dijous, 29 de març de 2007

Mística, poesia, mistificació

Fa uns quants dies que plou, cosa que la natura i els camps agrairan amb un creixement esponerós. Aquests dies llegesc Hans Küng, El islam. Historia, presente, futuro, una síntesi plena de suggeriments i reflexions, i també Abderramán Mohammed Maanán, Tasawwuf. Introducción al sufismo, que m'està aclarint bastants coses. Aquesta vida interior paramística i paraespiritual que duc em destarifa a vegades, em desconcerta sovint, i d'altres em permet tirar avant amb passes de formiga.

«Moltes persones renuncien a consagrar-se a l'interior, confoses per la falsa idea que per a fer-ho cal abandonar tota mena d'ocupacions. No obstant això, no hi ha cap ocupació que li sigui contrària, i no cal abandonar-la per a ésser interior, ni abandonar el món, sinó que cal intentar, al contrari, expandir l'interior en el món.»

«El silenci dóna a Déu la llibertat d'operar en nosaltres i en nosaltres imprimir la seva voluntat i el seu amor pur. En tant que Déu ens convida al silenci, no parlem, però donat que ens atorga la llibertat d'adreçar-li alguns mots, diguem aquells que ens vinguin naturalment sense buscar-los.»

«Sense la pràctica de la pregària, és impossible ser interior. És mitjançant ella com esdevenim completament diferents del que seríem de forma natural; ella és qui dóna la pau i la calma a la nostra ànima, qui ens fa complir els nostres deures amb perfecció, també és la que ens fa rebre amb el mateix esperit tots els esdeveniments de la vida, per més desagradables que els semblin als sentits, perquè ella ens condueix imperceptiblement a una submissió perfecta davant la voluntat de Déu»

Madame Guyon, Alguns consells per a la vida interior


Després de copiar aquests fragments de Madame Guyon (1648-1717), dins Dones místiques. Segles XV-XVIII, J.J. de Olañeta, editor, 1998, m'adone de com sonen d'islàmics en la seua totalitat i això em reconforta i em reconstrueix enmig del caos laberíntic en què visc.

El misticisme té mala premsa. La poesia és mistificació. Només ens queden les paraules crues i dures. Tanmateix, continuen existint els poetes i els místics. Només Déu sap per què.

Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: