TdE211. Giorgos Seferis: "Argonautes"

GIORGOS SEFERIS

(Esmirna, 1900 -Atenes, 1971)

Argonautes

I una ànima
si el que vol és conèixer-se
en una ànima
diferent ha de veure's:
l'estranger i l'enemic els hem vist en l'espill.

Eren gent ferma els companys, no es queixaven
ni del cansament ni de la set ni de la neu,
eren de la mena dels arbres o de les ones
que accepten el vent i la pluja
accepten la nit i el sol
sense canviar enmig del canvi.
Eren gent ferma, dies sencers
suaven remant amb els ulls acalats
respiraven amb ritme
i llur sang envermellia una pell dòcil.
Un dia cantaren, amb els ulls acalats
quan doblàvem l'illa deserta plena de nopals
en direcció a la posta, després del cap dels Gossos
que borden.
Si el que vol és conèixer-se, deien
en una ànima
diferent ha de veure's, deien
i els rems copejaven l'or de la mar
quan el sol es ponia.
Doblàrem molts caps moltes illes la mar
que mena a l'altra mar, gavinots i foques.
De vegades dones dissortades gemien
plorant pels fills que havien perdut
i d'altres indignades reclamaven Alexandre el Gran
i glòries enterrades en el fons de l'Àsia.
Ancoràrem a platges plenes de flaires nocturnes
amb cants d'ocells, aigües que deixaven a les mans
el record d'una gran felicitat.
Però no acabaren els viatges.
Llurs ànimes s'uniren als rems i als escàlems
al rostre ombrívol de la proa
al rastre del timó
a l'aigua que rompia llurs figures.
Els meus companys moriren, primer l'un després l'altre amb
els ulls acalats. Llurs rems
assenyalen a la platja el lloc on reposen.

Ningú no els recorda. Justícia.

Set poetes neogrecs. Antologia (Kalvos, Solomós, Palamàs, Kavafis, Sikelianós, Seferis i Elitis), a cura de Carles Miralles, amb la col·laboració de Montserrat Camps, Barcelona, Edicions 62 (“Les millors obres de la literatura universal”, 25), 1988, pàg. 116.

Text grec
Vídeo amb el poema recitat


 

TdE210. K.P. Kavafis: "Gent de Posidònia"

KONSTANDINOS PETRU KAVAFIS

(Alexandria, Egipte, 1863-1933)

GENT DE POSIDÒNIA

Agost 1906

Perderen la llengua grega, la gent de Posidònia,
després de tants anys i tants segles de barrejar-se
amb etruscs, i amb romans, i amb altres estrangers.
L'únic que els quedava, dels seus avantpassats,
era una festa grega, de belles cerimònies,
amb lires i amb flautes, amb jocs i amb corones.
I tenien costum, a la fi de la festa,
de remembrar llurs usatges antics
i de tornar a dir les paraules gregues
que amb prou feines si ben pocs comprenien.
I sempre melancòlicament finia llur festa
car se'ls feia present que ells eren grecs
—grecs d'Itàlia, una volta, també—,
i ara, com havien caigut fins a convertir-se
en gent que viu i enraona bàrbarament,
ells, oh dissort!, una gent que venien del món grec.

Set poetes neogrecs. Antologia (Kalvos, Solomós, Palamàs, Kavafis, Sikelianós, Seferis i Elitis), a cura de Carles Miralles, amb la col·laboració de Montserrat Camps, Barcelona, Edicions 62 (“Les millors obres de la literatura universal”, 25), 1988, pàg. 78.

Text grec
Traducció a l'anglês

TdE185. [Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»

 

DIRIA: CONSCIÈNCIA DE MI

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. Des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.

Joan Fuster, Escrit per al silenci, 

València, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1954, pàgs. 30-33.

TdE179. [Poesia] Juan Ramón Jiménez: "El viaje definitivo"

JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

(Moguer, Huelva 1881 - Santurce, Puerto Rico 1958 )

EL VIAJE DEFINITIVO

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando.
Y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.
Todas las tardes el cielo será azul y plácido,
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.
Se morirán aquellos que me amaron
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y lejos del bullicio distinto, sordo, raro
del domingo cerrado,
del coche de las cinco, de las siestas del baño,
en el rincón secreto de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu de hoy errará, nostáljico...
Y yo me iré, y seré otro, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.

TdE178. [Poesia] Antonio Machado: "Retrato"

ANTONIO MACHADO

(Sevilla, 26 de juliol de 1875 - Cotlliure, 22 de febrer de 1939)

Campos de Castilla (1907-1917)

XCVII

Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recobrar no quiero.
Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
--ya conocéis mi torpe aliño indumentario--,
mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.
Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.
¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.
Converso con el hombre que siempre va conmigo
--quien habla solo espera hablar a Dios un día--;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.