Mahmud Darwix: «Soterranis, Andalusia, Desert», Només un altre any, traducció de Dolors Cinca, pròleg de Kadhim Jihad, Barcelona: Edicions 62, 1993, pàg. 39.
Actualitzacions, comentaris, impressions, intuïcions, expectatives de La Terra d'Enlloc - Produccions Utopia - Mundus Imaginalis - Textos de la Literatura Universal
dijous, 9 d’octubre del 2008
TdE060. Mahmud Darwix: «Soterranis, Andalusia, Desert»
TdE059. Mahmud Darwix: "Creuaré aquest camí"
Creuaré aquest camí
Creuaré aquest camí llarg, aquest camí llarg fins al seu darrer,
Fins al final del cor creuaré aquest camí llarg, llarg, llarg...
Res no tinc res a perdre sinó la pols i el que és mort en mi. El solc de palmeres
ens assenyala el que és ocult. Travessaré la filera de palmeres. Necessites la ferida el seu poeta
per dibuixar una magrana per la seva absència?
Us bastiré damunt el sostre del renill
trenta finestres per la metàfora. Perquè sortiu d'un exili per entrar en un altre.
La terra se'ns estreny o no. Creuarem aquest camí llarg
fins al final de l'arc. Que les nostres passes tibin com una llança! Som ací des de fa poca estona?
D'ací a ben poc abastarem la llança del començament?
El vent vent gira al nostre voltant: Llavors què me'n dius?
Dic: travessaré aquest camí llarg fins al seu darrer, fins al final.
dissabte, 27 de setembre del 2008
TdE057. Abû Nuwâs
Abû Nuwâs (Hassan ibn Hani) (762-v. 812)
[Chebel 1995, EAI: 42-43] Un dels més famosos poetes araboperses i un dels més moderns també. Amic de Harûn ar-Raxîd, la cort del qual frequentà durant molt de temps; Abû Nuwâs és originari de la província iraniana del Khuzistan. Nascut a al-Ahwaz, passà la vida entre Kufa i Bagdad en temps de la fastuosa dinastia abbàssida, fou el confident de dos grans califes, Harûn ar-Raxîd i Al-Amîn. La llibertat de to amb què va abordar, en les seues Khamriyât, els temes bàquics i amorosos, ha estat inimitable. Ningú millor que ell va evocar la dolcesa de viure en els jocs de paraules i en l'ús d' imatges belles. També el recurs a la metàfora encadenada va fer d'ell el príncep dels poetes, un incomparable vividor i un dels lliures pensadors àrabs més reputats.
He abandonat les xicotes pels xicots i pel vi anyenc, he abandonat l'aigua clara.Lluny del recte camí, he pres sense miraments el del pecat, perquè el preferesc.
He tallat les regnes i sense remordiments he arrancat la brida amb el mos.
(Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, p. 91)
Més encara:
Ibrahîm an-Nazzâm ens llança autèntiques paraules blasfemadores. Em sobrepassa en ateisme i la seua heretgia és notòria. Hom li diu: «Què beus?» I respon: «En el meu got!» Hom li diu: «Què t'agrada?» I respon: «Per darrere!» --«I què abandones?» Resposta: «La pregària!» Hom li diu: «Què tems?» I diu: «Res més que la mar!» Hom li diu: «Tu què dius?» I diu: «Coses lletges!» Que Déu el faça cremar en el foc infernal!(id., p. 14)
Un quartet pronunciat de viva veu, quan el poeta va veure un bell esclau que plorava un difunt:
Plora i perles brollen dels seus ulls mentre colpeja la rosa [el rostre] amb baies [els dits].No plores pas un mort que ja han fet baixar a la fossa: Plora més aviat el qui acabes de matar ací a la porta.
(Pareja, Islamologie, p. 872).
Bibliografia: Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, (trad. V. Monteil), París, Sindbad, 1979.
Correspondències: «Amor de l'amor», Embriaguesa, Xicot, Vi.