dilluns, 9 d’abril de 2007

Vestigis

2007. Dilluns de Pasqua. Vestigis del meu pas sobre la terra.

Si tot, al capdavall, es redueix a pura ciència mesurable, quantificable, quin lloc queda en la ment humana per a l'inesperat, l'incomprensible, el contradictori?

Què en farem, de l'especulació teològica, mística, filosòfica, de la creació artística i poètica?

Quina funció tenen les disciplines anomenades ara humanístiques, com la teologia, la filosofia, l'antropologia, la història, la poètica?

Són només restes o recialles d'un passat que cal superar i suplantar per altres disciplines més adequades a la realitat de les descobertes científiques i a les necessitats quotidianes de la població mundial?

Tenen aquestes descobertes científiques validesa eterna o són experiments provisionalment limitats, fins que no arribe una nova teorització que els modifique?

Són realment fiables, malgrat la seua aparença de fiabilitat i de realitat?

Són políticament neutrals, immunes?

Tot el que no siga científicament provable, explicable, és pura mistificació i, doncs, rebutjable?

És possible o permissible dubtar de la ciència, dels científics i dels ciencistes?

Som només pura sensualitat, pura racionalitat, pura temporalitat, pura extinció, pur no-res?

Si l'únic objectiu és "viure per viure", de què serveix tot això?


"As the reason destroys the poet must create."

'Com que la raó destrueix, el poeta necessita crear.'


Wallace Stevens
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: