Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.
Els uns viuen d’amor;
d’altres, de somnis.
Alguns viuen gronxats per la
utopia
que els manté arrecerats de les
onades.
Hi ha qui viu de secrets o de
mentides,
d’il·lusions, miratges i
quimeres.
Jo juro que es pot viure de
tristesa,
sentir-la com el vent que empeny
la barca,
com la saba que corre per les
tiges,
com la flama que crema fulles
mortes;
una tristesa fonda i solidària,
compromesa amb la feina més
feixuga,
com fidel cavaller vetllant les
armes;
tristesa que somou i purifica,
que combat la desesma i la
transforma.
No és immortal qui viu de la
tristesa,
però ningú no ho és, visqui com
visqui.
Miquel-Lluís Muntané, El tomb de les batalles, Papers de Versàlia, Sabadell, 2009.
http://www.telefonica.net/web2/miquellluismuntane/elogi_de_la_tristesa.htm
http://www.telefonica.net/web2/miquellluismuntane/elogi_de_la_tristesa.htm
