TdE199. J. V. Foix: un fragment de la Lletra a Clara Subirós

J. V. FOIX

(Barcelona, 1893-1987)

Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha em sembla a mi —t'ho deia quan distreta del que et deia t'allunyaves amb mi cap allà on l'oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure's o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l'invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l'hora de l'alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat.

(«Lletra a Clara Sobirós», Obres poètiques, Barcelona, Edicions Nauta, S. A.: "La Paraula Viva", pàg. 8, 1964)

TdE162. [Poesia] J. V. Foix: Anava sola i dreta dalt l'autobús

ANAVA SOLA I DRETA DALT L'AUTOBÚS

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús, amb els ulls mig tancats i una flor --qui en sap el nom!-- a l'esbullada cabellera. L'autobús ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat, amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a un cim amb clarors de parpella ensonyada. L'hem vista més tard com triava postals i guies de països que no sap ningú on són, ni quan estudiàvem geografia en mapes desolats amb rius sense pollancs, volcans sense foguera, muntanyes sense neu i mars sense temporals. Li hauríem demanat, si ens hagués vist, si li agrada el país on esclaten les flors de l'ultrason amb sèpals roig-foscant i pètals blau de nit, i tiges frèvoles amb frescors de borra d'olivera. Ha tombat, un cop més, pel camí dels afores, on amaga papers rebregats amb escrits trinitaris, sota lloses antigues, voltades d'atzavares. Ha travessat el pont que porta a la capella, com si anés a missa, però ha passat de llarg. Era, ja tocat migdia, a l'aeròdrom. Venia de llevant, capa i caputxa d'or, amb els llavis pintats d'un vermell de bandera subversiva i diamants pertot, com si ventés mica pels torrents de Fornells, sola, com sempre, en camp sol, al brisot de les ales. L'hem vista, al foscant, a l'estació de França, amb vestit transparent com l'aigua de les cales quan afluixa el mestral. Pujava en un tren amb tendrors de roba secreta de lli amb brodats i llaçades. Ni ens ha vist, absent en contrades perdudes, com sempre. El comboi ha sortit amb ella tota sola i els astres.

J. V. Foix, Darrer comunicat, Barcelona, Edicions 62, 1970, pàgs. 15-16.

TdE044. J.V. Foix. Sol i de dol...

J.V. FOIX (Sarrià, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987) Sol i de dol: sonet I Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, --Per quin cel mort--, o pasturatges muts, Deleges foll? ¿Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany. [Obres poètiques, Barcelona, Edicions Nauta, 1964, p. 61]