TdE224. Salvador Jàfer. Dos fragments retrobats

Aquests dies mentre rellegia un llibre de José Luis García Martín sobre Fernando Pessoa vaig retrobar dos fragments meus escrits probablement devers l'any 83, l'any en què vaig comprar aquest llibre. M'ha fet molt de goig recuperar-los i ací us els transcric:

Fragment 1

perquè no sé tampoc on aniré demà
besa els meus llavis freds
i aquesta pluja d'ara.

Fragment 2

EL LLOC DE LA CENDRA SEPULTADA

The Chooser and the Choosen one

Lou Reed

He trobat sepultada en un llibre sobre Pessoa, just al costat de la seua imatge benèvola, la cendra d'una cigarreta fumada qualsevol dia en què vaig interrompre'n la lectura. He fet desaparéixer la cendra.

José Luis García Martín. Fernando Pessoa. Madrid. Ediciones Júcar. Los Poetas 48-49.1983.

TdE209. Fernando Pessoa [Bernardo Soares]: Llibre del desassossec

FERNANDO PESSOA

(Lisboa, 1888-1935)

5.

Tinc davant meu les dues pàgines grans del llibre feixuc; aixeco de la seva inclinació sobre la taula vella, amb els ulls cansats, una ànima més cansada que els ulls. Més enllà del no-res que això representa, el magatzem, fins a la Rua dos Douradores, arrenglera els prestatges regulars, els empleats regulars, l'ordre humà i l'assossec de la vulgaritat. A la finestra hi ha renou del que és divers, i el renou divers és vulgar, com l'assossec que hi ha al costat dels prestatges.

Abaixo ulls nous sobre les dues pàgines blanques, en què els meus nombres acurats han posat els resultats de la societat.  I, amb un somriure que guardo com a meu, recordo que la vida, que té aquestes pàgines amb noms de mercaderies i diners, amb els seus espais en blanc, i els seus traços amb regle i escrits, inclou també els grans navegadors, els grans sants, els poetes de totes les eres, tots ells sense escriptura, la vasta nissaga expulsada dels qui donen valor al món.

En el registre mateix d'un teixit que no sé què és se m'obren les portes de l'Indus i de Samarcanda, i la poesia de Pèrsia, que no és d'un lloc ni d'un altre, fa dels seus quartets, sense rima al tercer vers, un suport allunyat per al meu desassossec. Però no m'equivoco, escric, sumo, i l'escriptura continua, feta normalment per un empleat d'aquesta oficina.

16.

Somiejo entre Cascais i Lisboa. He anat a Cascais a pagar una contribució del patró Vasques, d'una casa que té a Estoril. He gaudit anticipadament del plaer d'anar-hi, una hora d'anada, una hora de tornada, veient els aspectes sempre diversos del gran riu i de la seva desembocadura atlàntica. En realitat, en anar-hi, m'he perdut en meditacions abstractes, veient sense veure els paisatges aquàtics que m'alegrava d'anar a veure, i en tornar m'he perdut en la fixació d'aquestes sensacions. No fóra capaç de descriure el més petit detall del viatge, el més petit fragment del visible. N'he extret aquestes pàgines, per oblit i contradicció. No sé si això és millor o pitjor que el contrari, que tampoc no sé què és.

El tren s'asserena, és el Cais do Sodré. He arribat a Lisboa, però no a una conclusió.

([Pessoa 2002]: Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Barcelona, Quaderns Crema, 2002, pàgs. 21 i 29).

TdE200. Alberto Caeiro: "Si, després de mort..."

ALBERTO CAEIRO

(Lisboa, 1889-1915)

Se de­pois de eu mor­rer

Se, de­pois de eu mor­rer, qui­se­rem escrever a minha bio­gra­fia,
Não há nada mais sim­ples
Tem só duas datas — a da minha nas­cença e a da minha morte.
Entre uma e outra cousa todos os dias são meus.
Sou fácil de de­fi­nir.
Vi como um da­na­do.
Amei as cou­sas sem sen­ti­men­ta­li­da­de nen­hu­ma.
Nunca tive um de­se­jo que não pu­des­se rea­lizar, por­que nunca ce­guei.
Mesmo ouvir nunca foi para mim senão um acom­pan­ha­men­to de ver.
Com­preen­di que as cou­sas são reais e todas di­fe­ren­tes umas das ou­tras;
Com­preen­di isto com os olhos, nunca com o pen­sa­men­to.
Com­preen­der isto com o pen­sa­men­to seria achá-las todas iguais.

Um dia deu-me o sono como a qual­quer criança.
Fech­ei os olhos e dormi.
Além disso, fui o único poeta da Na­tu­re­za.


Si, després de mort, volen escriure la meua biografia,
no hi ha cosa més simple.
Només tinc dues dates –la del meu naixement i la de la meua mort.
Entre l'una i l'altra tots els dies són meus.
Sóc fàcil de definir.
Vaig veure com un condemnat.
Vaig estimar les coses sense cap mena de sentimentalisme.
No vaig tenir mai un desig que no pogués realitzar, perquè mai no em vaig encegar.
Fins i tot oir no fou per a mi sinó un acompanyament de veure.
Vaig comprendre que les coses són reals i diferents les unes de les altres;
vaig comprendre això amb els ulls, mai amb el pensament.
Comprendre això amb el pensament seria trobar que totes són iguals.

Un dia em va entrar son com a qualsevol criatura.
Vaig tancar els ulls i em vaig adormir.
A banda d'això, vaig ser l'únic poeta de la Natura.

Traducció al català: Salvador Jàfer

http://www.jornaldepoesia.jor.br/cseixas03c.html

TdE184. Fernando Pessoa (Álvaro de Campos) - Ao Volante Do Chevrolet

ÁLVARO DE CAMPOS: AO VOLANTE DO CHEVROLET 

Ao volante do Chevrolet pela estrada de Sintra,

Ao luar e ao sonho, na estrada deserta,

Sozinho guio, guio quase devagar, e um pouco

Me parece, ou me forço um pouco para que me pareça,

Que sigo por outra estrada, por outro sonho, por outro mundo,

Que sigo sem haver Lisboa deixada ou Sintra a que ir ter,

Que sigo, e que mais haverá em seguir senão não parar mas seguir?

Vou passar a noite a Sintra por não poder passá-la em Lisboa,

Mas, quando chegar a Sintra, terei pena de não ter ficado em Lisboa.

Sempre esta inquietação sem propósito, sem nexo, sem conseqüência,

Sempre, sempre, sempre,

Esta angústia excessiva do espírito por coisa nenhuma,

Na estrada de Sintra, ou na estrada do sonho, ou na estrada da vida...

Maieável aos meus movimentos subconscientes do volante,

Galga sob mim comigo o automóvel que me emprestaram.

Sorrio do símbolo, ao pensar nele, e ao virar à direita.

Em quantas coisas que me emprestaram eu sigo no mundo

Quantas coisas que me emprestaram guio como minhas!

Quanto me emprestaram, ai de mim!, eu próprio sou!

À esquerda o casebre — sim, o casebre — à beira da estrada

À direita o campo aberto, com a lua ao longe.

O automóvel, que parecia há pouco dar-me liberdade,

É agora uma coisa onde estou fechado

Que só posso conduzir se nele estiver fechado,

Que só domino se me incluir nele, se ele me incluir a mim.

À esquerda lá para trás o casebre modesto, mais que modesto.

A vida ali deve ser feliz, só porque não é a minha.

Se alguém me viu da janela do casebre, sonhará: Aquele é que é feliz.

Talvez à criança espreitando pelos vidros da janela do andar que está em cima

Fiquei (com o automóvel emprestado) como um sonho, uma fada real.

Talvez à rapariga que olhou, ouvindo o motor, pela janela da cozinha

No pavimento térreo,

Sou qualquer coisa do príncipe de todo o coração de rapariga,

E ela me olhará de esguelha, pelos vidros, até à curva em que me perdi.

Deixarei sonhos atrás de mim, ou é o automóvel que os deixa?

Eu, guiador do automóvel emprestado, ou o automóvel emprestado que eu guio?

Na estrada de Sintra ao luar, na tristeza, ante os campos e a noite,

Guiando o Chevrolet emprestado desconsoladamente,

Perco-me na estrada futura, sumo-me na distância que alcanço,

E, num desejo terrível, súbido, violento, inconcebível,

Acelero...

Mas o meu coração ficou no monte de pedras, de que me desviei ao vê-lo sem vê-lo,

À porta do casebre,

O meu coração vazio,

O meu coração insatisfeito,

O meu coração mais humano do que eu, mais exato que a vida.

Na estrada de Sintra, perto da meia-noite, ao luar, ao votante,

Na estrada de Sintra, que cansaço da própria imaginação,

Na estrada de Sintra, cada vez mais perto de Sintra,

Na estrada de Sintra, cada vez menos perto de mim...

TdE108. [Poesia] Una oda de Ricardo Reis

Saudoso já deste Verão que vejo. Lágrimas para as flores dele emprego Na lembrança invertida De quando hei-de perdê-las. Transpostos os portais irreparáveis De cada ano, me antecipo a sombra Em que hei-de errar, sem flores, No abismo rumoroso. E colho a rosa porque a sorte manda. Marcenda, guardo-a; murche-se comigo Antes que com a curva Diurna da ampla terra. Enyoradís d'aquest estiu que veig, per totes les seves flors vesso llàgrimes, recordança invertida de quan jo les perdré. Traspassaré els llindars irreparables de tots els anys, m'anticiparé a l'ombra en què haig d'errar, sens flors, per l'abís remorós. I cullo la rosa, que porta sort. I marcescent, la guardo; amb mi es musteix abans que no amb la corba diürna de la terra. Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, pròleg de Pilar Gómez Bedate, Barcelona, Edicions 62 ("Els Llibres de l'Escorpí. Poesia Universal del Segle XX, 8"), 1992, ps. 160-161.

TdE096. Dulce Pontes canta Fernando Pessoa: O Infante (1996)

I. O INFANTE

Deus quere, o homem sonha, a obra nasce. Deus quis que a terra fosse toda uma, Que o mar unisse, já não separasse. Sagroute, e foste desvendando a espuma,

E a orla branca foi de ilha em continente, Clareou, correndo, até ao fim do mundo, E viu-se a terra inteira, de repente, Surgir, redonda, do azul profundo.

Quem te sagrou criou-te português. Do mar e nós em ti nos deu sinal. Cumpriu-se o Mar, e o Império se desfez. Senhor, falta cumprir-se Portugal!

Fernando Pessoa, del llibre Mensagem (1934)

• Mensagem: Wikipèdia en portugués