dimecres, 2 de març de 2011

[Poesia] Pere Gimferrer: Transfiguració


TRANSFIGURACIÓ

L'animal mor als límits d'un país conegut
i allí els ulls se li obren: sembla que aquesta neu
el silenci, més fosc als avets– i l'animal escolta
la significació dels arbres. L'animal és un món
i els seus costums discorren dins l'àmbit natural:
és opac, transparent i alhora dens –glaçat
o bufat el cristall: es tractava del cos,
la seva olor més acre, com respira, els silencis,
el que tenim als braços, la palpitació intensa
de la qual mai no es parla, el secret de la pell
que no es lliura del tot, el baf, la cosa tèbia:
l'animal potser accepta el sentit de la vida,
com ara aquesta llum als boscos expirants
i l'anima al límit, i panteixant encara,
les gebrades d'hivern–.
Els ulls, molt entelats, a
penes veuen
res més que una verdor molt llunyana i difusa,
com un grapat de neu que ens llencessin al rostre:
per l'anima és dolç
de sentir com la fredor –com, quan dormint, respon
a un moviment lleuger, res, un estremiment,
i li tustem l'esquena, i l'animal es mou,
i qui dirà que aquella cosa tèbia ens pertany,
perquè és com si el món físic ens pertanyés: quan mor,
l'animal no coneix ni la idea de canvi:
era al món i hi roman. No, mai no pot sentir
com cosa aliena a ell l'aire glaçat d'hivern
i els flocs de neu caduca a l'esgrafiat d'avets:
és com tornar al país –per bé que molt difús,
allò que ofega el cor, la nostàlgia del cerç, el vent, les
velles faules,
la crida d'una garsa als boscos solitaris,
el silenci, les velles escopetes de caça,
les boires al pantà, el aiguats de tardor,
un sec so de revòlvers entre el paller i la fusta,
les tisores al pit d'una sola fiblada.
Mai cap home no pensa en la mort com la veuen
els ulls de l'animal: una foscúria blava,
els ulls del llop, les aigües, i, pujant com boirina
tremoloses maduixes a les mans: és la serenitat
d'allò que morirà, i també el seu espasme,
com quan un animal cercava el cos d'un altre,
en trobar-se dos cossos, el passat a les olles,
com campana de bronze o cremat alzinar,
amb remor de difunts i draperia rònega,
el batall que convoca les òlibes de nit,
una falç a les garbes de blat i palla seca.
I els dos cossos s'ajoquen; l'un sent panteixar l'altre;
apropa't més, apropa't més
–l'hivern
clourà la transició dels éssers naturals,
sense serenitat, sense esperança, sense
desesper, sense amor, ni dolor, més enllà
de la memòria, de la lassitud: només
aquests dos cossos moren dins l'obscura fusió
dels metalls i la neu –i la mortalla és d'or.

Pere Gimferrer, Mirall, espai, aparicions, Barcelona, Edicions 62, 1980, pàgs. 118-19.

Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: