La solitud del creador de fons
Alguns necessitem altes dosis de solitud i d’aïllament per a crear. Compensa aquesta alta soledat per tal produir creacions d'un art fortament individualitzat i també fortament individualista? No sabria respondre ara mateix. No desdenyem, però, la creació en grup i de fet hi hem participat i encara hi participem, si és el cas.
Ahir mirava Powaqqatsi, Life in Transformation (1988) de Godfred Reggio i música de Philip Glass. Filmada al Perú, al Brasil, a Kenya, a Egipte, a Israel, al Nepal, a Hong Kong, a l'Índia i a França, produïda per Golan-Globus, i presentada per Francis Ford Coppola i George Lucas, és un bellíssim documental amb imatges de les activitats humanes arreu del planeta. No hi ha diàlegs, no hi ha monòlegs, no hi ha explicacions de cap mena, no hi ha sorolls ambientals, només la música de fons com en el cinema mut. La força de la individualitat fins i tot enmig la multitud. Gent que espera, gent que camina, gens que viatja, gent que transporta, gents que observa, gent que resa, gent que juga, gent que fa música, gent que compta diners, gent que fuma, incendis, fumagueres, un cotxe abandonat enmig del desert, el cant d’un muetzí, la vida en ebullició i en transformació constants. Totes les creences, totes les esperances, totes les actituds. Imatges nítides, imatges difuminades, imatges superposades. La multitud dels universos juxtaposant-se en un de sol. I la solitud de cada ésser juxtaposada a la dels altres.
Vida en transformació constant, Powaqqatsi, en llengua hopi.
