TdE004. Salvador Jàfer. Mística, poesia, mistificació

Fa uns quants dies que plou, cosa que la natura i els camps agrairan amb un creixement esponerós. Aquests dies llegesc Hans Küng, El islam. Historia, presente, futuro, una síntesi plena de suggeriments i reflexions, i també Abderramán Mohammed Maanán, Tasawwuf. Introducción al sufismo, que m'està aclarint bastants coses. Aquesta vida interior paramística i paraespiritual que duc em destarifa a vegades, em desconcerta sovint, i d'altres em permet tirar avant amb passes de formiga.

«Moltes persones renuncien a consagrar-se a l'interior, confoses per la falsa idea que per a fer-ho cal abandonar tota mena d'ocupacions. No obstant això, no hi ha cap ocupació que li sigui contrària, i no cal abandonar-la per a ésser interior, ni abandonar el món, sinó que cal intentar, al contrari, expandir l'interior en el món.»
«El silenci dóna a Déu la llibertat d'operar en nosaltres i en nosaltres imprimir la seva voluntat i el seu amor pur. En tant que Déu ens convida al silenci, no parlem, però donat que ens atorga la llibertat d'adreçar-li alguns mots, diguem aquells que ens vinguin naturalment sense buscar-los.»
«Sense la pràctica de la pregària, és impossible ser interior. És mitjançant ella com esdevenim completament diferents del que seríem de forma natural; ella és qui dóna la pau i la calma a la nostra ànima, qui ens fa complir els nostres deures amb perfecció, també és la que ens fa rebre amb el mateix esperit tots els esdeveniments de la vida, per més desagradables que els semblin als sentits, perquè ella ens condueix imperceptiblement a una submissió perfecta davant la voluntat de Déu»
Madame Guyon, Alguns consells per a la vida interior

Després de copiar aquests fragments de Madame Guyon (1648-1717), dins Dones místiques. Segles XV-XVIII, J.J. de Olañeta, editor, 1998, m'adone de com sonen d'islàmics en la seua totalitat i això em reconforta i em reconstrueix enmig del caos laberíntic en què visc.
El misticisme té mala premsa. La poesia és mistificació. Només ens queden les paraules crues i dures. Tanmateix, continuen existint els poetes i els místics. Només Déu sap per què.

TdE003. Salvador Jàfer. Aquest vent

A vegades J es pregunta: "Sóc musulmà o és només una farsa? Resposta d'X: "De segur que som millors que molts musulmans de tota la vida". J: "D'això n'estic cert, però és com si no haguéssem trobat el nostre lloc en l'umma". Resposta d'X: "Som uns éssers estranys".

Aquest vent que no para de bufar em destarota i em desenfoca.

Un guerrer no necessita història personal. Un dia descobreix que ja no li cal, i l'abandona.

Carlos Castaneda, La rueda del tiempo

TdE002. Salvador Jàfer. Punt de lluna

2007. Diumenge. Punt de lluna. Punt d'inflexió. Anit va ser l'eclipsi total de lluna; crec que és l'únic que he pogut contemplar en la meua vida. Abans vaig estar buscant informació en els llibres de simbologia que tinc. Representa un canvi de cicle, la mort d'un període. La lluna plena estava en la Verge. Aquest matí m'he despertant llegint La rueda del tiempo de Carlos Castaneda, un autor que feia temps que no revisitava.

Cada vegada que un home es proposa aprendre, ha d'esforçar-se com el qui més, i els límits del seu aprenentatge estan determinats per la pròpia naturalesa. Per tant, no té sentit parlar del coneixement. La por al coneixement és natural; tots l'experimentem, i no podem fer-hi res. Però per més temible que siga l'aprenentatge, encara és més terrible la idea d'un home sense coneixement.

Carlos Castaneda, La rueda del tiempo, Madrid, Gaia Ediciones, 1998, p. 27

TdE001. Salvador Jàfer. La Terra d'Enlloc emigra

És dissabte al matí. Avui he matinejat, sobretot perquè darrerament tinc el son lleuger i per no res ja em desperte. He aprofitat la matinada per actualitzar el blog d'Alandalús i per posar en marxa aquest on aniran els textos de reflexió personal intermitents. He pensat traslladar els fragments que hi havia a http://360.yahoo.com/xarqand. Sobretot perquè em trobe més còmode en el blogger. Potser serà una faenassa i no sé si pagarà la pena. He fet una lleugera passejada pel llit del riu i l'aire anunciava alguna cosa nova. Ja seria hora que començaren a canviar les coses que ja no s'aguanten en l'àmbit personal i en l'àmbit social.