SONET
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla -- fúria i foc -- en el seu pit.
La que era estamapa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica, Mallorca, 1975, p. 25)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada