dimarts, 6 de juny de 2017

Llegir

LLEGIR


Llegir és filtrar els pensaments i els sentiments d'un altre a través dels pensaments i dels sentiments propis: és com assimilar una menja o una beguda. A vegades et nodreix i a vegades t'emmetzina.

La Ciutat de la Pols

LA CIUTAT DE LA POLS

Bon dia des de la Ciutat de la Pols! Madīnatu-t-Turāb: Balànsiya!

De fet encara n'hi ha molta, de pols, a València: l'arena de l'horta.

I la que arriba del desert amb les tronades.

Es veu clarament en el descampat que hi ha al costat de casa: tot ell és arena d'al·luvió barrejada amb brutícia, runes, desferres i deixalles. I un immens desconhort.

diumenge, 4 de juny de 2017

Rafael Argullol: A vista d'ocell


RAFAEL ARGULLOL
(Barcelona, 1949)




II

A VISTA D’OCELL

De lluny, la ciutat és perfecta: res no destorba
la visió que té l’ocell en el seu vol.
Una vasta perspectiva s’ensenyoreix del detall
com l’oceà dissol l’escuma de les onades.
En la distància no hi ha ferida ni cicatriu,
en la terra no hi ha empremtes de les hores
perquè les hores no existeixen sota les tempestes del temps.
El segle, agonitzant, és un baixrelleu assiri
que s’ufaneja, bell, de la immensa destrucció i de la fúria,
de les inigualables guerres, del desafiament fet a l’home
i als déus: de lluny és perfecte
com perfectes són els altres segles
que vam aprendre als llibres. Aquest és l’error,
el delicte de la memòria humana, l’extraviament
de l’avui a l’abocador daurat de la Història.
Però en la perfecció no hi ha vida ni dolor ni goig.
Únicament de la petita sang es nodreixen
els carrers de la ciutat, les cases, el seu misteri,
dels focs sobtats que incendien la nit
i cremen la matèria dels somnis.
L’ocell vola massa alt per albirar el segle.
El contemplen millor l’escorpí, el gos i la serp.

Rafael Argullol. L’esmolador de ganivets. Un poema. Barcelona: Quaderns Crema (“In amicorum numero”, 9), 1998, pàg. 13.


diumenge, 6 de novembre de 2016

Powaqqatsi

La solitud del creador de fons

Alguns necessitem altes dosis de solitud i d’aïllament per a crear. Compensa aquesta alta soledat per tal produir creacions d'un art fortament individualitzat i també fortament individualista? No sabria respondre ara mateix. No desdenyem, però, la creació en grup i de fet hi hem participat i encara hi participem, si és el cas.

Ahir mirava Powaqqatsi, Life in Transformation (1988) de Godfred Reggio i música de Philip Glass. Filmada al Perú, al Brasil, a Kenya, a Egipte, a Israel, al Nepal, a Hong Kong, a l'Índia i a França, produïda per Golan-Globus, i presentada per Francis Ford Coppola i George Lucas, és un bellíssim documental amb imatges de les activitats humanes arreu del planeta. No hi ha diàlegs, no hi ha monòlegs, no hi ha explicacions de cap mena, no hi ha sorolls ambientals, només la música de fons com en el cinema mut. La força de la individualitat fins i tot enmig la multitud. Gent que espera, gent que camina, gens que viatja, gent que transporta, gents que observa, gent que resa, gent que juga, gent que fa música, gent que compta diners, gent que fuma, incendis, fumagueres, un cotxe abandonat enmig del desert, el cant d’un muetzí, la vida en ebullició i en transformació constants. Totes les creences, totes les esperances, totes les actituds. Imatges nítides, imatges difuminades, imatges superposades. La multitud dels universos juxtaposant-se en un de sol. I la solitud de cada ésser juxtaposada a la dels altres.

Vida en transformació constant, Powaqqatsi, en llengua hopi.





divendres, 4 de novembre de 2016

Les ànimes

Ha passat Tots Sants i el Dia de les Ànimes i encara no he fet una visita al cementeri.

L'antiga pallissa de casa, anterior a 1968, ara és la saleta de l'iMac.

Avui no em trobe gaire bé!
Avui que no he d'esperar res ni ningú i que volia fer coses de casa i del Solar, ventre, budells i bufeta van a la seua!

Potser és el vi que fa dos dies que bec? L'alcohol mai no se m'ha assentat bé, no em prova gens. Ni les barreges d'aliments. I a més hi ha la neteja i sanació d'aquests espais que em fan absorbir tantes energies diferents i contràries.

Avui faré dejú. O mig dejú. Només pa torrat i meló he menjat. A vegades pense que és com si fera la meua darrera mirada al món.


He acabat de mirar Èdip rei, de Pasolini, que vaig començar a visionar ahir.

19 DINTORNI DEL SANTUARIO DI CORINTO

Esterno. Giorno.

Come un automa ora cammina lontano dal santuario, che si intravede alle sue spalle.
Una fila di pellegrini che viene dalla parte opposta lo incrocia. Ma egli stavolta è come cieco. Non si sposta. Ed essi, scansandolo, lo guardano, come si guarda un mostro o un infelice.
Egli è di nuovo solo.
Sulla pietra miliare della strada, è incisa la parola «CORINTO».
Quella è la strada del ritorno a casa, dai suoi genitori.
Edipo guarda quella parola come inebetito.
Portate dal vento giungono dal santuario più forti le allegre musiche popolari, carichi di infiniti e antichi presagi.
Edipo cade a sedere sopra la pietra miliare: e scoppia in un pianto di bambino.
Piange a lungo; nascondendosi il viso. Altra gente passa e lo guarda come si guarda chi è diverso, chi non fa parte della norma della vita umana: con pietà, paura e ostilità.
Edipo piange.

Dissolvenza.

Ora non piange più. Le lacrime rimaste invetrite nelle guance smunte. Si guarda fisso davanti a sé. Poi sospira. Ha preso una decisione. E meccanicamente la esegue. Si alza. Si allontana dalla parte opposta di Corinto.
Si volta indietro a guardare la pietra dove è scritto il nome della sua patria.
Finché quella pietra rimane lontana e non si vede più.

Pasolini 2001]. Pier Paolo Pasolini. Per il cinema. 2 tomi indivisibili. A cura di Walter Siti e Franco Zabagli. Con due scritti di Bernardo Bertolucci e Mario Martone. E un saggio introduttivo di Vincenzo Cerami. Cronologia a cura di Nico Naldini. Milano: Arnoldo Mondadori Editore («I Meridiani»), 2001, pp. 994-5.

On són les ànimes? Què són les nostres ànimes? On aniran a raure i a jaure? Aquesta "animula vagula blandula", com deia l'emperador Adrià, quan abandonarà aquest cos perible?

ANIMULA VAGULA BLANDULA

Animula vagula blandula 
Hospes comesque corporis, 
Quae nunc abibis in loca 
Pallidula rigida nudula, 
Nec, ut soles, dabis iocos...

P. Aelius Hadrianus, Imp.

Animuccia vagabonda, leggiadra, ospite e compagna del corpo. In quali luoghi andrai ora Tu pallida, fredda e nuda? E non darai più gioia, come sei solita...

http://doc.studenti.it/vedi_tutto/index.php?h=b8f01dd8&pag=1

Animeta rodera, tendreta, hoste i companya del cos, per quins indrets deus vagar ara, pàl·lida, freda i nua? I ja no ens alegraràs, com solies fer..

dimarts, 1 de novembre de 2016

La represa

Bon dia i bon Tots Sants!

La tardor o primavera d'hivern sembla que vulga tornar a viure entre nosaltres, lentament, a poc a poc, mig vestida d'estiu encara. Fa temps que volia reprendre l'escriptura en aquest blog de la Terra d'Enlloc i d'Arreu. Per moltes raons personals, circumstancials i ambientals.

Una de les potents fóra que des d'ací puc reflectir millor els meus estats quotidians vitals i mentals, més que no pas des de la brevetat urgent i apressada de les xarxes socials, on tot passa i s'oblida en un segon, amb l'obsessió per la immediatesa del present i pel protagonisme instantani.

A poc a poc vaig reconstruint espais personals i trobant llocs on arrecerar-me. Des d'aquests espais que m'acompanyen des de fa vora tres anys imagine, invente, reflexione, descric, reivindique, ric, plore i visc la meua quotidianitat. Són els espais de la meua infantesa i de la meua adolescència, que de mica en mica vaig tornant a la vida amb tota l'emoció i dedicació que els pertoca després de tantes dècades d'absència o de presència forçadament temporal.

Avui aniré a visitar el cementeri del Ràfol i m'estaré una estona amb l'emoció i el record dels qui m'acompanyaren i m'ajudaren a integrar-me en l'existència. Fa temps que no veig un cementeri mediterrani interior vestit de flors i de lluminositats que fan esclatar la vida en un lloc de despulles.

I avui també vull alçar la veu per la fogassa de Tots Sants, ensucrada, coberta de panses i anous, amb la pasta tan tova i tan fina que es desfà en la boca.

Cap al migdia espere la visita d'un bon amic de Cullera, exalumne, ensenyant i poeta, Joan F. Bolufer. Farem una ruta per la contornada.

Us contaré més coses! Que la tardor i tots els sants us siguen propers i propicis!




Total de visualitzacions de pàgina: