Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia catalana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de juny del 2017

TdE221. Rafael Argullol: A vista d'ocell


RAFAEL ARGULLOL
(Barcelona, 1949)




II

A VISTA D’OCELL

De lluny, la ciutat és perfecta: res no destorba
la visió que té l’ocell en el seu vol.
Una vasta perspectiva s’ensenyoreix del detall
com l’oceà dissol l’escuma de les onades.
En la distància no hi ha ferida ni cicatriu,
en la terra no hi ha empremtes de les hores
perquè les hores no existeixen sota les tempestes del temps.
El segle, agonitzant, és un baixrelleu assiri
que s’ufaneja, bell, de la immensa destrucció i de la fúria,
de les inigualables guerres, del desafiament fet a l’home
i als déus: de lluny és perfecte
com perfectes són els altres segles
que vam aprendre als llibres. Aquest és l’error,
el delicte de la memòria humana, l’extraviament
de l’avui a l’abocador daurat de la Història.
Però en la perfecció no hi ha vida ni dolor ni goig.
Únicament de la petita sang es nodreixen
els carrers de la ciutat, les cases, el seu misteri,
dels focs sobtats que incendien la nit
i cremen la matèria dels somnis.
L’ocell vola massa alt per albirar el segle.
El contemplen millor l’escorpí, el gos i la serp.

Rafael Argullol. L’esmolador de ganivets. Un poema. Barcelona: Quaderns Crema (“In amicorum numero”, 9), 1998, pàg. 13.


dilluns, 20 de gener del 2014

TdE208. Salvador Jàfer. Poema matiner

POEMA MATINER

"Sento cantar les granotes des del meu llit",
canta Mazoni ara mateix a l'iCat.
A Canet de Glo sona una excavadora.
Anar-hi, tornar-hi i no parir-hi.
N'Ofileu del Colomer potser encara dorm.
Na Furient ja deu haver enviat els seus haikús a Olot?
En Gini deu estar ara alçant-se i calçant-se.
En Canet de Benicolet ja deu ser cara a la pissarra.
Vaig d'Estellé(r)s a Brossa, i de Brossa fins a Estellé(r)s.
Guillaume Dufay. Missa Caput. Clémencic Consort.
M'agrada jugar amb els mots: fer-ne estrambots i estirabots.
El sol s'enfila damunt dels seus castells.
Oh, ja és dilluns! El darrer dia del Capricorn o el primer d'Aquari?
En aquesta breu primavera floriran els ametlers i les mimoses
i ens faran companyia les cablejades ones del desassossec.

València, 20 de gener de 2014,  entre les 8 i les 9 del matí.

dissabte, 18 de gener del 2014

TdE207. Pere Gimferrer: «Conjur»

PERE GIMFERRER

(Barcelona, 1945)


CONJUR

Els guerrers més augusts ja són ombres
sota l'ombra del vell alzinar.
Moradenca, la nit espetega.
Cops de tralla, lladrucs, llamps llunyans.
Al pou mort, les cornelles grinyolen.
Guiaran el corser mans de glaç.
La tempesta. El sol verd d'aigües negres.
No em conec. El pit mort és un llac.
Vaixell d'or, cadafal fosc del dia.
El meu cos, com la corda d'un arc.
Ja feineja l'hivern, quan esquinça
les cortines, teatre del mar.
S'emmascara amb les boires feixugues.
Arquer negre, detura el teu pas.
S'encarcara l'arquer d'atzabeja.
La sageta coneix el vial.
Pam a pam mesurem la fossana.
Fang i fulles ens feien el jaç.
El guant d'or del barquer crema i crema.
La llacuna, de neu i safrà.
No pensàveu que fos tota blanca.
Ara vénen les hosts. Cel enllà,
les hosts vénen. Verdor de l'alzina
als ulls morts, als ulls buits, plens de calç.

Pere Gimferrer, Mirall, espai, aparicions, Barcelona, Edicions 62, 1980, p. 137.

dissabte, 13 de juliol del 2013

TdE199. J. V. Foix: un fragment de la Lletra a Clara Subirós

(Barcelona, 1893-1987)


Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha em sembla a mi —t'ho deia quan distreta del que et deia t'allunyaves amb mi cap allà on l'oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure's o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l'invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l'hora de l'alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat.

(«Lletra a Clara Sobirós», Obres poètiques, Barcelona, Edicions Nauta, S. A.: "La Paraula Viva", pàg. 8, 1964)

dimecres, 5 de juny del 2013

TdE198. [Poesia] Carles Riba: «Silenci, àngel potent»

CARLES RIBA
(Barcelona 1893 - 1959)


Silenci, àngel potent,
missatger entre Déu i el nostre pensament,
no afeixuguis el teu vol amb roses
damunt del cap, ni xopis les descloses
ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,
del Temps bessons discordes, la Il·lusió i l'Oblit.

Fes-te'm coneixedor per l'àgil revolada
amb què deixondeixes d'un salt
la Veritat endins del cor adormissada,
lla on l'albir del bé i del mal
no envia el seu oneig— oh platja inviolada!

Com quan empunyes al vol
damunt la irada cima dels roures l'oratjol,
i els rebats a la baixedat discreta
del murtrerar; i el gran bosc s'aquieta
per l'esglai que n'eixís, al fresseig importú,
la dea esgarrifada del propi cos tot nu.

Carles Riba, Estances, Barcelona: Selecta, 1947, pàg. 107.

dimarts, 3 de gener del 2012

TdE188. [Poesia] Clementina Arderiu: «Només que cerqui en mi mateixa»

(Barcelona, 1889 - 1976)


Només que cerqui en mi mateixa
no em puc esgarriar:
fidelitat trobaré sempre
al meu mateix cantar.
Si miro lluny, per l'avinguda
del temps difunt endins,
entre adormides tristes hores
veuré matins divins.
Que allà en el fons, quan tot comença,
l'infant que jo he estat,
mentre somriu i giravolta
ja enyora soledat
i sent un ritme que l'encalça
que mai no és moridor.
Juguen a rotllo les amigues
amb passos i cançó;
i en els jardins l'oreig s'atura
per escoltar millor.
Jo me n'hi anava, embriagada;
sense saber, feliç,
girava amb elles i cantava
amb doll tremoladís.
Cada cançó portava un aire
--doneu-me el més ardent--
i el ritme feia revirades
abans d'eixir corrent.
Però ma joia, interrompuda,
sovint es malmeté,
que les companyes no estimaven
el cant, ni el va, ni el ve,
i una rialla me'l desfeia...
Com jo, ningú el sentí;
però, nuar-lo, dues voltes,
no ho puc aconseguir.
Ara recordo que fugia
amb la recança breu
d'haver encetat una delícia
molt trencadissa i lleu;
i la volia per mi sola
--beat qui la tingués!
Com més m'allunyo de la colla,
més dolça i meva és.

Clementina Arderiu, L'esperança, encara (Obra poètica), Barcelona, Edicions 62/Proa («Escriptores del segle XX», 15), 1995, pàgs. 157-58.

dijous, 8 de desembre del 2011

TdE186. [Poesia] Carles Duarte: «Tanca els llavis del dia»


 (Barcelona, 1959)

Sí, recorda't del teu creador 
abans no es desfaci el fil de plata 
i el llantió d'or no s'esberli, 
abans no s'esmicoli la gerra a la font 
i la corriola del pou no es trenqui, 
abans la pols no torni a la terra, 
al lloc on era, 
i l'alè de vida no retorni a Déu. 

Eclesiastès, 12.6-7 

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.

T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs
gairebé imperceptible
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
dels teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

(De S'acosta el mar. Poesia 1984-2009, València: Eliseu Climent, editor, 2010, pàgs. 172-73)

dissabte, 26 de novembre del 2011

TdE185. [Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»


DIRIA: CONSCIÈNCIA DE MI

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. Des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.


Joan Fuster, Escrit per al silenci
València, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1954, pàgs. 30-33.

diumenge, 4 de setembre del 2011

TdE182. [Poesia] Vicent Andrés Estellés: "Cançó de la rosa de paper"

(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)



CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

dijous, 1 de setembre del 2011

TdE180. [Poesia] Carles Riba: "Tènuement mon cant declina"

(Barcelona, 1893-1959)


42

Tènuement mon cant declina:
els mots són tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu no hi ets més, joia divina.

La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il·lumina.

No per morir, joia divina:
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.

Estances, Barcelona, 1947, p. 101.

dijous, 7 de juliol del 2011

TdE176. [Poesia] Joan Brossa: "Diàleg"

JOAN BROSSA
(Barcelona, 1919-1998)

DIÀLEG

--Quina tribu de bambús!
--Ja pots preparar les teves coses.
--Les plantes de la mateixa branca són plenes d'espigues.
--Ja has pogut venir?
--El bambú floreix.
--Després, qui sap...
--La gana, que sembla inevitable, pot ser conjurada mitjançant una fructificació de bambús.
--Ja has pogut venir?
--Quantes de canyes joves!
--Sí i no.
--Quines plantes de fullatge tan airós!
--I avui què penses fer?
--El vi és conductor de corrent elèctric. La forquilla rau clavada al fang o a la sorra.
--No ho sé pas.

El clavell i el martell (1951)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa_i_Cuervo

Total de visualitzacions de pàgina: