(Barcelona, 1889 - 1976)
no em puc esgarriar:
fidelitat trobaré sempre
al meu mateix cantar.
Si miro lluny, per l'avinguda
del temps difunt endins,
entre adormides tristes hores
veuré matins divins.
Que allà en el fons, quan tot comença,
l'infant que jo he estat,
mentre somriu i giravolta
ja enyora soledat
i sent un ritme que l'encalça
que mai no és moridor.
Juguen a rotllo les amigues
amb passos i cançó;
i en els jardins l'oreig s'atura
per escoltar millor.
Jo me n'hi anava, embriagada;
sense saber, feliç,
girava amb elles i cantava
amb doll tremoladís.
Cada cançó portava un aire
--doneu-me el més ardent--
i el ritme feia revirades
abans d'eixir corrent.
Però ma joia, interrompuda,
sovint es malmeté,
que les companyes no estimaven
el cant, ni el va, ni el ve,
i una rialla me'l desfeia...
Com jo, ningú el sentí;
però, nuar-lo, dues voltes,
no ho puc aconseguir.
Ara recordo que fugia
amb la recança breu
d'haver encetat una delícia
molt trencadissa i lleu;
i la volia per mi sola
--beat qui la tingués!
Com més m'allunyo de la colla,
més dolça i meva és.
Clementina Arderiu, L'esperança, encara (Obra poètica), Barcelona, Edicions 62/Proa («Escriptores del segle XX», 15), 1995, pàgs. 157-58.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada