ba ba be
De day da
Ee day da - that's o.k.
It's the terror of knowing
What the world is about
Watching some good friends
Screaming 'Let me out'
Pray tomorrow - gets me higher
Pressure on people - people on streets
Day day de mm hm
Da da da ba ba
O.k.
Chippin' around - kick my brains around the floor
These are the days it never rains but it pours
Ee do ba be
Ee da ba ba ba
Um bo bo
Be lap
People on streets - ee da de da de
People on streets - ee da de da de da de da
It's the terror of knowing
What this world is about
Watching some good friends
Screaming 'Let me out'
Pray tomorrow - gets me higher high high
Pressure on people - people on streets
Turned away from it all like a blind man
Sat on a fence but it don't work
Keep coming up with love
but it's so slashed and torn
Why - why - why ?
Love love love love love
Insanity laughs under pressure we're cracking
Can't we give ourselves one more chance
Why can't we give love that one more chance
Why can't we give love give love give love give love
give love give love give love give love give love
'Cause love's such an old fashioned word
And love dares you to care for
The people on the edge of the night
And loves dares you to change our way of
Caring about ourselves
This is our last dance
This is our last dance
This is ourselves
Under pressure
Under pressure
Pressure

David Bowie / Queen - Under Pressure Lyrics

David Bowie: Heroes

2010-05-27T10:45:00.004+02:00

Heroes
David Bowie
Changes Bowie

I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing will
Drive them away
We can beat them
Just for one day
We can be Heroes
Just for one day

And you
You can be mean
And I
I'll drink all the time
'Cause we're lovers
And that is a fact
Yes we're lovers
And that is that

Though nothing
Will keep us together
We could steal time
Just for one day
We can be Heroes
For ever and ever
What d'you say

I
I wish you could swim
Like the dolphins
Like dolphins can swim
Though nothing
Will keep us together
We can beat them
For ever and ever
Oh we can be Heroes
Just for one day

I
I will be king
And you
You will be queen
Though nothing
Will drive them away
We can be Heroes
Just for one day
We can be us
Just for one day

I
I can remember
Standing
By the wall
And the guns
Shot above our heads
And we kissed
As though nothing could fall
And the shame
Was on the other side
Oh we can beat them
For ever and ever
Then we can be Heroes
Just for one day

We can be Heroes
We can be Heroes
We can be Heroes
Just for one day
We can be Heroes
We're nothing
And nothing will help us
Maybe we're lying
Then you better not stay
But we could be safer
Just for one day

Sun Tzu: Les cinc lleis del combatent

2010-05-27T10:11:00.001+02:00

Les cinc lleis de Sun Tzu

L'Art de la Guerra, escrit per Sun Tzu en 490 AC, parla de les cinc lleis del combat:

[Primera llei de Sun Tzu] = La Confiança: abans d'entrar en combat cal creure en el motiu de la lluita.

[Segona llei de Sun Tzu] = El Company: escull els teus aliats i aprén a lluitar acompanyat, perquè ningú no guanya una guerra tot sol.

[Tercera llei de Sun Tzu] = El Temps: una lluita d'hivern és diferent d'una lluita d'estiu; un mal guerrer no fa cas d'un problema quan encara és poc important. I quan el problema creix, se sent incapaç de superar-lo.

[Quarta llei de Sun Tzu] = L'Espai: no es lluita en un congost igual que en una planura. Considera el que hi ha de més favorable al teu voltant.

[Cinquena llei de Sun Tzu] = L'Estratègia: el millor guerrer és el qui planifica el combat.

Traduït per Salvador Jàfer del blog de Paulo Coelho: Guerreiro de Luz (27 de maig de 2010)
Dedicat als Soldats de l'Amor.

[Poesia] José Lezama Lima: Muerte de Narciso

2010-04-09T10:27:00.000+02:00

MUERTE DE NARCISO

Dánae teje el tiempo dorado por el Nilo,
envolviendo los labios que pasaban
entre labios y vuelos desligados.
La mano o el labio o el pájaro nevaban.
Era el círculo en nieve que se abría.
Mano era sin sangre la seda que borraba
la perfección que muere de rodillas
y en su celo se esconde y se divierte.

Vertical desde el mármol no miraba
la frente que se abría en loto húmedo.
En chillido sin fin se abría la floresta
al airado redoble en flecha y muerte.
¿No se apresura tal vez su fría mirada
sobre la garza real y el frío tan débil
del poniente, grito que ayuda la fuga
del dormir, llama fría y lengua alfilereada?

Rostro absoluto, firmeza mentída del espejo.
El espejo se olvida del sonido y de la noche
y su puerta al cambiante pontífice entreabre.
Máscara y río, grifo de los sueños.
Frío muerto y cabellera desterrada del aire
que la crea, del aire que le miente son
de vida arrastrada a la nube y a la abierta
boca negada en sangre que se mueve.

Ascendiendo en el pecho sólo blanda,
olvidada por un aliento que olvida y desentraña.
Olvidado papel, fresco agujero al corazón
saltante se apresura y la sonrisa al caracol.
La mano que por el aire líneas impulsaba,
seca, sonrisas caminando por la nieve.
Ahora llevaba el oído al caracol, el caracol
enterrando firme oído en la seda del estanque.

Granizados toronjiles y ríos de velamen congelados,
aguardan la señal de una mustia hoja de oro,
alzada en espiral, sobre el otoño de aguas tan hirvientes.
Dócil rubí queda suspirando en su fuga ya ascendiendo.
Ya el otoño recorre las islas no cuidadas, guarnecidas
islas y aislada paloma muda entre dos hojas enterradas.
El río en la suma de sus ojos anunciaba
lo que pesa la luna en sus espaldas y el aliento que en halo convertía.

Antorchas como peces, flaco garzón trabaja noche y cielo,
arco y cestillo y sierpes encendidos, carámbano y lebrel.
Pluma morada, no mojada, pez mirándome, sepulcro.
Ecuestres faisanes ya no advierten mano sin eco, pulso desdoblado:
los dedos en inmóvil calendario y el hastío en su trono cejijunto.
Lenta se forma ola en la marmórea cavidad que mira por espaldas que nunca me preguntan, en veneno
que nunca se pervierte y en su escudo ni potros ni faisanes.

Como se derrama la ausencia en la flecha que se aísla
y como la fresa respira hilando su cristal,
así el otoño en que su labio muere, así el granizo
en blando espejo destroza la mirada que le ciñe,
que le miente la pluma por los labios, laberinto y halago
le recorre junto a la fuente que humedece el sueño.
La ausencia, el espejo ya en el cabello que en la playa
extiende y al aislado cabello pregunta y se divierte.

Fronda leve vierte la ascensión que asume.
¿No es la curva corintia traición de confitados mirabeles,
que el espejo reúne o navega, ciego desterrado?
¿Ya se siente temblar el pájaro en mano terrenal?
Ya sólo cae el pájaro, la mano que la cárcel mueve,
los dioses hundidos entre la piedra, el carbunclo y la doncella.
Si la ausencia pregunta con la nieve desmayada,
forma en la pluma, no círculos que la pulpa abandona sumergida.

Triste recorre -curva ceñida en ceniciento airón-
el espacio que manos desalojan, timbre ausente
y avivado azafrán, tiernos redobles sus extremos.
Convocados se agitan los durmientes, fruncen las olas
batiendo en torno de ajedrez dormido, su insepulta tiara.
Su insepulta madera blanda el frío pico del hirviente cisne.
Reluce muelle: falsos diamantes; pluma cambiante: terso atlas.
Verdes chillidos: juegan las olas, blanda muerte el relámpago en sus venas.

Ahogadas cintas mudo el labio las ofrece.
Orientales cestillos cuelan agua de luna.
Los más dormidos son los que más se apresuran,
se entierran, pluma en el grito, silbo enmascarado, entre frentes y garfios.
Estirado mármol como un río que recurva o aprisiona
los labios destrozados, pero los ciegos no oscilan.
Espirales de heroicos tenores caen en el pecho de una paloma
y allí se agitan hasta relucir como flechas en su abrigo de noche.

Una flecha destaca, una espalda se ausenta.
Relámpago es violeta si alfiler en la nieve y terco rostro.
Tierra húmeda ascendiendo hasta el rostro, flecha cerrada.
Polvos de luna y húmeda tierra, el perfil desgajado en la nube que es espejo.
Frescas las valvas de la noche y límite airado de las conchas
en su cárcel sin sed se destacan los brazos,
no preguntan corales en estrías de abejas y en secretos
confusos despiertan recordando curvos brazos y engaste de la frente.

Desde ayer las preguntas se divierten o se cierran
al impulso de frutos polvorosos o de islas donde acampan
los tesoros que la rabia esparce, adula o reconviene.
Los donceles trabajan en las nueces y el surtidor de frente a su sonido
en la llama fabrica sus raíces y su mansión de gritos soterrados.
Si se aleja, recta abeja, el espejo destroza el río mudo.
Si se hunde, media sirena al fuego, las hilachas que surcan el invierno
tejen blanco cuerpo en preguntas de estatua polvorienta.

Cuerpo del sonido el enjambre que mudos pinos claman,
despertando el oleaje en lisas llamaradas y vuelos sosegados,
guiados por la paloma que sin ojos chifla,
que sin clavel la frente espejo es de ondas, no recuerdos.
Van reuniendo en ojos, hilando en el clavel no siempre ardido
el abismo de nieve alquitarada o gimiendo en el cielo apuntalado.
Los corceles si nieve o si cobre guiados por miradas la súplica
destilan o más firmes recurvan a la mudez primera ya sin cielo.

La nieve que en los sistros no penetran, arguye
en hojas, recta destroza vidrio en el oído,
nidos blancos, en su centro ya encienden tibios los corales,
huidos los donceles en sus ciervos de hastío, en sus bosques rosados.
Convierten si coral y doncel rizo las voces, nieve los caminos,
donde el cuerpo sonoro se mece con los pinos, delgado cabecea.
Más esforzado pino, ya columna de humo tan agudo
que canario es su aguja y surtidor en viento desrizado.

Narciso, Narciso. Las astas del ciervo asesinado
son peces, son llamas, son flautas, son dedos mordisqueados.
Narciso, Narciso. Los cabellos guiando florentinos reptan perfiles,
labios sus rutas, llamas tristes las olas mordiendo sus caderas.
Pez del frío verde el aire en el espejo sin estrías, racimo de palomas
ocultas en la garganta muerta: hija de la flecha y de los cisnes.
Garza divaga, concha en la ola, nube en el desgaire, espuma colgaba de los ojos, gota marmórea y dulce plinto no ofreciendo.

Chillidos frutados en la nieve, el secreto en geranio convertido.
La blancura seda es ascendiendo en labio derramada,
abre un olvido en las islas, espadas y pestañas vienen
a entregar el sueño, a rendir espejo en litoral de tierra y roca impura.
Húmedos labios no en la concha que busca recto hilo,
esclavos del perfil y del velamen secos el aire muerden
al tornasol que cambia su sonido en rubio tornasol de cal salada,
busca en lo rubio espejo de la muerte, concha del sonido.
Si atraviesa el espejo hierven las aguas que agitan el oído.
Sí se sienta en su borde o en su frente el centurión pulsa en su costado.
Si declama penetra en la mirada y se fruncen las letras en el sueño.
Ola de aire envuelve secreto albino, piel arponeada,
que coloreado espejo sombra es del recuerdo y minuto del silencio.

Ya traspasa blancura recto sinfín en llamas secas y hojas lloviznadas.
Chorro de abejas increadas muerden la estela, pídenle el costado.
Así el espejo averiguó callado, así Narciso en pleamar fugó sin alas.

(1937)

http://www.cubaliteraria.cu/autor/lezama_lima/index.html

[Poesia] Orides Fontela, Esfera [una antologia]

2010-03-30T12:51:00.001+02:00

Anit Joan Navarro em va regalar un exemplar de la seua traducció de la poetessa brasilera Orides Fontela (1940-1998), Esfera [Una antologia], revisió i pròleg de Fábio Aristimunho Vargas, València, Tres i Quatre, 2010. Una veu poètica totalment desconeguda entre nosaltres i que haurem de llegir i sentir i escoltar. Una mostra:

NÚCLEO

Aprender a ser terra
e, mais que terra, pedra
nuclear diamante
cristalizando a palavra.

A palavra definitiva.
A palavra áspera e não plástica.

NUCLI

Aprendre a ser terra
i, més que terra, pedra
nuclear diamant
cristal·litzant la paraula.

La paraula definitiva.
La paraula aspra i no plástica.

Sobre Orides Fontela: Jornal de Poesia

[Vídeo] Una cançó per a celebrar el Nouruz

2010-03-19T23:56:00.001+01:00

D'ací a unes hores naixerà l'Any Nou astrònomic i entrarem en la Primavera d'Estiu. La Nit del Foc cremarà totes les coses i renaixerem com l'Au Fènix d'enmig de les nostres cendres.

Aquesta és una cançó persa per a celebrar l'entrada del Nouruz = l'Any Nou o el Dia Nou.

Wikipedia: Nowruz

[Poesia] Jorge Manrique: Coplas a la muerte de su padre

2010-03-09T11:37:00.000+01:00

COPLAS DE DON JORGE MANRIQUE POR LA MUERTE DE SU PADRE

Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadi, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

III

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

INVOCACIÓN

Dexo las invocaciones
de los famosos poetas
y oradores;
non curo de sus ficciones,
que traen yerbas secretas
sus sabores.
Aquél sólo m'encomiendo,
Aquél sólo invoco yo
de verdad,
que en este mundo viviendo,
el mundo non conoció
su deidad.

Este mundo es el camino
para el otro, qu'es morada
sin pesar;
mas cumple tener buen tino
para andar esta jornada
sin errar.
Partimos cuando nascemos,
andamos mientra vivimos,
e llegamos
al tiempo que feneçemos;
assí que cuando morimos,
descansamos.

Este mundo bueno fue
si bien usásemos dél
como debemos,
porque, segund nuestra fe,
es para ganar aquél
que atendemos.
Aun aquel fijo de Dios
para sobirnos al cielo
descendió
a nescer acá entre nos,
y a vivir en este suelo
do murió.

VII

Si fuesse en nuestro poder
hazer la cara hermosa
corporal,
como podemos hazer
el alma tan glorïosa
angelical,
¡qué diligencia tan viva
toviéramos toda hora
e tan presta,
en componer la cativa,
dexándonos la señora
descompuesta!

VIII

Ved de cuán poco valor
son las cosas tras que andamos
y corremos,
que, en este mundo traidor,
aun primero que muramos
las perdemos.
Dellas deshaze la edad,
dellas casos desastrados
que acaeçen,
dellas, por su calidad,
en los más altos estados
desfallescen.

Dezidme: La hermosura,
la gentil frescura y tez
de la cara,
la color e la blancura,
cuando viene la vejez,
¿cuál se para?
Las mañas e ligereza
e la fuerça corporal
de juventud,
todo se torna graveza
cuando llega el arrabal
de senectud.

Pues la sangre de los godos,
y el linaje e la nobleza
tan crescida,
¡por cuántas vías e modos
se pierde su grand alteza
en esta vida!
Unos, por poco valer,
por cuán baxos e abatidos
que los tienen;
otros que, por non tener,
con oficios non debidos
se mantienen.

Los estados e riqueza,
que nos dexen a deshora
¿quién lo duda?,
non les pidamos firmeza.
pues que son d'una señora;
que se muda,
que bienes son de Fortuna
que revuelven con su rueda
presurosa,
la cual non puede ser una
ni estar estable ni queda
en una cosa.

XII

Pero digo c'acompañen
e lleguen fasta la fuessa
con su dueño:
por esso non nos engañen,
pues se va la vida apriessa
como sueño,
e los deleites d'acá
son, en que nos deleitamos,
temporales,
e los tormentos d'allá,
que por ellos esperamos,
eternales.

XIII

Los plazeres e dulçores
desta vida trabajada
que tenemos,
non son sino corredores,
e la muerte, la çelada
en que caemos.
Non mirando a nuestro daño,
corremos a rienda suelta
sin parar;
desque vemos el engaño
y queremos dar la vuelta
no hay lugar.

XIV

Esos reyes poderosos
que vemos por escripturas
ya passadas
con casos tristes, llorosos,
fueron sus buenas venturas
trastornadas;
assí, que no hay cosa fuerte,
que a papas y emperadores
e perlados,
assí los trata la muerte
como a los pobres pastores
de ganados.

Dexemos a los troyanos,
que sus males non los vimos,
ni sus glorias;
dexemos a los romanos,
aunque oímos e leímos
sus hestorias;
non curemos de saber
lo d'aquel siglo passado
qué fue d'ello;
vengamos a lo d'ayer,
que también es olvidado
como aquello.

XVI

¿Qué se hizo el rey don Joan?
Los infantes d'Aragón
¿qué se hizieron?
¿Qué fue de tanto galán,
qué de tanta invinción
como truxeron?
¿Fueron sino devaneos,
qué fueron sino verduras
de las eras,
las justas e los torneos,
paramentos, bordaduras
e çimeras?

XVII

¿Qué se hizieron las damas,
sus tocados e vestidos,
sus olores?
¿Qué se hizieron las llamas
de los fuegos encendidos
d'amadores?
¿Qué se hizo aquel trovar,
las músicas acordadas
que tañían?
¿Qué se hizo aquel dançar,
aquellas ropas chapadas
que traían?

XVIII

Pues el otro, su heredero
don Anrique, ¡qué poderes
alcançaba!
¡Cuánd blando, cuánd halaguero
el mundo con sus plazeres
se le daba!
Mas verás cuánd enemigo,
cuánd contrario, cuánd cruel
se le mostró;
habiéndole sido amigo,
¡cuánd poco duró con él
lo que le dio!

XIX

Las dávidas desmedidas,
los edeficios reales
llenos d'oro,
las vaxillas tan fabridas
los enriques e reales
del tesoro,
los jaezes, los caballos
de sus gentes e atavíos
tan sobrados
¿dónde iremos a buscallos?;
¿qué fueron sino rocíos
de los prados?

Pues su hermano el innocente
qu'en su vida sucesor
se llamó
¡qué corte tan excellente
tuvo, e cuánto grand señor
le siguió!
Mas, como fuesse mortal,
metióle la Muerte luego
en su fragua.
¡Oh jüicio divinal!,
cuando más ardía el fuego,
echaste agua.

XXI

Pues aquel grand Condestable,
maestre que conoscimos
tan privado,
non cumple que dél se hable,
mas sólo como lo vimos
degollado.
Sus infinitos tesoros,
sus villas e sus lugares,
su mandar,
¿qué le fueron sino lloros?,
¿qué fueron sino pesares
al dexar?

XXII

E los otros dos hermanos,
maestres tan prosperados
como reyes,
c'a los grandes e medianos
truxieron tan sojuzgados
a sus leyes;
aquella prosperidad
qu'en tan alto fue subida
y ensalzada,
¿qué fue sino claridad
que cuando más encendida
fue amatada?

XXIII

Tantos duques excelentes,
tantos marqueses e condes
e varones
como vimos tan potentes,
dí, Muerte, ¿dó los escondes,
e traspones?
E las sus claras hazañas
que hizieron en las guerras
y en las pazes,
cuando tú, cruda, t'ensañas,
con tu fuerça, las atierras
e desfazes.

XXIV

Las huestes inumerables,
los pendones, estandartes
e banderas,
los castillos impugnables,
los muros e balüartes
e barreras,
la cava honda, chapada,
o cualquier otro reparo,
¿qué aprovecha?
Cuando tú vienes airada,
todo lo passas de claro
con tu flecha.

XXV

Aquel de buenos abrigo,
amado, por virtuoso,
de la gente,
el maestre don Rodrigo
Manrique, tanto famoso
e tan valiente;
sus hechos grandes e claros
non cumple que los alabe,
pues los vieron;
ni los quiero hazer caros,
pues qu'el mundo todo sabe
cuáles fueron.

XXVI

Amigo de sus amigos,
¡qué señor para criados
e parientes!
¡Qué enemigo d'enemigos!
¡Qué maestro d'esforçados
e valientes!
¡Qué seso para discretos!
¡Qué gracia para donosos!
¡Qué razón!
¡Qué benino a los sujetos!
¡A los bravos e dañosos,
qué león!

XXVII

En ventura, Octavïano;
Julio César en vencer
e batallar;
en la virtud, Africano;
Aníbal en el saber
e trabajar;
en la bondad, un Trajano;
Tito en liberalidad
con alegría;
en su braço, Aureliano;
Marco Atilio en la verdad
que prometía.

XXVIII

Antoño Pío en clemencia;
Marco Aurelio en igualdad
del semblante;
Adriano en la elocuencia;
Teodosio en humanidad
e buen talante.
Aurelio Alexandre fue
en desciplina e rigor
de la guerra;
un Constantino en la fe,
Camilo en el grand amor
de su tierra.

XXIX

Non dexó grandes tesoros,
ni alcançó muchas riquezas
ni vaxillas;
mas fizo guerra a los moros
ganando sus fortalezas
e sus villas;
y en las lides que venció,
cuántos moros e cavallos
se perdieron;
y en este oficio ganó
las rentas e los vasallos
que le dieron.

XXX

Pues por su honra y estado,
en otros tiempos passados
¿cómo s'hubo?
Quedando desamparado,
con hermanos e criados
se sostuvo.
Después que fechos famosos
fizo en esta misma guerra
que hazía,
fizo tratos tan honrosos
que le dieron aun más tierra
que tenía.

XXXI

Estas sus viejas hestorias
que con su braço pintó
en joventud,
con otras nuevas victorias
agora las renovó
en senectud.
Por su gran habilidad,
por méritos e ancianía
bien gastada,
alcançó la dignidad
de la grand Caballería
dell Espada.

XXXII

E sus villas e sus tierras,
ocupadas de tiranos
las halló;
mas por çercos e por guerras
e por fuerça de sus manos
las cobró.
Pues nuestro rey natural,
si de las obras que obró
fue servido,
dígalo el de Portogal,
y, en Castilla, quien siguió
su partido.

XXXIII

Después de puesta la vida
tantas vezes por su ley
al tablero;
después de tan bien servida
la corona de su rey
verdadero;
después de tanta hazaña
a que non puede bastar
cuenta cierta,
en la su villa d'Ocaña
vino la Muerte a llamar
a su puerta,

XXXIV

diziendo: "Buen caballero,
dexad el mundo engañoso
e su halago;
vuestro corazón d'azero
muestre su esfuerço famoso
en este trago;
e pues de vida e salud
fezistes tan poca cuenta
por la fama;
esfuércese la virtud
para sofrir esta afruenta
que vos llama."

XXXV

"Non se vos haga tan amarga
la batalla temerosa
qu'esperáis,
pues otra vida más larga
de la fama glorïosa
acá dexáis.
Aunqu'esta vida d'honor
tampoco no es eternal
ni verdadera;
mas, con todo, es muy mejor
que la otra temporal,
peresçedera."

XXXVI

"El vivir qu'es perdurable
non se gana con estados
mundanales,
ni con vida delectable
donde moran los pecados
infernales;
mas los buenos religiosos
gánanlo con oraciones
e con lloros;
los caballeros famosos,
con trabajos e aflicciones
contra moros."

XXXVII

"E pues vos, claro varón,
tanta sangre derramastes
de paganos,
esperad el galardón
que en este mundo ganastes
por las manos;
e con esta confiança
e con la fe tan entera
que tenéis,
partid con buena esperança,
qu'estotra vida tercera
ganaréis."

[Responde el Maestre:]

XXXVIII

"Non tengamos tiempo ya
en esta vida mesquina
por tal modo,
que mi voluntad está
conforme con la divina
para todo;
e consiento en mi morir
con voluntad plazentera,
clara e pura,
que querer hombre vivir
cuando Dios quiere que muera,
es locura."

[Del maestre a Jesús]

XXXIX

"Tú que, por nuestra maldad,
tomaste forma servil
e baxo nombre;
tú, que a tu divinidad
juntaste cosa tan vil
como es el hombre;
tú, que tan grandes tormentos
sofriste sin resistencia
en tu persona,
non por mis merescimientos,
mas por tu sola clemencia
me perdona".

FIN

Assí, con tal entender,
todos sentidos humanos
conservados,
cercado de su mujer
y de sus hijos e hermanos
e criados,
dio el alma a quien gela dio
(el cual la ponga en el cielo
en su gloria),
que aunque la vida perdió,
dexónos harto consuelo
su memoria.

[Recital] Homenatge a Salvador Espriu

2010-02-25T13:39:00.000+01:00

Este dissabte, Òscar Briz, Inòpia i Jordi Batiste, en l'homenatge de la SC el Micalet a Salvador Espriu

Dilluns 22 de febrer féu 25 anys de la mort de Salvador Espriu. És la raó per la qual la Societat Coral el Micalet li organitza per a este dissabte un homenatge, que té com a títol 'Assentiré de grat'. un dels poemes inclosos en el 'Llibre de Sinera'. L'acte, conduït pel Manel Rodríguez Castelló, inclourà recitats d'alguns poemes imprescindibles d'Espriu, parlaments de Jaume Pérez Muntaner, Isabel-Clara Simó i Vicent Torrent, i les actuacions d'Òscar Briz, Inòpia i Jordi Batiste, que cantaran cançons del poeta català. L'acte començarà a les 10 de la nit al Teatre Micalet.

Segons els organitzadors, Paula Mataix i la seua empresa SetClaus, als homenatges que s'han muntat a Catalunya "sovintejaran les evocacions autocomplaents i els actes d'agraïment pels serveis prestats en aquelles dures circumstàncies". Però ací, al País Valencià, "on aquelles condicions d'emergència nacional de llavors no han deixat de persistir i agreujar-se, un homenatge valencià a Salvador Espriu no podia tenir un sentit retrospectiu. Subsistim tot i patir gravíssims dèficits cívics i polítics, tot i ser víctimes d'un despietat projecte d'anihilació, tot i l'aïllament cada colp major respecte a la nostra àrea cultural, tot i l'ocultació progressiva -si no una dimissió efectiva- de la cultura catalana per part d'un sector important del nostre nacionalisme polític ... La cultura dels valencians segueix sent una cultura de resistència, on la poesia adolorida, admonitòria d'aquell qui assoleix la responsabilitat de salvar-nos els mots, de cap manera fa l'efecte d'una veu revocada. Per això, 25 anys després de la seua mort, el reconeixement de la figura d'Espriu al País Valencià adquireix un significat diferent al que preveiem al Principat".
Els destinataris de l'acte són el món de l'art, la cultura i la comunicació i convocarà, per tant, "molts dels intel·lectuals, artistes i esforçats que, temps enrere, van vehicular tants sentiments, reflexions i aspiracions amb la poesia d'Espriu. Però sobretot convoca els més joves intel·lectuals, artistes, i esforçats d'un País Valencià que, com més va, més necessita el seu compromís i la seua intervenció pública sense oblidar-nos de col·lectius més modestos".
A més de convidats procedents d'estos sectors, l'organització ha reservat la meitat de les localitats al públic en general.
Pel que fa a les actuacions, a raó de quatre cançons per grup, Òscar Briz, Inòpia i Jordi Batiste interpretaran peces amb lletres d'Espriu. Òscar Briz estrenarà tres cançons sobre els poemes XLIII, XLIV i XLV de 'La Pell de Brau', a més del popema de Vicent Andrés Estelles 'Font serena de la llibertat'. Inòpia estrenarà una cançó sobre el poema 'Per a ser cantada en la meva nit', i interpretarà la versió que han fet de l''Assentiré de grat', de Mikel Laboa. A més, cantaran 'Ara que véns, primavera', sobre un poema de Joan Fuster, i una cançó pròpia: 'El verd de l'estiu'. Jordi Batiste interpretarà dues cançons amb textos d'Espriu: la genial versió de 'la Cançó del Capvespre' que va incloure a Fotofòbia, i 'Nous cants de llibertat', que estrenarà. Completarà amb dues cançons pròpies: 'Qui dia passa...' i 'No em deixis enrera'.
A més, es farà un acte reconeixement a la figura de Raimon per la seua tasca divulgativa de l'obra d'Espriu i la Coral Salvador Giner (de la Societat Coral El Micalet) cantarà quatre cançons sobre poemes d'Espriu: 'Prec de Nadal', de Matilde Salvador, i el 'Nou cant dels ocells'. Estrenaran 'No t'oblidis mai', i acabaran amb l'imprescindible 'He mirat aquesta terra', de Raimon.

Aquest concert compta amb el suport de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i la col·laboració de la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València, Acció Cultural del País Valencià, l'SGAE, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la Cartelera Turia i la revista Enderrock.

www.infotelevisio.com

[Poesia] Gabriel Alomar: Estrofa al vent

2010-02-25T12:18:00.000+01:00

ESTROFA AL VENT

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

Gabriel Alomar

[Poesia] Cerverí de Girona: Lo vers del saig e del joglar

2010-02-14T16:08:00.002+01:00

LO VERS DEL SAIG E DEL JOGLAR

Si cel que ditz entre saig e jutglar
no sab ne ve ne conoix partimen,
dic que be sab que qui no ditz ver men,
que grans vertutz volc Deus per juglars far;
e juglar van siguen los bos tot dia,
e saig cercan los avols tota via.

=

A aquell qui diu que entre saig i joglar
no sap ni veu cap senyal diferent,
jo pla li dic que en dir tal cosa ment,
car amb joglars, miracles Déu obrà.
Els joglars van cercant el bé tot dia,
i els saigs cercant només dolenteria.

(Versió d'Alfred Badia, Poesia trobadoresca, Barcelona, 1982)

..."(saig: oficial del braç executiu de la justícia criminal), tot i que el poeta té molta cura a fer-nos saber que ell de joglar no n'és: és trobador."

(nota d'Alfred Badia)

Viquipèdia

[Cançó] Adamo: Inch'Allâh!

2010-01-21T13:59:00.001+01:00

J'ai vu l'orient dans son écrin avec la lune pour bannière
Et je comptais en un quatrain chanter au monde sa lumière

Mais quand j'ai vu Jérusalem, coquelicot sur un rocher,
J'ai entendu un requiem quand, quand sur lui, je me suis penché.

Ne vois-tu pas, humble chapelle, toi qui murmures "paix sur la terre",
Que les oiseaux cachent de leurs ailes ces lettres de feu: "Danger frontière!"

Le chemin mène à la fontaine. Tu voudrais bien remplir ton seau.
Arrête-toi, Marie-Madeleine: pour eux, ton corps ne vaut pas l'eau.

Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah

Et l'olivier pleure son ombre, sa tendre épouse, son amie
Qui repose sous les décombres prisonnières en terre ennemie.

Sur une épine de barbelés, le papillon guette la rose.
Les gens sont si écervelés qu'ils me répudieront si j'ose.

Dieu de l'enfer ou Dieu du ciel, toi qui te trouves ou bon te semble,
Sur cette terre d'Israël, il y a des enfants qui tremblent.

Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah

Les femmes tombent sous l'orage. Demain, le sang sera lavé.
La route est faite de courage: une femme pour un pavé

Mais oui : j'ai vu Jérusalem, coquelicot sur un rocher.
J'entends toujours ce requiem lorsque, sur lui, je suis penché,

Requiem pour 6 millions d'âmes qui n'ont pas leur mausolée de marbre
Et qui, malgré le sable infâme, ont fait pousser 6 millions d'arbres.

Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah Inch'Allah

[Poesia] Paul Valéry: Le cimetière marin

2010-01-17T19:32:00.001+01:00

Paul Valéry: Le cimetière marin

Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée
O récompense après une pensée
Qu'un long regard sur le calme des dieux!

Quel pur travail de fins éclairs consume
Maint diamant d'imperceptible écume,
Et quelle paix semble se concevoir!
Quand sur l'abîme un soleil se repose,
Ouvrages purs d'une éternelle cause,
Le temps scintille et le songe est savoir.

Stable trésor, temple simple à Minerve,
Masse de calme, et visible réserve,
Eau sourcilleuse, Oeil qui gardes en toi
Tant de sommeil sous une voile de flamme,
O mon silence! . . . Édifice dans l'âme,
Mais comble d'or aux mille tuiles, Toit!

Temple du Temps, qu'un seul soupir résume,
À ce point pur je monte et m'accoutume,
Tout entouré de mon regard marin;
Et comme aux dieux mon offrande suprême,
La scintillation sereine sème
Sur l'altitude un dédain souverain.

Comme le fruit se fond en jouissance,
Comme en délice il change son absence
Dans une bouche où sa forme se meurt,
Je hume ici ma future fumée,
Et le ciel chante à l'âme consumée
Le changement des rives en rumeur.

Beau ciel, vrai ciel, regarde-moi qui change!
Après tant d'orgueil, après tant d'étrange
Oisiveté, mais pleine de pouvoir,
Je m'abandonne à ce brillant espace,
Sur les maisons des morts mon ombre passe
Qui m'apprivoise à son frêle mouvoir.

L'âme exposée aux torches du solstice,
Je te soutiens, admirable justice
De la lumière aux armes sans pitié!
Je te tends pure à ta place première,
Regarde-toi! . . . Mais rendre la lumière
Suppose d'ombre une morne moitié.

O pour moi seul, à moi seul, en moi-même,
Auprès d'un coeur, aux sources du poème,
Entre le vide et l'événement pur,
J'attends l'écho de ma grandeur interne,
Amère, sombre, et sonore citerne,
Sonnant dans l'âme un creux toujours futur!

Sais-tu, fausse captive des feuillages,
Golfe mangeur de ces maigres grillages,
Sur mes yeux clos, secrets éblouissants,
Quel corps me traîne à sa fin paresseuse,
Quel front l'attire à cette terre osseuse?
Une étincelle y pense à mes absents.

Fermé, sacré, plein d'un feu sans matière,
Fragment terrestre offert à la lumière,
Ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
Composé d'or, de pierre et d'arbres sombres,
Où tant de marbre est tremblant sur tant d'ombres;
La mer fidèle y dort sur mes tombeaux!

Chienne splendide, écarte l'idolâtre!
Quand solitaire au sourire de pâtre,
Je pais longtemps, moutons mystérieux,
Le blanc troupeau de mes tranquilles tombes,
Éloignes-en les prudentes colombes,
Les songes vains, les anges curieux!

Ici venu, l'avenir est paresse.
L'insecte net gratte la sécheresse;
Tout est brûlé, défait, reçu dans l'air
A je ne sais quelle sévère essence . . .
La vie est vaste, étant ivre d'absence,
Et l'amertume est douce, et l'esprit clair.

Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
Midi là-haut, Midi sans mouvement
En soi se pense et convient à soi-même
Tête complète et parfait diadème,
Je suis en toi le secret changement.

Tu n'as que moi pour contenir tes craintes!
Mes repentirs, mes doutes, mes contraintes
Sont le défaut de ton grand diamant! . . .
Mais dans leur nuit toute lourde de marbres,
Un peuple vague aux racines des arbres
A pris déjà ton parti lentement.

Ils ont fondu dans une absence épaisse,
L'argile rouge a bu la blanche espèce,
Le don de vivre a passé dans les fleurs!
Où sont des morts les phrases familières,
L'art personnel, les âmes singulières?
La larve file où se formaient les pleurs.

Les cris aigus des filles chatouillées,
Les yeux, les dents, les paupières mouillées,
Le sein charmant qui joue avec le feu,
Le sang qui brille aux lèvres qui se rendent,
Les derniers dons, les doigts qui les défendent,
Tout va sous terre et rentre dans le jeu!

Et vous, grande âme, espérez-vous un songe
Qui n'aura plus ces couleurs de mensonge
Qu'aux yeux de chair l'onde et l'or font ici?
Chanterez-vous quand serez vaporeuse?
Allez! Tout fuit! Ma présence est poreuse,
La sainte impatience meurt aussi!

Maigre immortalité noire et dorée,
Consolatrice affreusement laurée,
Qui de la mort fais un sein maternel,
Le beau mensonge et la pieuse ruse!
Qui ne connaît, et qui ne les refuse,
Ce crâne vide et ce rire éternel!

Pères profonds, têtes inhabitées,
Qui sous le poids de tant de pelletées,
Êtes la terre et confondez nos pas,
Le vrai rongeur, le ver irréfutable
N'est point pour vous qui dormez sous la table,
Il vit de vie, il ne me quitte pas!

Amour, peut-être, ou de moi-même haine?
Sa dent secrète est de moi si prochaine
Que tous les noms lui peuvent convenir!
Qu'importe! Il voit, il veut, il songe, il touche!
Ma chair lui plaît, et jusque sur ma couche,
À ce vivant je vis d'appartenir!

Zénon! Cruel Zénon! Zénon d'Êlée!
M'as-tu percé de cette flèche ailée
Qui vibre, vole, et qui ne vole pas!
Le son m'enfante et la flèche me tue!
Ah! le soleil . . . Quelle ombre de tortue
Pour l'âme, Achille immobile à grands pas!

Non, non! . . . Debout! Dans l'ère successive!
Brisez, mon corps, cette forme pensive!
Buvez, mon sein, la naissance du vent!
Une fraîcheur, de la mer exhalée,
Me rend mon âme . . . O puissance salée!
Courons à l'onde en rejaillir vivant.

Oui! grande mer de délires douée,
Peau de panthère et chlamyde trouée,
De mille et mille idoles du soleil,
Hydre absolue, ivre de ta chair bleue,
Qui te remords l'étincelante queue
Dans un tumulte au silence pareil

Le vent se lève! . . . il faut tenter de vivre!
L'air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs!
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!

Vikipédia

Traduccions al català:

VALÉRY, Paul: El cementiri marí i altres poemes [Le Cimetière marin et autres poèmes]. Barcelona: Empúries, 1984.
ARIMANY, Miquel: Versions de poesia (1986) amb poemes d'Oscar Wilde, Paul Valéry i Thomas S. Eliot.

El teixit contra la barbàrie: El corb i El cementiri marí per Xavier Benguerel
Josep Maria Ripoll
Poeta i crític literari

[Cançó] The House of Rising Sun

2010-01-14T15:44:00.003+01:00

The Animals

The House of Rising Sun

There is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God I know I'm one

My mother was a tailor
She sewed my new bluejeans
My father was a gamblin' man
Down in New Orleans

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and trunk
And the only time he's satisfied
Is when he's on a drunk

------ organ solo ------

Oh mother tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun

Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain

Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God I know I'm one

Lyrics007.com

[Simbologia] El solstici d'hivern

2009-12-20T11:20:00.002+01:00

El dia 21 de desembre, dilluns, demà mateix, comença el Solstici d'Hivern, que durarà fins a la Nit de Nadal: canviem d'estació i comença el mes del Capricorn. Com que el signe astrològic del Boc o Capricorn estava regit pel planeta-déu Saturn, els romans festejaven el solstici d'hivern amb les festes anomenades Saturnàlia o Saturnals, amb les quals celebraven el final de les collites. Aquestes celebracions van anar allargant-se amb el temps fins a arribar al nostre Cap d'Any.

Després vingué la transposició a la mitologia cristiana: el naixement del Sol nou, l'infant-déu solar, Jesús el Crist. El Nadal (Natalis), el Naixement del Sol Nou. Però, segons estudis astrològics, el signe de Jesús, el Crist, l'Ungit, l'Escollit, era Pisces, els Peixos, i degué nàixer entre febrer i març.

L'astronomia moderna ha conservat el nom de l'astrologia simbòlica en la denominació tròpic de Capricorn, que és el lloc de l'esfera o el·lipse imaginària per on el Sol entra en l'hemisferi sud.

Us desitge salut, amor, energia, veritat i bellesa!

GEC: solstici

[Poesia] José Lezama Lima: un sonet

2009-12-11T14:01:00.000+01:00

Cúbrenos diligente, oh irreprimible,
la embozada absorción de tu vacío;
la semilla en la nieve y la punible
identidad en sí raspada, ídolo frío.

Vacío y aliento amagan en la piel.
La piel comprueba los pasos de la brisa
por la nada, allí fuera escanciado papel,
limón helado a cantidad de la sonrisa.

Entre dos conchas el vacío aprisionado,
cono descendente, estigio rabo del lebrel,
entona la servidumbre del poro desatado

en las exigencias bruscas de la miel.
Las hogueras de Ítaca, oh pordiosero.
Oh encubridora, guardiana del cordero.

[José Lezama Lima, Dador, de Poesía completa,1, Madrid, Aguilar, 1988, ps. 262-3]

[Poesia] Arthur Rimbaud: Une saison en enfer

2009-12-04T15:20:00.000+01:00

A moi. L'histoire d'une de mes folies.

Depuis longtemps je me vantais de posséder tous les paysages possibles, et trouvais dérisoires les célébrités de la peinture et de la poésie moderne.

J'aimais les peintures idiotes, dessus des portes, décors, toiles de saltimbanques, enseignes, enluminures populaires; la littérature démodée, latin d'église, livres érotiques sans orthographe, romans de nos aïeules, contes de fées, petits livres de l'enfance, opéras vieux, refrains niais, rhythmes naïfs.

Je rêvais croisades, voyages de découvertes dont on n'a pas de relations, républiques sans histoires, guerres de religion étouffées, révolutions de meurs, déplacements de races et de continents: je croyais à tous les enchantements.

J'inventai la couleur des voyelles! - A noir, E blanc, I rouge, O bleu, U vert. - Je réglai la forme et le mouvement de chaque consonne, et, avec des rhythmes instinctifs, je me flattai d'inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l'autre, à tous les sens. Je réservais la traduction.

Ce fut d'abord une étude. J'écrivais des silences, des nuits, je notais l'inexprimable, je fixais des vertiges.

http://athena.unige.ch/athena/rimbaud/rimb_sai.html

Sobre mi mateix. La història d'una de les meves follies.

De feia temps em vantava de posseir tots els paisatges possibles, i trobava derisòries les celebritats de la pintura i de la poesia moderna.

M'agradaven les pintures idiotes, sobreportes, decoracions, quadres de saltimbanquis, ensenyes, estampes populars; la literatura passada de moda, llatí d'església, llibres eròtics sense ortografia, novel·les de les nostres àvies, contes de fades, llibrets de la infantesa, velles òperes, refranys estúpids, ritmes ingenus.

Somniava croades, viatges de descobertes dels quals no hi ha referències, repúbliques sense històries, guerres de religió ofegades, revolucions de costums, desplaçament de races i de continents: creia en tots els encanteris.

Vaig inventar el color de les vocals! --A negre, E blanc, I roig, O blau, U verd. --Vaig arranjar la forma i el moviment de cada consonant i, amb ritmes instintius, m'envania d'inventar un verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em reservava la traducció.

De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits; anotava l'inexpressable. Fixava vertígens.

[Arthur Rimbaud, Una temporada a l'infern, traducció de Josep Palau i Fabre, Barcelona, Edhasa, 1991.]

[Reflexos] Sobre la modernitat

2009-12-01T12:09:00.001+01:00

Lluny de la meua intenció, voler pretendre ser modern en res.
Simplement m'ajuste al que tinc i al que trobe. No pretenc res d'altre.
I tanmateix vaig a la recerca de petits paradisos, fets a la meua mida, fets a la mesura dels meus somnis.
Em queixe sovint, em queixe massa. I això potser no és ni bo ni dolent. És una manera de deixar constància de l'esdevenir de les coses.

[Poesia] Robert Frost: Després de collir pomes

2009-11-19T13:14:00.000+01:00

Robert Frost (1874–1963). North of Boston. 1915.

10. After Apple-picking

My long two-pointed ladder’s sticking through a tree
Toward heaven still,
And there’s a barrel that I didn’t fill
Beside it, and there may be two or three
[5] Apples I didn’t pick upon some bough
But I am done with apple-picking now.
Essence of winter sleep is on the night,
The scent of apples: I am drowsing off.
I cannot rub the strangeness from my sight
[10] I got from looking through a pane of glass
I skimmed this morning from the drinking trough
And held against the world of hoary grass.
It melted, and I let it fall and break.
But I was well
[15] Upon my way to sleep before it fell,
And I could tell
What form my dreaming was about to take.
Magnified apples appear and disappear,
Stem end and blossom end,
[20] And every fleck of russet showing clear.
My instep arch not only keeps the ache,
It keeps the pressure of a ladder-round.
I feel the ladder sway as the boughs bend.
And I keep hearing from the cellar bin
[25] The rumbling sound
Of load on load of apples coming in.
For I have had too much
Of apple-picking: I am overtired
Of the great harvest I myself desired.
[30] There were ten thousand thousand fruit to touch,
Cherish in hand, lift down, and not let fall.
For all
That struck the earth,
No matter if not bruised or spiked with stubble,
[35] Went surely to the cider-apple heap
As of no worth.
One can see what will trouble
This sleep of mine, whatever sleep it is.
Were he not gone,
[40] The woodchuck could say whether it’s like his
Long sleep, as I describe its coming on,
Or just some human sleep.

http://www.bartleby.com/118/10.html

DESPRÉS DE COLLIR POMES

Les puntes de l'escala entre les fulles
assenyalen el cel,
i a la vora hi ha un cove sense omplir,
i potser en una branca encara queda
alguna poma més per abastar.
Però ara ja estic de l'arreplega.
Sento en la nit la son de la hivernada,
l'olor de pomes: i m'entreabalteixo.
No em puc treure dels ulls l'efecte estrany
que m'ha fet de guaitar, a través del gel
que he trencat al matí, a l'abeurador,
el món de l'herba tota engelabrida.
Després l'he deixat caure i s'ha partit.
Però el que és jo
ja estava endormiscat quan ha caigut
i ja sabia
per quin camí enfilava el proper somni.
Grans pomes dibuixant-se i esborrant-se,
caps de brot i de flor,
que es veien fins les taques més petites.
El peu també conserva, amb el dolor,
la pressió que hi fa el barrot d'escala.
Sento gronxar l'escala amb el brancatge.
I a l'orella em retruny, des de la sitja,
l'eixordadissa
dels munts i munts de pomes rodolant-hi.
És que en tinc prou i massa
de collir pomes; l'ufanós esplet
que he esperat tant, a l'últim m'ha cruixit.
Deu mil milers de fruites per palpar,
acaronar, collir i no deixar caure.
Que totes
les que hagin tocat terra,
encara que no tinguin macadures,
van de dret a la pila de la sidra
com a rampoines.
Ja es veu què pot torbar
aquest meu son, estrany i tot com sembla.
Si encara hi fos,
la marmota podria dir si és
com el seu son, el que he descrit així,
o just un son humà.

Robert Frost. Al nord de Boston. Selecció i traducció de Miquel Desclot. Pròleg d'Ángel Crespo. Barcelona, Edicions 62 ("Poesia Universal Segle XX", 12), 1994, pàgs. 70-73.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Frost

[Cançó] David Bowie: Absolute beginners

2009-11-10T22:08:00.003+01:00

Lletra: David Jones

I've nothing much to offer
There's nothing much to take
I'm an absolute beginner
And I'm absolutely sane
As long as we're together
The rest can go to hell
I absolutely love you
But we're absolute beginners
With eyes completely open
But nervous all the same

If our love song
Could fly over mountains
Could laugh at the ocean
Just like the films
There's no reason
To feel all the hard times
To lay down the hard lines
It's absolutely true

Nothing much could happen
Nothing we can't shake
Oh we're absolute beginners
With nothing much at stake
As long as you're still smiling
There's nothing more I need
I absolutely love you
But we're absolute beginners
But if my love is your love
We're certain to succeed

If our love song
Could fly over mountains
Sail over heartaches
Just like the films
There's no reason
To feel all the hard times
To lay down the hard lines
It's absolutely true

[Poesia] F. García Lorca: Romance de la luna, luna

2009-11-05T22:54:00.000+01:00

ROMANCE DE LA LUNA, LUNA

A Conchita García Lorca

La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.

En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.

Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.

Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.

Huye luna, luna, luna,
que ya siento sus caballos.

Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.

El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño,
tiene los ojos cerrados.

Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.

Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.

Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.

[Poiesis] Nit de novembre

2009-11-05T22:42:00.001+01:00

L'estrany ésser de mi mateix
busca recer en algú més enllà de mi mateix.
I la nit navega més enllà de si mateixa
i s'estranya de veure's reflectida en núvols espurnejants.
I una ombra qualsevol em pregunta què faig ací,
i jo me'n fuig cap al paratge més inhòspit de la meua incertesa.
I el que no gose dir no ho diré mai
i servaré el secret entre els meus llavis
i m'enduré els meus somnis a la runa.

[Poesia] Virgili: Aeneis, VI, 269-295

2009-10-25T09:40:00.001+01:00

P. VERGILI MARONIS AENEIDOS LIBER SEXTVS (vv. 268-295)

Ibant obscuri sola sub nocte per umbram
perque domos Ditis uacuas et inania regna:
quale per incertam lunam sub luce maligna                   270
est iter in siluis, ubi caelum condidit umbra
Iuppiter, et rebus nox abstulit atra colorem.
uestibulum ante ipsum primisque in faucibus Orci
Luctus et ultrices posuere cubilia Curae,
pallentesque habitant Morbi tristisque Senectus,           275
et Metus et malesuada Fames ac turpis Egestas,
terribiles uisu formae, Letumque Labosque;
tum consanguineus Leti Sopor et mala mentis
Gaudia, mortiferumque aduerso in limine Bellum,
ferreique Eumenidum thalami et Discordia demens       280
uipereum crinem uittis innexa cruentis.
in medio ramos annosaque bracchia pandit
ulmus opaca, ingens, quam sedem Somnia uulgo
uana tenere ferunt, foliisque sub omnibus haerent.
multaque praeterea uariarum monstra ferarum,             285
Centauri in foribus stabulant Scyllaeque biformes
et centumgeminus Briareus ac belua Lernae
horrendum stridens, flammisque armata Chimaera,
Gorgones Harpyiaeque et forma tricorporis umbrae.
corripit hic subita trepidus formidine ferrum                 290
Aeneas strictamque aciem uenientibus offert,
et ni docta comes tenuis sine corpore uitas
admoneat uolitare caua sub imagine formae,
inruat et frustra ferro diuerberet umbras.

http://www.thelatinlibrary.com/vergil/aen6.shtml

Dins la nit deserta marxaven ombrius per la fosca
i pel casal immens de Dis i el seu regne d'imatges,
tal com, sota la incerta i feble claror de la lluna,          270
uns vianants pel bosc, quan oculta el cel dins les ombres
Júpiter, i la negror de la nit descolora la terra.
En entrar dins les goles de l'Orc, davant el vestíbul,
tenen el Dol i els Remordiments que es vengen la jaça;
grogues, les Malalties hi són i la trista Vellesa
i la Fam, consellera de crims, amb la Por, la Fretura
vil, visions roents a l'esguard, la Mort, la Sofrença
i, germà de la Mort, el Son i els Plaers que difamen
l'ànim i, enfront, damunt el llindar, la mortífera Guerra
i, en jaç ferreny, les Eumènides i la Discòrdia folla      280
amb els cabells de vibres nuats de cintes cruentes.
Gran, al mig, i ombrívol, estén un om els seus braços
seculars i els seus rams: és brama que hi nien els Somnis
vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles.
Molts animals feréstecs i monstres hi viuen, encara:
els Centaures, jaient al davant, les Escil·les biformes,
Briareu dels cent braços, la serp salvatge de Lerna,
de terrible xiulet, la Quimera armada de flames,
l'Ombra de triple cos, les Gòrgones i les Harpies.
Sobtadament fremint de terror, Eneas brandeja          290
el seu glavi i en gira a la host que amenaça la punt,
i si no l'adverteix la companya, que ho sap, que són febles
ànimes, sense cos, voleiant com a vacus fantasmes,
les ataca, i forada amb l'acer vanament unes ombres.

(Virgili, L'Eneida, traducció, pròleg i notes per Miquel Dolç, Barcelona, Editorial Alpha, 1958, ps. 165-166)

[Música] Cantants i músics valencians d'ara mateix

2009-10-01T14:28:00.000+02:00

Reportatge COMcert (radiofònic - La Nit de Lydia) from alfons on Vimeo.
Òscar Pellicer i els seus companys del programa La nit de Lydia (R9) van recollir alguns testimonis de part dels participants del COMcert, i van muntar aquest reportatge radiofònic. EL COMcert com sabeu es va celebrar el passat dissabte 29 d'agost a Benifairó de la Valldigna amb més de vint actuacions.

[Contes] Paulo Coelho: El deixeble borratxo

2009-09-30T11:13:00.001+02:00

O discípulo embriagado

Um mestre zen tinha centenas de discípulos. Todos rezavam na hora certa – exceto um, que vivia bêbado.

O mestre foi envelhecendo. Alguns dos alunos mais virtuosos começaram a discutir quem seria o novo líder do grupo, aquele que receberia os importantes segredos da Tradição.

Na véspera de sua morte, porém, o mestre chamou o discípulo bêbado e lhe transmitiu os segredos ocultos.
Uma verdadeira revolta tomou conta dos outros.

- Que vergonha! – gritavam pelas ruas. - Nos sacrificamos por um mestre errado, que não sabe ver nossas qualidades.

Escutando a confusão do lado de fora, o mestre agonizante comentou:

- Eu precisava passar estes segredos para um homem que eu conhecesse bem. Todos os meus alunos eram muito virtuosos, e mostravam apenas suas qualidades. Isso é perigoso; a virtude muitas vezes serve para esconder a vaidade, o orgulho, a intolerância.

“Por isso escolhi o único discípulo que eu conhecia realmente bem, já que podia ver seu defeito: a bebedeira”.

El deixeble borratxo

Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l'hora, llevat d'un que era borratxo.

El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.

La vespra de la seua mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.

--Quina vergonya! --cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.

Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:

--Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seues qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l'orgull, la intolerància.

"Vaig triar l'únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure al seu problema: la beguda".

Traducció: Salvador Jàfer (1 d'octubre de 2009)

Warrior of the Light - Guerreiro da Luz

[Música] The Velvet Underground - Candy Says

2009-09-18T14:07:00.004+02:00

Candy says

Candy says I've come to hate my body
and all that it requires in this world
Candy says I'd like to know completely
what others so discretely talk about

Candy says I hate the quiet places
that cause the smallest taste of what will be
Candy says I hate the big decisions
that cause endless revisions in my mind

I'm gonna watch the blue birds fly over my shoulder
I'm gonna watch them pass me by
Maybe when I'm older
What do you think I'd see
If I could walk away from me

The Velvet Underground

[Poesia] Safo: Himne a Afrodita

2009-09-15T13:15:00.003+02:00

Himne a Afrodita
Ποικιλόθρον᾽ ὰθάνατ᾽ ᾽Αφροδιτα,
παῖ Δίοσ, δολόπλοκε, λίσσομαί σε
μή μ᾽ ἄσαισι μήτ᾽ ὀνίαισι δάμνα,
πότνια, θῦμον.
ἀλλά τυίδ᾽ ἔλθ᾽, αἴποτα κἀτέρωτα
τᾶσ ἔμασ αύδωσ αἴοισα πήλγι
ἔκλυεσ πάτροσ δὲ δόμον λίποισα
χρύσιον ἦλθεσ
ἄρμ᾽ ὐποζεύξαια, κάλοι δέ σ᾽ ἆγον
ὤκεεσ στροῦθοι περὶ γᾶσ μελαίνασ
πύκνα δινεῦντεσ πτέῤ ἀπ᾽ ὠράνω
αἴθεροσ διὰ μέσσω.
αῖψα δ᾽ ἐχίκοντο, σὺ δ᾽, ὦ μάσαιρα
μειδιάσαισ᾽ ἀθάνατῳ προσώπῳ,
ἤρἐ ὄττι δηὖτε πέπονθα κὤττι
δἦγτε κάλημι
κὤττι μοι μάλιστα θέλω γένεσθαι
μαινόλᾳ θύμῳ, τίνα δηὖτε πείθω
μαῖσ ἄγην ἐσ σὰν φιλότατα τίσ τ, ὦ
Πσάπφ᾽, ἀδίκηει;
καὶ γάρ αἰ φεύγει, ταχέωσ διώξει,
αἰ δὲ δῶρα μὴ δέκετ ἀλλά δώσει,
αἰ δὲ μὴ φίλει ταχέωσ φιλήσει,
κωὐκ ἐθέλοισα.
ἔλθε μοι καὶ νῦν, χαλεπᾶν δὲ λῦσον
ἐκ μερίμναν ὄσσα δέ μοι τέλεσσαι
θῦμοσ ἰμμέρρει τέλεσον, σὐ δ᾽ αὔτα
σύμμαχοσ ἔσσο.

The Poems of Sappho

Afrodita immortal, de tron riquíssim,
que trenes fraus, filla de Zeus, et prego
que ni amb ànsies ni amb basques, augusta,
l'ànim no em domis,

ans vine aquí, car abans de vegades
m'oïres lluny la veu i em vas atendre,
l'auri casal del pare abandonares,
vas junyí' el carro

i em vas venir; ocells bonics et duien
rabents damunt la terra negra; llesta
l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire
van vení' a l'acte.

I tu llavors, dea feliç —el rostre
et somreia, immortal— em preguntares
per què patia, altre cop a cridar-te
el que va moure'm,

i més que res què és el que vull que ocorri
al meu esperit boig: «¿Qui ha de dur-te
la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo,
¿qui et fa l'ofensa?

Si fuig de tu, prompte et vindrà darrera,
si no et prens dons, t'obsequiarà, si ara
no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,
d'enamorat-se't.»

Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes
solta'm, allò que el cor grua que em passi
acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa
sempre aliada.

Safo, Obra completa, edició bilingüe, traducció, pròleg i notes de Manuel Balasch, pvre., Barcelona, Edicions 62 («Els Llibres de l'Escorpí. Poesia», 16), 1973, ps. 16-19.

Afrodita immortal, que seus al tron
riquíssim, filla de Zeus, ordidora
d'enganys, et pregue que no em domes l'ànim
senyora, amb penes
i torbes, però vine ací si abans
sentires ja de lluny la meua veu
i l'acollires, i abandonant l'àuria
casa del teu pare
vas venir junyint el carro; bonics
et portaven ocells rabents damunt
la negra terra, les espesses ales
batien per l'éter
i arribaren de seguida. I tu,
feliç, somreies amb l'immortal
rostre i preguntaves què patia ara,
per què t'invocava,
què és el que vull que sobre tot ocórrega
en el meu ànim boig. Qui he de convéncer
i portar vers la teua amistat? Qui,
oh Safo, t'ha ofés?
Si fuig de tu, prompte et perseguirà,
si no accepta regals, te' ls donarà,
si no et vol, aviat t'estimarà
bé que ella et rebutge.
Vine a mi, també ara, i de les cruels penes
lliura'm. I tot allò que el cor delera
que em passe, atorga-m'ho, sigues-me tu
per sempre aliada.

(Traducció de Maria Jesús Yago, per cortesia de l'autora)

[Poesia] Una oda de Ricardo Reis

2009-09-11T09:55:00.002+02:00

Saudoso já deste Verão que vejo.
Lágrimas para as flores dele emprego
Na lembrança invertida
De quando hei-de perdê-las.
Transpostos os portais irreparáveis
De cada ano, me antecipo a sombra
Em que hei-de errar, sem flores,
No abismo rumoroso.
E colho a rosa porque a sorte manda.
Marcenda, guardo-a; murche-se comigo
Antes que com a curva
Diurna da ampla terra.

Enyoradís d'aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassaré els llindars irreparables
de tots els anys, m'anticiparé a l'ombra
en què haig d'errar, sens flors,
per l'abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, pròleg de Pilar Gómez Bedate, Barcelona, Edicions 62 ("Els Llibres de l'Escorpí. Poesia Universal del Segle XX, 8"), 1992, ps. 160-161.

Pintada: Coimbra = Atenas

2009-09-03T21:19:00.001+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

COIMBRA = ATENAS = CAPITAL DO GREGO

Pintada: Antifascista

2009-09-03T13:36:00.004+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

Sou www.antifascista.pt.vu

L'enllaç sembla que duu a una pàgina caducada o inexistent. En tot cas, caldria recrear-la.

Pintada: O feminismo

2009-09-03T13:32:00.001+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

O FEMINISMO NUMCA MATOU NINGUÉM

O MACHISMO MATA TODOS OS DIAS

EL FEMINISME MAI NO HA MORT NINGÚ

EL MASCLISME MATA CADA DIA

Pintada: Homem feminista

2009-09-03T13:26:00.002+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

NÃO HÁ NADA TÃO SEXY COMO UM HOMEM FEMINISTA.

No hi ha res més sexi que un home feminista.

Pintada: Ninguem te julga

2009-09-03T13:22:00.001+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

Ninguem te julga pela roupa q usas
qual é o fumo que fumas

Pintada trobada en les escales de la Facultat de Ciències de la Universitat de Coimbra

Anònima

Pintada: Razões há de sobra

2009-09-03T13:12:00.003+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

Só não há revolução porque não há revolucionários. Razões há de sobra.

Muda. AAC

No hi ha revolució perquè no hi ha revolucionaris. De raons, n'hi ha de sobra.

Pintada: Eu Comun Gay

2009-09-03T13:05:00.002+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

Pintada trobada en les escales de la Facultat de Ciències de Coimbra. Firma: Monkey.

De Santiago a Porto (agost de 2009)

2009-09-03T09:34:00.005+02:00

L'itinerari

L'itinerari s'acomplí, deo volente:

Dc 19. València-Barcelona
Dj 20. Barcelona-Reus-Santiago
Dv 21. Santiago
Ds 22. Santiago-Vigo-Tui-Valença-

Trofa-Guimarães
Di 23. Guimarães
Dl 24. Guimarães-Braga-Vila-real-Bragança
Dm 25. Bragança
Dc 26. Bragança-Chaves
Dj 27. Chaves
Dv 28. Chaves-Porto-Coimbra
Ds 29. Coimbra
Di 30. Coimbra-Porto
Dl 31. Porto
Dm 1. Porto-Madrid-València

Chaves

Dimecres, 26 d'agost.

Salutacions a tothom des de Chaves, Tras-os-Montes, nord de Portugal. Aire transparent, cel blau, solet engrescador, ciutats i paisatges preciosos. Aquest matí he arribat amb bus des de Bragança, petita ciutat encantadora.

Dijous, 27 d'agost.

Aquest matí m'he regalat un bany termal amb hidroteràpia, cromoteràpia i massatge inclòs. Chaves és l'antiga ciutat romana d'Aquae Flaviae, famosa per les seues fonts termals que brollen a 75 graus de les profunditats de la terra. El paisatge és ben relaxant i tant a Bragança com ací he trobat dos magnífics exemples de passejos fluvials. Arquitectura moderna al servei de la gent. Portugal está ben canviat.

Coimbra

Divendres, 28 d'agost.

Ja sóc a Coimbra. He eixit aquest matí de Chaves, un paradís de verdor, i he arribat devers migdia a Porto, tan bruta, grisa i abandonada com la vaig conéixer la primera vegada que la vaig visitar. Tenia records vagues de Porto i Coimbra que ara pense assentar i enregistrar en el meu imaginari. Sempre que hi he vingut era en companyia i això distrau prou. Ara, tot solet, cada imatge és un regal per a la imaginació.

Os Lusíadas

He comprat un exemplar d'Os Lusíadas, la gran epopeia lusitana de Luis de Camões, en una bona edició destinada als estudiants portuguesos de secundària.

"As armas i os barões assinalados
que, da Occidental praia Lusitana,
por mares nunca dantes navegados
passaram ainda além da Taprobana."

Ho torne a dir: Galícia i Portugal tan prop i tan lluny entre ells i entre nosaltres

Recorde que la València romana fou fundada per soldats lusitans que ¿¿¿¿¿acompanyaven o van lluitar contra Viriat ????? [Comprovaré la dada en tornar a València]. De mar a mar! I tan oblidats i desconeguts els uns dels altres!

"Eternos moradores do luzente
Estelífero pólo, e claro assento,
Se do grande valor da forte gente
De Luso não perdeis o pensamento,
Deveis de ter sabido claramente,
Como é dos fados grandes certo intento,
Que por ela se esqueçam os humanos
De Assírios, Persas, Gregos e Romanos."

Início do discurso de Júpiter no concílio dos deuses, Canto I, estrofe 24.

Dissabte a Coimbra

Dissabte, 29 / agost / 2009 a les 20:43

Coimbra és bella i senyora, una mica decadent i abandonada, amb un riu ample i esplèndid que ja no recordava, el Mondego. Aquest matí he visitat les facultats que hi ha dalt del turó que conforma el centre històric, totes tancades amb pany i clau. No s'hi veia ni una ànima. El dia ha estat nítid i calorós, com aquella calor xafogosa que fa a València quan fa ponent. En plena calitja del migdia he visitat l'antiga biblioteca, on deu haver tresors que desconec: un petit lladrocini, 5 euros per visitar-la (en el preu hi havia inclosa la visita a una petita capella lateral). La Universitat Vella de Coimbra és una joia. Coimbra, d'antiquíssima tradició universitària (una de les més velles d'Europa, si no vaig errat), una ciutat que podria ser bellíssima si la restauraren del tot, però els diners s'esmunyen per no se-sap-on. Van molt a poc a poc, i ara estan destapant ruïnes romanes que hi ha al davall de la ciutat de la saviesa. Hi ha vida alternativa i he fet fotos de pintades curioses que penjaré en tornar. He fotografiat algunes cases que són "repúbliques alternatives" de gent jove, una cosa així com ocupes amb barreja d'estudiants. Ja hi van tornant. Avui n'he vist dos carregats de bosses, sota un sol inclement, que tornaven a la ciutat on fan vida acadèmica (supose que deuen tenir matèries pendents perquè la setmana que ve fan els exàmens). Seria interessant conéixer aquesta ciutat en ple curs escolar. Ara està com morta i desganada, amb alguns turistes dispersos (espanyols d'Espanya, algun català, italians, francesos i alguns nòrdics) que ni es noten.

A poc a poc he anat recordant els llocs que vaig visitar la primera volta que vaig vindre ací. Tenia 14 anys (1968) i per fer l'excursió de final de batxillerat, nosaltres, agosarats, ens vam decidir per conéixer Portugal (Lisboa, Fàtima i Coimbra), amb un passeig previ per Castella la Vella (Ávila, Salamanca...). Llavors tant ací com allí hi havia les corresponents dictadures, però nosaltres no ens n'acabàvem d'assabentar. Encara en conserve fotos en blanc i negre que repassaré en tornar a casa. Aquell viatge va ser tot un descobriment per a mi: em vaig fer el passaport, amb el consentiment patern, i vaig eixir per primera vegada fora; fora vol dir a l'estranger, perquè llavors era l'estranger, i ara, malgrat l'Europa unificada i sense fronteres, també ho és una miqueta. Els portuguesos continuen distants i recelosos; sobretot note una espècie d'odi soterrat als espanyols, que parlen castellà a tot arreu, perquè ací tothom els entén, i no s'esforcen gens per aprendre ni una paraula de portugués. Així ens van les coses.

He fet bona cosa de fotos amb el mòbil. Abans de venir m'havia comprat una cambreta digital però encara no hi estic aveat i se'm va oblidar el carregador de bateria a casa. Ara m'he refugiat de la calda sobirana en un lloc d'internet i ací us envie la crònica del dia. Demà faré via cap a Porto on m'estaré fins l'1 que alçaré el vol en direcció a Madrid amb Ryanair. Redescobriré Porto, que també se m'havia mig esborrat. En fi, allà va!

Porto sota la calitja

Diumenge, 30 d'agost

Fa tanta calor a Porto que l'única opció per aguantar la calda és una església, un centre comercial o un lloc d'internet com aquest on com a mínim corre l'aire. La imatge inicial de Porto bruta i abandonada es compensa amb la visió esplèndida del Douro i del passeig fluvial que demà recorreré, în xà'a Llâh. Se m'acaben les vacances, només em queda demà i el viatge de tornada de dimarts.

Dilluns a Porto

Diluns 31 d'agost a les 16:02

Avui és el darrer dia del viatge. Devers les 10 he baixat cap al riu. No es pot conéixer Porto sense baixar cap al riu. M'he comprat un tiquet per fer un creuer de 50' per davall dels 6 ponts que travessen la ria i l'estuari del Douro. Impressionant. Ha estat un bell comiat per a aquesta travessia que va començar el 20 a Santiago de Compostela. El dia es nítid i l'aire del riu, fresquet. El creuer i el passeig posterior pels molls i l'Alfàndega ha complert els meus desitjos. La riquesa arquitectònica de Porto és impressionant. Per això és patrimoni de la humanitat. Els molls i els voltants del riu els estan arreglant a poc a poc. Es necessitarien inversions multimilionàries per a recuperar aquest immens patrimoni. Es nota la crisi. Hi ha molts cartells penjats al centre mateix de la ciutat: Vende-se. He dinat vora els molls i ara m'he retirat al cíber de paquistanesos que vaig descobrir ahir. Suant com un viatger del migdia, escric aquesta anotació.

Des del dia 19 que vaig rodant pel món i el cos ja ho comença a notar; hi ha una certa enyorança de la tornada i del retorn a la normalitat, de la qual ben prompte quedaré fart. Així són aquests breus parèntesi en què el cos i l'esperit són relativament lliures per contemplar, per sentir, per no fer ni esperar res. Sóc davant l'estació de São Bento, fa caloreta i no sabia on refugiar-me. Demà serà un dia llarg.

València

Dimarts, 1 d'agost.

Ja sóc a casa, a la meua coveta. Fa una calor immensa i no he parat de suar. Des de les 5 del matí que he eixit del residencial Porto Novo, carrer d'Alexandre Herculano de Porto, que no he parat. Exhaust però feliç d'haver rematat el periple.

Les fotos

Si teniu ganes de veure-les, les podeu mirar ací.

"Quan tot ja s'ha comprés, què ens resta sinó partir?
Som les aus migratòries devers l'atzar inhòspit."

(D'Els caçadors salvatges)

Pintada: La nit és una vaca negra

2009-09-03T09:20:00.002+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

A NOITE É UMA VACA PRETA

(fotografiat a Coimbra, agost de 2009)

Pintada: Che is death

2009-09-03T08:52:00.004+02:00

De Chaves (26-27 d'agost de 2009)

Live the present
Che is death

Art Crime Product

Chaves (agost de 2009)

Cartell: La poesia de la ciència

2009-09-03T08:46:00.003+02:00

De Coimbra (28-29 d'agost de 2009)

Museu da Ciência. Universidade de Coimbra

Nuvens não são esferas,
montanhas não são cones,
linhas costeiras não são círculos
e a casca de árvore não é macia,
nem os relâmpagos viajam
em linha recta.

Coimbra: agost de 2009

Dulce Pontes canta Fernando Pessoa: O Infante (1996)

2009-09-02T10:33:00.002+02:00

I. O INFANTE

Deus quere, o homem sonha, a obra nasce.
Deus quis que a terra fosse toda uma,
Que o mar unisse, já não separasse.
Sagroute, e foste desvendando a espuma,

E a orla branca foi de ilha em continente,
Clareou, correndo, até ao fim do mundo,
E viu-se a terra inteira, de repente,
Surgir, redonda, do azul profundo.

Quem te sagrou criou-te português.
Do mar e nós em ti nos deu sinal.
Cumpriu-se o Mar, e o Império se desfez.
Senhor, falta cumprir-se Portugal!

Fernando Pessoa, del llibre Mensagem (1934)

Mensagem: Wikipèdia en portugués

Dulce Pontes - Fado Português

2009-09-02T10:21:00.002+02:00

O fado nasceu um dia
Quando o vento mal bulia
E o céu o mar prolongava
Na amurada de um veleiro
No peito de um marinheiro
Que estando triste cantava

Ai que lindeza tamanha
Meu chão, meu monte, meu vale
De folhas, flores, frutas de oiro
Vê se vês terras de Espanha
Areias de Portuga! Olhar ceguinho de choro

Na boca de um marinheiro
No frágil barco veleiro
Morrendo a canção magoada
Diz o pungir dos desejos
Do lábio a queimar de beijos
Que beija o ar e mais nada

Mãe adeus, adeus Maria
Guarda bem o teu sentido
Que aqui te faço uma jura
Que eu te leve à sacristia
Ou foi Deus que foi servido
Dai-me no mar sepultura

Ora eis que embora outro dia
Quando o vento nem bulia
E o céu o mar prolongava
À proa de outro veleiro
Velava outro marinheiro
Que estando triste cantava

Una lira antiga, (4 de 4)...

2009-08-09T11:15:00.002+02:00

Les antigues lires gregues tornen a sonar.

Per la protecció de les selves del planeta

2009-07-17T12:42:00.000+02:00

Vídeo - Música - Cheikha Remitti, la reina del ra'i

2009-06-25T14:04:00.004+02:00

Per una revolució del cor!

2009-06-24T13:44:00.002+02:00

Imatges - El Sol en temps real

2009-06-22T10:56:00.006+02:00

Que tingueu un venturós solstici!

Imatges del Sol en temps real

Vídeo - Música - Umm Kulthum: Anta umri

2009-06-22T10:45:00.001+02:00

Jardins de corretjola al Ràfol de Salem

2009-05-16T14:11:00.004+02:00

Aquestes imatges de floracions de corretjola, les vaig prendre amb la càmera del mòbil en el darrer viatge al meu poble, el Ràfol de Salem, fa quinze dies.

Enguany les pluges generoses ens han regalat una bellíssima primavera amb tota mena de flors escampades com ramats multicolors per tot el terme.