dimecres, 24 de febrer de 2016

Final de segle




Imatge: Llibreta 1990-2013.001.2

És el final de segle.
Els àngels han caigut des del cel de Berlín.
Em sento com un presoner que torna a casa
després d'un llarg exili en un camp de concentració.
Somric perquè he tornat 
però em sento estranger al dolor dels altres.
Tot allò que he estimat
se n'ha anat, se n'ha anat.
Vida covarda, vida laberíntica
En el Desert dels Deserts.


Imatge: Llibreta 1990-2013.045


dimecres, 7 d’octubre de 2015

La poesia no se serveix en plats de balança

"La poesia no se serveix en plats de balança".

http://youtu.be/d8Qj-e-9o2I

Una exposició radical i verídica sobre la poesia. A Portugal i a Arreu d'Enlloc.

Bon dia d'octubre encara càlid!

dimecres, 24 de setembre de 2014

Primavera d'hivern 2014: la Balança (23 de setembre-23 d'octubre)

Dimecres, 24 de setembre de 2014
El meu passat i el meu present poètics tendeixen a confluir, però no en sé el futur.
Per fi ha plogut al Ràfol. Ha caigut una bona ramassada que ha rentat les fulles i l'ambient.
Pareix que es torna a agarrar a ploure! Plou mollet. Plou mull-mull ☔️
Tant de bo que ploguera tota la nit! Mollet i amb moderació cala més en la terra.
Si podíem resseguir el camí d'una sola gota de pluja...
Dijous, 25 de setembre de 2014
"Alimentar-se i viure de cel i de llum pura. Oh vida! Oh noble sort!"
Miquel Costa i Llobera
Hui he passat el dia al bancalet de l'Horteta del Sastre. El cos i la ment m'ho demanaven. Volia veure els efectes de la pluja d'ahir sobre els camps. Només ha fet tres dits de saó però la vegetació ho agrairà. Esperem que torne a ploure prompte i que la tardor esdevinga una autèntica primavera d'hivern. El Jardinet dels Lliris ja pren forma.
Divendres, 26 de setembre de 2014
Plovisqueja i fa sol. Les bruixes encara no s'han pentinat.
L'exhibicionisme és part de la literatura.
Dissabte, 27 de setembre de 2014
Desconnexió i depuració. Tasques al Jardinet dels Lliris.
El greu problema és que hem deixat morir les fonts, les basses i les velles séquies ancestrals, que eren les venes i les artèries de la terra.
Diumenge, 28 de setembre de 2014
El problema principal de la medicina oficial és que és reticent a veure que tot afecta a tot i tracta les diferents parts del cos com si estiguessin aïllades entre elles.

El cos, la ment, l'ànima i l'esperit formen un conjunt interdependent.

Les depressions, les tristeses, els desànims i les angoixes solen tenir relació directa amb parts físiques del cos que no funcionen com cal.

I a l'inrevés: un problema o una situació conflictiva pot afectar parts concretes del cos físic. Evident, eh que sí?

Hui voldria acabar la quarta tanca protectora anticonills, si l'oratge m'ho permet.
Al final, per si plovia, he anat al Carrascalet i he fet quatre hores intenses de faena. Però no ha plogut.
Dimarts, 30 de setembre de 2014
Un dels grans reptes de les generacions futures serà com descontaminar el planeta de tant de verí químic com aboquem pertot arreu.
Aquest planeta no ens pertany, el compartim amb tots els éssers de totes les naturaleses i dimensions que l'habiten o el visiten.

divendres, 25 de juliol de 2014

Ànite de Tegea: "Les fonts"

(...300aC...)



LES FONTS

1

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.

2

Jo, Hermes, em dreço en una cruïlla, prop
d'un hort ventejat que, no lluny del mar que blanqueja,
repòs ofereix per als homes cansats del camí,
mentre d'una font clara murmura baixet l'aigua fresca.

3

Foraster, sota d'aquest quer reposa els membres cansats:
dolç l'aire murmura enmig de les fulles ben verdes,
beu la fresca aigua de la font, per als caminants
regalada treva en l'estiu roent.

4

–Per què, Pan solitari, en el bosc molt frondós
t'asseus tocant amb aquest flabiol de veu harmoniosa?
–Perquè en aquestes muntanyes molles de rosada
la vedella pasturi trencant les espigues de borrissol tendre.

5

A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com la mel.

Maria Àngels Anglada. Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel·lenístiques. Barcelona: Edhasa, 1983, pàgs. 3-7.



diumenge, 6 de juliol de 2014

La neu


El Benicadell nevat, vist des de la partida de l'Horteta del Sastre (terme del Ràfol de Salem). 
(Foto: Salvador Jàfer, 10 de gener de 2010 a les 12.52h)

LA NEU


Sempre m’ha impressionat la neu i la seua blancor finíssima, quan cau pura i virginal sobre cada camí, sobre cada roca, sobre cada teula, sobre cada matoll d’herba, sobre cada fulla... Ella permet que la vida soterrada de l’hivern es purifique i es regenere per a tornar a revifar amb l’esponerosa potència de la primavera. Vaig nàixer amb la neu: el 31 de gener de 1954, a les vuit de la nit. L’endemà va caure una impressionant nevada, la famosa nevada del 54. Com que tocava que em batejaren tan prompte com fóra possible, segons el costum de l’època, van haver d’obrir un camí enmig la neu des de ma casa fins a l’església i el retor va calfar l’aigua amb què m’havia de batejar: no fóra cas que, acabat de nàixer, em refredara i em constipara. Des de llavors ençà que l’hivern, el fred i la neu tenen un simbolisme ancestral i oníric en el meu subconscient primigeni. El paisatge d’abans i després de nevar era d’un silenci impressionant. I dic era perquè des de la infantesa, i potser des de la primera adolescència, no he tornat a viure gaires vegades aquests moments sagrats lligats al pas de les estacions. Primerament el cel s’arrasava i es tornava d’un color grisenc platejat uniforme, com un núvol llis que cobrira tot el panorama del cel. Després un profund ambient silenciós s’instal·lava en cada racó del paisatge. Ningú no gosava pertorbar el miracle: a poc a poc el moviment anava cessant i es recloïa en si mateix fins que les volves es deixaven caure harmoniosament en un lleuger i suau balanceig sobre cada objecte immòbil. Es feia una música subtil i imperceptible que només podies escoltar si t’estaves en comunió amb la neu i el silenci.

Abans la neu era un fet habitual i recurrent cada hivern entre la gent que habitava les vores de la serra del Benicadell. Els nostres avantpassats n’esperaven cada any l’aparició sobtada: en un moment o altre del període hivernal podia sorgir l’encanteri. Si la nevada era abundosa, en acabant l’amuntegaven en els fondos clots de muntanya o de terme anomenats neveres, perquè servira de bàlsem refrescant en les calors estiuenques: per a fer gelats i granisats o altres delícies del contrast de temperatures i sabors en el paladar. No sé en quin moment la neu va deixar d’amuntonar-se xafada en els pous profunds de les neveres. Jo no ho he conegut, però en la memòria ancestral perdura aquella neu arxivada i protegida que arribava com un miracle fins a l’època estival.

El dia que nevava era majestuós i solemne. Quan parava de nevar tot eren correres a veure com havia deixat el paisatge i xafigàvem, amb els peus arrecerats dins botes de goma, aquella neu pura i intacta, amb por de fer-la malbé. Ara enyore la neu, la trobe a faltar, perquè tinc molt poques ocasions de tornar-la a sentir amb la mateixa emoció amb què la percebia d’infant, quan s’esdevenia que nevava. Fa molts anys, en un moment preciós viscut en un hivern al Ràfol, va començar a nevar i jo contemplava des de la finestra, embadalit com quan era menut, com queien pausats i calms els flocs de neu, les volves, fetes d’un gel finíssim i pur. Aleshores vaig fer sonar un disc que em fascinava per la seua insistent monotonia. Era el disc de Steve Reich, Music for 18 Musicians (1980). La música orquestral, amb un so compacte uniforme, anava avançant i variant en graus tonals gairebé imperceptibles al mateix ritme lent i acumulatiu de la nevada. I així, mentre m’endinsava i em perdia entre els sons i el paisatge que sorgia, a poc a poc van nàixer els versos d’aquest poema d’Els caçadors salvatges (1984):

    Aquesta neu sobre els nostres cors
ens il·lumina des de les radiacions,
des dels reflexos que completen l'espai.
Deixa brises, bromes, buits entre les fosquedats.

    Germà hivern, pare nostre,
de les teues profunditats ens duus consolació,
tan bell, tan lleuger com les volves,
en ritmes suaus i compassats,
fas el silenci, fas la música sense instruments,
vius en la perfecció de cada instant,
ens deixes el teu regal, com un missatge del déu,
escrit sobre l'escuma d'aquesta mar immòbil,
sobre la muntanya, sobre el pi, sobre la pedra, sobre la roca,
sobre els nostres cors, sobre els ocells fugitius,
dissols les distàncies i les reuneixes,
ens dius qui som i on som en el teu regne.
    Esperem un reflex, una il·luminació, un raig de l'éter.
Ara juguem amb els teus fills, amb el tresor ocult,
mentre lentament el raig s'acumula.


Salvador Jàfer
València, 29 de març-2 d’abril de 2014

dijous, 29 de maig de 2014

Kostís Palamàs: «El xiprer»

(Patres 1859-Atenes 1943)



EL XIPRER

Davant per davant de la finestra: al fons
el cel, tot el cel estès i no res més,
i al bell mig, del cel tenyit tot ell,
alt i esvelt, un xiprer: no res més.
I sota un cel serè o negre, sempre el xiprer
s'inclina suaument, no només
sota un blau joiós o en el trasbals de la tempesta;
quiet, bell, sense esperança: no res més.

[Miralles 1988]: Set poetes neogrecs. Antologia. Kalvos, Solomós, Palamàs, Kafavis, Sikelianós, Seferis i Elitis. A cura de Carles Miralles, amb la col·laboració de Montserrat Camps. Barcelona: Edicions 62 ("Les millors obres de la literatura universal. Segle XX, 25"), 1988, pàg. 54.



Salvador Jàfer

Loading...

Total de visualitzacions de pàgina: