dimecres, 30 d’abril de 2008

Josep Carner: Les cireres ingènues















LES CIRERES INGÈNUES

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat;
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor:
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla,
i vora seu convoca els cants i la batalla.
--Per al que vingui tot seguit, hi ha dos penjolls!--

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes negrors vermelles,
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡I quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
--L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.

Josep Carner, Els fruits saborosos, dins Obres completes, Poesia, Barcelona, Editorial Selecta, 1957, 1a ed., pàgs. 12-3.
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: