En la recerca d'aquest matí m'ha reaparegut la nota que vaig prendre fa anys sobre Espriu i la Terra d'Enlloc.
Dilluns, 2 de juliol de 2001. Ahir, fent una recerca sobre la Terra d'Enlloc, em vaig adonar que l'arrel d'aquesta imatge està en un poema de
Salvador Espriu [
Les hores (1952)], en memòria de
B. Rosselló-Pòrcel (5-I-1938):
SAGITARI
Ahir passà, vetlla estremida, i torna
avui l'arquer tot nu,
amb l'arc i l'alba.
--Que fredament t'allunyo
per la terra d'enlloc, on pot només seguir-te
la teva solitud sense paraules!
Fum o dolor? El meu agut somriure
traspassa l'altivesa del teu càntic.
Et perds, germà difícil
de la rosa i el foc, per la secreta
llei del camí que uneix l'arrel amb l'ala.
Ja el cor i els ulls no saben
qui fores tu.
Continua sorprenent-me encara avui aquest enigmàtic sintagma "vetlla estremida", que no sé si m'agrada. Perduts i fugaços. Només som això: éssers perduts i fugaços.
En la recerca d'aquest matí m'ha reaparegut la nota que vaig prendre fa anys sobre Espriu i la Terra d'Enlloc.
Dilluns, 2 de juliol de 2001. Ahir, fent una recerca sobre la Terra d'Enlloc, em vaig adonar que l'arrel d'aquesta imatge està en un poema de Salvador Espriu [Les hores (1952)], en memòria de B. Rosselló-Pòrcel (5-I-1938):
