Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris segle XX. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de juny del 2017

TdE221. Rafael Argullol: A vista d'ocell


RAFAEL ARGULLOL
(Barcelona, 1949)




II

A VISTA D’OCELL

De lluny, la ciutat és perfecta: res no destorba
la visió que té l’ocell en el seu vol.
Una vasta perspectiva s’ensenyoreix del detall
com l’oceà dissol l’escuma de les onades.
En la distància no hi ha ferida ni cicatriu,
en la terra no hi ha empremtes de les hores
perquè les hores no existeixen sota les tempestes del temps.
El segle, agonitzant, és un baixrelleu assiri
que s’ufaneja, bell, de la immensa destrucció i de la fúria,
de les inigualables guerres, del desafiament fet a l’home
i als déus: de lluny és perfecte
com perfectes són els altres segles
que vam aprendre als llibres. Aquest és l’error,
el delicte de la memòria humana, l’extraviament
de l’avui a l’abocador daurat de la Història.
Però en la perfecció no hi ha vida ni dolor ni goig.
Únicament de la petita sang es nodreixen
els carrers de la ciutat, les cases, el seu misteri,
dels focs sobtats que incendien la nit
i cremen la matèria dels somnis.
L’ocell vola massa alt per albirar el segle.
El contemplen millor l’escorpí, el gos i la serp.

Rafael Argullol. L’esmolador de ganivets. Un poema. Barcelona: Quaderns Crema (“In amicorum numero”, 9), 1998, pàg. 13.


diumenge, 26 de gener del 2014

TdE209. Fernando Pessoa [Bernardo Soares]: Llibre del desassossec

FERNANDO PESSOA

(Lisboa, 1888-1935)



5.

Tinc davant meu les dues pàgines grans del llibre feixuc; aixeco de la seva inclinació sobre la taula vella, amb els ulls cansats, una ànima més cansada que els ulls. Més enllà del no-res que això representa, el magatzem, fins a la Rua dos Douradores, arrenglera els prestatges regulars, els empleats regulars, l'ordre humà i l'assossec de la vulgaritat. A la finestra hi ha renou del que és divers, i el renou divers és vulgar, com l'assossec que hi ha al costat dels prestatges.

Abaixo ulls nous sobre les dues pàgines blanques, en què els meus nombres acurats han posat els resultats de la societat.  I, amb un somriure que guardo com a meu, recordo que la vida, que té aquestes pàgines amb noms de mercaderies i diners, amb els seus espais en blanc, i els seus traços amb regle i escrits, inclou també els grans navegadors, els grans sants, els poetes de totes les eres, tots ells sense escriptura, la vasta nissaga expulsada dels qui donen valor al món.

En el registre mateix d'un teixit que no sé què és se m'obren les portes de l'Indus i de Samarcanda, i la poesia de Pèrsia, que no és d'un lloc ni d'un altre, fa dels seus quartets, sense rima al tercer vers, un suport allunyat per al meu desassossec. Però no m'equivoco, escric, sumo, i l'escriptura continua, feta normalment per un empleat d'aquesta oficina.

16.

Somiejo entre Cascais i Lisboa. He anat a Cascais a pagar una contribució del patró Vasques, d'una casa que té a Estoril. He gaudit anticipadament del plaer d'anar-hi, una hora d'anada, una hora de tornada, veient els aspectes sempre diversos del gran riu i de la seva desembocadura atlàntica. En realitat, en anar-hi, m'he perdut en meditacions abstractes, veient sense veure els paisatges aquàtics que m'alegrava d'anar a veure, i en tornar m'he perdut en la fixació d'aquestes sensacions. No fóra capaç de descriure el més petit detall del viatge, el més petit fragment del visible. N'he extret aquestes pàgines, per oblit i contradicció. No sé si això és millor o pitjor que el contrari, que tampoc no sé què és.

El tren s'asserena, és el Cais do Sodré. He arribat a Lisboa, però no a una conclusió.

([Pessoa 2002]: Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Barcelona, Quaderns Crema, 2002, pàgs. 21 i 29).



dissabte, 18 de gener del 2014

TdE207. Pere Gimferrer: «Conjur»

PERE GIMFERRER

(Barcelona, 1945)


CONJUR

Els guerrers més augusts ja són ombres
sota l'ombra del vell alzinar.
Moradenca, la nit espetega.
Cops de tralla, lladrucs, llamps llunyans.
Al pou mort, les cornelles grinyolen.
Guiaran el corser mans de glaç.
La tempesta. El sol verd d'aigües negres.
No em conec. El pit mort és un llac.
Vaixell d'or, cadafal fosc del dia.
El meu cos, com la corda d'un arc.
Ja feineja l'hivern, quan esquinça
les cortines, teatre del mar.
S'emmascara amb les boires feixugues.
Arquer negre, detura el teu pas.
S'encarcara l'arquer d'atzabeja.
La sageta coneix el vial.
Pam a pam mesurem la fossana.
Fang i fulles ens feien el jaç.
El guant d'or del barquer crema i crema.
La llacuna, de neu i safrà.
No pensàveu que fos tota blanca.
Ara vénen les hosts. Cel enllà,
les hosts vénen. Verdor de l'alzina
als ulls morts, als ulls buits, plens de calç.

Pere Gimferrer, Mirall, espai, aparicions, Barcelona, Edicions 62, 1980, p. 137.

dissabte, 4 de gener del 2014

TdE206. Vicent Andrés Estellés: "De Burjassot i de Godella vénen"

(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)


DE BURJASSOT I DE GODELLA VÉNEN
DONES PLORANT, I EN ARRIBAR A ELX
NO PODEN MÉS I DE TRISTESA CRIDEN
I ARRAPEN, MARE, LES PARETS DEL TEMPLE.

OH MARE NOSTRA I ESPERANÇA NOSTRA!
ALFÀBEGUES DE BÉTERA, CARRERS
AGRANATS I ARRUIXATS, MIRAR QUI PASSA,
GARBES DE NARDS I MAREDEDÉUS D'AGOST.

CANYAR DE CIRIS, CONFIANÇA NOSTRA,
SOCARRATS DE PATERNA, CASA D'OR
ANELL D'AIGUA, REFUGI PECATORUM.

HERBA D'OLIVES, PER LA BRISA RAMS,
UN CONSUETA D'ESTUPOR I LLÀNTIES,
EL JOLIVERT EN EL PITXER AMB AIGUA.

De "Mort a Elx", dins Obra completa, 10, València, Eliseu Climent, editor, p. 39, 1990.

diumenge, 8 de setembre del 2013

TdE204. Saint-John Perse: Anàbasi, II

(Pointe-à-Pitre, Guadaloupe 1887 - Giens, França 1975)


ANABASE

II

Aux pays fréquentés sont les plus grands silences, aux pays fréquentés de criquets à midi.

Je marche, vous marchez dans un pays des hautes pentes à mélisses, où l'on met à sécher la lessive des Grands.

Nous enjambons la robe de la Reine, toute en dentelle avec deux bandes de couleur bise (ah! que l'acide corps de femme sait tacher une robe à l'endroit de l'aisselle!).

Nous enjambons la robe de Sa Fille, toute en dentelle avec deux bandes de couleur vive (ah! que la langue du lézard sait cueillir les fourmis à l'endroit de l'aisselle!)

Et peut-être le jour ne s'écoule-t-il point qu'un même homme n'ait brûlé pour une femme et pour sa fille.

Rire savant des morts, qu'on nous pèle ces fruits!... Eh quoi! n'est-il plus grâce au monde sous la rose sauvage?

Il vient, de ce côté du monde, un grand mal violet sur les eaux. Le vent se lève. Vent de mer. Et la lessive 
    part! comme un prêtre mis en pièces...


ANÀBASI

II

Als països concorreguts hi ha els més grans silencis, als països concorreguts per llagosts a migdia.

Camino, camineu per un país d'alts pendissos amb tarongines, on posen a assecar la bugada dels Grans.

Passem per damunt del vestit de la Reina, tot de blonda amb dues bandes de color gris (ah! com l'àcid cos femení sap embrutar un vestit en el lloc de l'aixella!).

Passem per damunt del vestit de Sa filla, tot de blonda amb dues bandes de color viu (ah! com la llengua de lluert sap caçar les formigues en el lloc de l'aixella!).

I potser no acabarà el dia sense que un mateix home no hagi desitjat amb ardor mare i filla.

Riure savi dels morts, que ens pelin aquells fruits!

...I ara! ¿és que al món ja no hi ha gràcia sota la rosa salvatge?

D'aquesta part del món, arriba un mal violaci sobre les aigües. S'aixeca el vent. Vent de mar. I la bugada
    se'n va com un sacerdot fet trossos...

Saint-John Perse. Anàbasi. Traducció d'Alfred Sargatal. Pròleg d'Octavio Paz. Edició bilingüe. Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1984, pàgs. 32-33.

dijous, 5 de setembre del 2013

TdE203. Giuseppe Ungaretti: «Perchè»

(Alexandria 1888-Milà 1970))

PERCHÈ?
Carsia Giulia 1916

Ha bisogno di qualche ristoro
il mio buio cuore disperso

Negli incastri fangosi dei sassi
come un'erba di questa contrada
vuole tremare piano alla luce

Ma io non sono
nella fionda del tempo
che la scaglia dei sassi tarlati
dell'improvvisata strada
di guerra

Da quando
ha guardato nel viso
immortale del mondo
questo pazzo ha voluto sapere
cadendo nel labirinto
del suo cuore crucciato

Si è appiattito
come una rotaia
il mio cuore in ascoltazione
ma si scopriva a seguira
come una scia
una scomparsa navigazione

Guardo l'orizzonte
che si vaiola di crateri

Il mio cuore vuole illuminarsi
come questa notte
almeno di zampilli di razzi

Reggo il mio cuore
che s'incaverna
e schianta e rintrona
come un proiettile
nella pianura
ma non mi lascia
neanche un segno di volo

Il mio povero cuore
sbigottito
di non sapere

PER QUÈ?
Carsia Giulia, 1916

Li fa falta algun alleujament
al meu obscur cor dispersat

En els galzes fangosos dels còdols
com una herba d'aquesta contrada
vol tremolar pausat a la llum

Però a la fona
del temps no sóc res més
que l'escata dels còdols corcats
de l'improvisat camí
de guerra

Des que
ha mirat a la cara
immortal del món
aquest foll ha intentat de saber
i ha anat a caure al laberint
del seu cor afligit

S'ha aixafat
com una rodera
el meu cor a les escoltes
mes s'ha descobert seguint
com una estela
una desapareguda navegació

Miro l'horitzó
que es veroleja de cràters

El meu cor vol il·luminar-se
com aquesta nit
almenys amb brolladors de coets

M'aguanto el cor
que s'encofurna
i esclata i retrona
com un projectil
per la planura
però no em deixa
ni un mer signe de vol

Aquest pobre cor meu
estupefacte
de no saber

Giuseppe Ungaretti. L'alegria. Traducció de Jordi Domènech. Pròleg d'Haroldo de Campos. Edició bilingüe. Barcelona: Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1985, pàgs. 122-125.

dilluns, 15 de juliol del 2013

TdE200. Alberto Caeiro: "Si, després de mort..."

(Lisboa, 1889-1915)



Se de­pois de eu mor­rer

Se, de­pois de eu mor­rer, qui­se­rem escrever a minha bio­gra­fia,
Não há nada mais sim­ples
Tem só duas datas — a da minha nas­cença e a da minha morte.
Entre uma e outra cousa todos os dias são meus.
Sou fácil de de­fi­nir.
Vi como um da­na­do.
Amei as cou­sas sem sen­ti­men­ta­li­da­de nen­hu­ma.
Nunca tive um de­se­jo que não pu­des­se rea­lizar, por­que nunca ce­guei.
Mesmo ouvir nunca foi para mim senão um acom­pan­ha­men­to de ver.
Com­preen­di que as cou­sas são reais e todas di­fe­ren­tes umas das ou­tras;
Com­preen­di isto com os olhos, nunca com o pen­sa­men­to.
Com­preen­der isto com o pen­sa­men­to seria achá-las todas iguais.

Um dia deu-me o sono como a qual­quer criança.
Fech­ei os olhos e dormi.
Além disso, fui o único poeta da Na­tu­re­za.



Si, després de mort, volen escriure la meua biografia,
no hi ha cosa més simple.
Només tinc dues dates –la del meu naixement i la de la meua mort.
Entre l'una i l'altra tots els dies són meus.
Sóc fàcil de definir.
Vaig veure com un condemnat.
Vaig estimar les coses sense cap mena de sentimentalisme.
No vaig tenir mai un desig que no pogués realitzar, perquè mai no em vaig encegar.
Fins i tot oir no fou per a mi sinó un acompanyament de veure.
Vaig comprendre que les coses són reals i diferents les unes de les altres;
vaig comprendre això amb els ulls, mai amb el pensament.
Comprendre això amb el pensament seria trobar que totes són iguals.

Un dia em va entrar son com a qualsevol criatura.
Vaig tancar els ulls i em vaig adormir.
A banda d'això, vaig ser l'únic poeta de la Natura.

Traducció al català: Salvador Jàfer



http://www.jornaldepoesia.jor.br/cseixas03c.html


dissabte, 13 de juliol del 2013

TdE199. J. V. Foix: un fragment de la Lletra a Clara Subirós

(Barcelona, 1893-1987)


Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha em sembla a mi —t'ho deia quan distreta del que et deia t'allunyaves amb mi cap allà on l'oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure's o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l'invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l'hora de l'alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat.

(«Lletra a Clara Sobirós», Obres poètiques, Barcelona, Edicions Nauta, S. A.: "La Paraula Viva", pàg. 8, 1964)

dimecres, 5 de juny del 2013

TdE198. [Poesia] Carles Riba: «Silenci, àngel potent»

CARLES RIBA
(Barcelona 1893 - 1959)


Silenci, àngel potent,
missatger entre Déu i el nostre pensament,
no afeixuguis el teu vol amb roses
damunt del cap, ni xopis les descloses
ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,
del Temps bessons discordes, la Il·lusió i l'Oblit.

Fes-te'm coneixedor per l'àgil revolada
amb què deixondeixes d'un salt
la Veritat endins del cor adormissada,
lla on l'albir del bé i del mal
no envia el seu oneig— oh platja inviolada!

Com quan empunyes al vol
damunt la irada cima dels roures l'oratjol,
i els rebats a la baixedat discreta
del murtrerar; i el gran bosc s'aquieta
per l'esglai que n'eixís, al fresseig importú,
la dea esgarrifada del propi cos tot nu.

Carles Riba, Estances, Barcelona: Selecta, 1947, pàg. 107.

Total de visualitzacions de pàgina: