La tardor o primavera d'hivern sembla que vulga tornar a viure entre nosaltres, lentament, a poc a poc, mig vestida d'estiu encara. Fa temps que volia reprendre l'escriptura en aquest blog de la Terra d'Enlloc i d'Arreu. Per moltes raons personals, circumstancials i ambientals.
Una de les potents fóra que des d'ací puc reflectir millor els meus estats quotidians vitals i mentals, més que no pas des de la brevetat urgent i apressada de les xarxes socials, on tot passa i s'oblida en un segon, amb l'obsessió per la immediatesa del present i pel protagonisme instantani.
A poc a poc vaig reconstruint espais personals i trobant llocs on arrecerar-me. Des d'aquests espais que m'acompanyen des de fa vora tres anys imagine, invente, reflexione, descric, reivindique, ric, plore i visc la meua quotidianitat. Són els espais de la meua infantesa i de la meua adolescència, que de mica en mica vaig tornant a la vida amb tota l'emoció i dedicació que els pertoca després de tantes dècades d'absència o de presència forçadament temporal.
Avui aniré a visitar el cementeri del Ràfol i m'estaré una estona amb l'emoció i el record dels qui m'acompanyaren i m'ajudaren a integrar-me en l'existència. Fa temps que no veig un cementeri mediterrani interior vestit de flors i de lluminositats que fan esclatar la vida en un lloc de despulles.
I avui també vull alçar la veu per la fogassa de Tots Sants, ensucrada, coberta de panses i anous, amb la pasta tan tova i tan fina que es desfà en la boca.
Cap al migdia espere la visita d'un bon amic de Cullera, exalumne, ensenyant i poeta, Joan F. Bolufer. Farem una ruta per la contornada.
Us contaré més coses! Que la tardor i tots els sants us siguen propers i propicis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada