dilluns, 27 d’abril de 2009

Moriscos


I doncs, la reflexió que se m'ocorre enmig de tanta rosa i tanta commemoració llibresca és una cosa que em balla fa dies pel cap. Quants lletraferits nostrats (del sud i del nord) han tingut, si més no, un record emocionat i sincer pels nostres compatriotes moriscos expulsats enguany fa 400 anys?

Se n'han fet i se'n faran congressos (per a erudits, arabistes, historiadors i orientalistes), però la nostra gent ni se n'assabentarà més que per casualitat i molt de passada. I els intel·lectuals de la terra, n'han pensada alguna? Han escrit alguna cosa que valga la pena de ser literàriament recordada en homenatge a aquells andalusins valencians, catalans i aragonesos, que es van veure obligats a abandonar la pròpia terra, els seus camps, els seus conreus, els seus ramats, per mantenir secretament la seua fe musulmana davant de tant d'integrisme reformista catòlic?

Poques veus s'han alçat en la seua memòria. Torne a dir que estic parlant dels lletraferits benpensants de la 'catalanor'. En el seu subconscient segur que s'amaga la resposta: "Total, si no eren pas de la NOSTRA NACIÓ...!".

Moltes vegades me'ls he imaginats abandonant el meu poble, i cadascun dels poblets de la Vall d'Albaida on vivien, arrapats a les muntanyes, conreant els seus camps d'oliveres, de blat i garrofers, fent la pregària d'amagat, quan cap delator els poguera veure.

Per a mi els moriscos andalusins valencians han format part de la meua mitologia personal i afectiva d'ençà que m'hi vaig sentir lligat i m'hi vaig reconéixer per raons d'afinitat i de percepció espiritual.

Em vénen ara al cap els noms d'Abdennur Prado, que en la seua obra recent El retorn de l'Islam a Catalunya hi fa una referència ben explícita; el nom del professor Míkel de Epalza (que el Paradís l'haja acollit!), que hi va dedicar tota una vida; Rafael Escobar, L'últim muetzí; l'alcoià Francesc Gisbert, que ha publicat una obra narrativa per a joves, La llegenda del corsari, protagonitzada per una jove morisca, i, segons que he llegit en la plana que Edicions Bromera hi dedica, Joan F. Mira està preparant un estudi molt prometedor sobre el tema.

I els poetes, què en diran? Esperem-ne alguna bella resposta!

(Continuaré...)

5 comentaris:

Fakhfakhina ha dit...

Això que dius és cert, potser no tant per això de que no són pas de la NOSTRA NACIÓ, sinó perquè en molts llocs de la nostra pàtria petita, com per exemple Llutxent, l'extermini de la gent que hi va viure durant centenars d'anys va fer que nasquera eixa "unió de saquejadors" que més o menys apalejats pel temps, com l'haixís, fa que en diem poble.

Seria interessant, aprofitar la tirada que tenen les festes de Moros i Cristians a la nostra comarca per fer eixa memòria històrica aglutinadora i ni que siga una miqueta més oberta, per allò que deies de la nostra gent.

Jàfer ha dit...

Jo em reafirme en la idea que per a molts militants de la 'catalanor' (mot que m'he inventat jo amb una clara intenció satírica), això del problema morisc, o queda molt lluny o no va amb ells. Sembla que no es vol veure clarament ni deixar veure que les terres que ocupem avui dia nosaltres (tan si som catalans, valencians o forasters), en un altre temps van ser arrabassades per la força de les armes (conquista cristiana catalanoaragonesa colonial expansiva) o per la marginació posterior progressiva i brutal d'aquells que no eren com la classe dominant pretenia que foren (per això es va crear la Santa Inquisició). Quant a les festes de Moros i Cristians, és una festa molt manipulada, deformada i reinventada que desvia molt l'atenció del problema real que va representar la marginació i posterior expulsió d'un terç de la població valenciana, les arrels de la quals eren anteriors a la conquesta de Sant Jaume I (no exclusivament àrabs o berbers sinó més aviat iberoromans, germànics, àrabs, berbers, eslaus, jueus...). I en un altre moment abordaré el tema de la mitificació d'aquest criminal de guerra. El tema és difícil perquè pot afectar la sensibilitat nacional o nacionalista de molts de nosaltres.
Val més que ens ho prenguem amb calma i amb clara claredat.

Jàfer ha dit...

D'altra banda, la qüestió morisca fa venir a la memòria la qüestió palestina. Amb la sola diferència que els palestins no es rendeixen.

Jàfer ha dit...

I fa temps que ho volia dir: "Espanya es va construir contra Alandalús, i Catalunya, també."

Anònim ha dit...

Una abraçada, Salvador. Si em fas arribar el teu emiliet, podríem comentar algunes coses en què coincidim. I podria fer-te arribar de bestreta un poemari que potsser no coneixes (passà sense pena ni el menor aldarull per l'halor de la catalanitat, jo també invente per a l'avinantesa) que s'arrela al pou de la set que no assacia.
Vet ací el meu: perebesso@hotmail.com
Inshallah que entrem en contacte ben popmpte. Bismillah.
Pere Bessó

Total de visualitzacions de pàgina: