diumenge, 6 de juliol del 2014

TdE213. Salvador Jàfer. La neu



El Benicadell nevat, vist des de la partida de l'Horteta del Sastre (terme del Ràfol de Salem). 
(Foto: Salvador Jàfer, 10 de gener de 2010 a les 12.52h)

LA NEU


Sempre m’ha impressionat la neu i la seua blancor finíssima, quan cau pura i virginal sobre cada camí, sobre cada roca, sobre cada teula, sobre cada matoll d’herba, sobre cada fulla... Ella permet que la vida soterrada de l’hivern es purifique i es regenere per a tornar a revifar amb l’esponerosa potència de la primavera. Vaig nàixer amb la neu: el 31 de gener de 1954, a les vuit de la nit. L’endemà va caure una impressionant nevada, la famosa nevada del 54. Com que tocava que em batejaren tan prompte com fóra possible, segons el costum de l’època, van haver d’obrir un camí enmig la neu des de ma casa fins a l’església i el retor va calfar l’aigua amb què m’havia de batejar: no fóra cas que, acabat de nàixer, em refredara i em constipara. Des de llavors ençà que l’hivern, el fred i la neu tenen un simbolisme ancestral i oníric en el meu subconscient primigeni. El paisatge d’abans i després de nevar era d’un silenci impressionant. I dic era perquè des de la infantesa, i potser des de la primera adolescència, no he tornat a viure gaires vegades aquests moments sagrats lligats al pas de les estacions. Primerament el cel s’arrasava i es tornava d’un color grisenc platejat uniforme, com un núvol llis que cobrira tot el panorama del cel. Després un profund ambient silenciós s’instal·lava en cada racó del paisatge. Ningú no gosava pertorbar el miracle: a poc a poc el moviment anava cessant i es recloïa en si mateix fins que les volves es deixaven caure harmoniosament en un lleuger i suau balanceig sobre cada objecte immòbil. Es feia una música subtil i imperceptible que només podies escoltar si t’estaves en comunió amb la neu i el silenci.

Abans la neu era un fet habitual i recurrent cada hivern entre la gent que habitava les vores de la serra del Benicadell. Els nostres avantpassats n’esperaven cada any l’aparició sobtada: en un moment o altre del període hivernal podia sorgir l’encanteri. Si la nevada era abundosa, en acabant l’amuntegaven en els fondos clots de muntanya o de terme anomenats neveres, perquè servira de bàlsem refrescant en les calors estiuenques: per a fer gelats i granisats o altres delícies del contrast de temperatures i sabors en el paladar. No sé en quin moment la neu va deixar d’amuntonar-se xafada en els pous profunds de les neveres. Jo no ho he conegut, però en la memòria ancestral perdura aquella neu arxivada i protegida que arribava com un miracle fins a l’època estival.

El dia que nevava era majestuós i solemne. Quan parava de nevar tot eren correres a veure com havia deixat el paisatge i xafigàvem, amb els peus arrecerats dins botes de goma, aquella neu pura i intacta, amb por de fer-la malbé. Ara enyore la neu, la trobe a faltar, perquè tinc molt poques ocasions de tornar-la a sentir amb la mateixa emoció amb què la percebia d’infant, quan s’esdevenia que nevava. Fa molts anys, en un moment preciós viscut en un hivern al Ràfol, va començar a nevar i jo contemplava des de la finestra, embadalit com quan era menut, com queien pausats i calms els flocs de neu, les volves, fetes d’un gel finíssim i pur. Aleshores vaig fer sonar un disc que em fascinava per la seua insistent monotonia. Era el disc de Steve Reich, Music for 18 Musicians (1980). La música orquestral, amb un so compacte uniforme, anava avançant i variant en graus tonals gairebé imperceptibles al mateix ritme lent i acumulatiu de la nevada. I així, mentre m’endinsava i em perdia entre els sons i el paisatge que sorgia, a poc a poc van nàixer els versos d’aquest poema d’Els caçadors salvatges (1984):

    Aquesta neu sobre els nostres cors
ens il·lumina des de les radiacions,
des dels reflexos que completen l'espai.
Deixa brises, bromes, buits entre les fosquedats.

    Germà hivern, pare nostre,
de les teues profunditats ens duus consolació,
tan bell, tan lleuger com les volves,
en ritmes suaus i compassats,
fas el silenci, fas la música sense instruments,
vius en la perfecció de cada instant,
ens deixes el teu regal, com un missatge del déu,
escrit sobre l'escuma d'aquesta mar immòbil,
sobre la muntanya, sobre el pi, sobre la pedra, sobre la roca,
sobre els nostres cors, sobre els ocells fugitius,
dissols les distàncies i les reuneixes,
ens dius qui som i on som en el teu regne.
    Esperem un reflex, una il·luminació, un raig de l'éter.
Ara juguem amb els teus fills, amb el tresor ocult,
mentre lentament el raig s'acumula.


Salvador Jàfer
València, 29 de març-2 d’abril de 2014

1 comentari:

Gracel Meneu ha dit...

Una història preciosa, Salvador. M'agrada molt.

Total de visualitzacions de pàgina: