[Cirlot 1979:258-59] = El jardí és l'àmbit en què la naturalesa apareix sotmesa, ordenada, seleccionada, encerclada. Per això constitueix un símbol de la consciència davant la selva (l'inconscient), com l'illa davant l'oceà. Alhora és un atribut femení en els emblemes dels segles XVI i XVII. En els jardins tenen lloc moltes vegades accions de conjunció, o s'hi guarden tresors, la qual cosa està plenament d'acord amb els significats assignats. Un sentit matisat del símbol deriva de les característiques del jardí, especialment de forma i ordenació, nivells i orientació, la qual cosa correspon ja als principis generals que determinen el simbolisme del paisatge. No hem de deixar sense citar el text bizantí, que hom creu del segle XI, publicat per Margaret H. Thomson, El jardí simbòlic, on s'expressa el simbolisme de diverses plantes, a més del de la terra, l'aigua, la tanca, el jardiner, etc.
Traduït de Juan-Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos, Barcelona: Labor, 1979
[Morales 1986:192] = Símbol del paradís terrenal. D'acord amb el seu caràcter d'àmbit tancat i ordenat significa l'estat conscient i femení. També simbolitza el Cosmos, i per a les civilitzacions de les tribus precolombines venia a representar un resum de l'univers. El mateix significat té en la cultura japonesa.
Traduït de José Luis Morales y Martín, Diccionario de iconología y simbología, Madrid: Taurus, 1986
[Chevalier+Gheebrant 1988] = 1. El jardí és el símbol del paradís terrenal, del cosmos que el té com a centre, del paradís celestial i dels estats espirituals que corresponen a les estances paradisíaques. Se sap que el paradís terrenal del Gènesi era un jardí, i que Adam el conreava; la qual cosa correspon a la predominància del regne vegetal al començament d'una era cíclica, mentre que la Jerusalem celestial de la fi serà una ciutat. S'ha pogut dir dels jardins de la Roma antiga que eren records d'un paradís perdut. Eren també imatges i resums del món, com ho són encara en els nostres dies els cèlebres jardins japonesos i perses. El jardí de l'Extrem Orient és el món en petit, però ho és també la naturalesa restaurada en l'estat original, o la invitació a restaurar la naturalesa original de l'ésser. "Quin plaer, escriu el poeta xinês Hi K'ang, passejar pel jardí! Faig la volta a l'infinit..." L'Àsia oriental coneixia també jardins paradisíacs: el Kuen-luen, centre del món i porta del cel, és ornat amb jardins penjants –que evoquen els de Babilònia– on raja una font d'immortalitat. I el jardí circular, com l'Edên, que rodeja el Ming-t'ang també és de naturalesa paradisíaca: repeteix, en el centre de l'imperi, el de Kuen-luen. 2. El claustre dels monestirs, el jardí tancat [Maria del Mar Bonet: Jardí tancat, Ariola-Eurodisc, S.A, 1981] de les cases musulmanes, amb una font central, són imatges del paradís. A més, adverteix Abû Ya'q'ûb Sejestanî, jannât (el paradís) inclou el terme persa que significa «un jardí engarlandat d'arbres fruiters, plantes odoríferes i corrents d'aigua viva... Fins i tot els alts coneixements i els dons infosos per la Intel·ligència i l'Ànima són el jardí de la clara percepció interior». D'aqueixos jardins, que són els estats paradisíacs, es diu en l'islam, que Al·lah n'és el jardiner. Déu mateix és un jardí, escriu sant Joan de la Creu; l'esposa li diu així «per l'agradable morada que hi troba. Ella entra en el jardí quan es transporta en Déu». 3. Una tradició cabalística tracta també del paradís com d'un jardí que fou devastat per alguns dels qui hi entraren. El Pardès és ací el domini del coneixement superior, i les quatre consonants de la paraula corresponen als quatre grans rius de l'Edên i a les quatre jerarquies de les Escriptures. Els estralls del jardí consisteixen a tallar les arrels de les plantes, és a dir, a separar la vegetació contingent del seu Principi. 4. Els egipcis també apreciaven els jardins amb massissos de flors i estanys. Els dibuixaven sobre els murs i el sòl dels palaus. Cada flor tenia el seu llenguatge: les baies de mandràgora eren símbols de l'amor, els lotus de pètals oberts evocaven la roda solar, i el seu arrelament en les aigües, el naixement del món. 5.
Traduït de Jean Chevalier + Alain Gheerbrant, Diccionario de símbolos, Barcelona: Herder, 1988
[Chebel 1995:221] = (riadh; bustan [de stan: jardí en persa; per ex.: Golestan [Jardí de Roses], títol d'un llibre de Sa'âdi. En turc es diu bustandji al jardiner; i bostandjibachi, al jardiner en cap)
El jardí simbolitza, en miniatura i per anticipació, el Jardí suprem del més enllà, el Firdaws, el Paradís. No té res d'estrany llavors que els Musulmans, pertot on han assolit un nivell de refinament suficient, hagen desenvolupat fins a l'extrem el concepte de jardí. Els Jardins es presenten així com la figuració centrífuga del món sagrat, el de la interioritat, per oposició a l'univers profà, el de l'exterioritat. S'afirmen a l'entorn d'un centre vivent, la font (símbol de l'aigua nutrícia), es despleguen pels entorns en el regne vegetal, una altra encarnació de les potències il·limitades de la Creació Divina, s'afirmen, per fi, en totes les altres expressions. En definitiva, el Jardí ha d'emmarcar els signes paradisíacs tal com els Musulmans se'ls imaginen: quietud, bellesa, ambient odorífer, arbrers fruiters, lloc de meditació, murmuris aquàtics, felicitat i alegria en la disposició floral, etc.
Traduït de Malek Chebel, Dictionnaire des symboles musulmans. Rites, mystique et civilisation, Albin Michel, 1995.
El Jardí és un símbol abundós i significatiu en l'Alcorà. A tall d'exemple:
[Alcorà: 2, 25] = «Anuncia [profeta] la bona notícia, / per als qui creuen i fan obres santes, bones i pures, / que ells tindran jardins celestials, / sota els quals fluiran rius. / Quan siguin ells alimentats per aquests rius, / amb uns bons fruits per aliment, / diran llavors: "És com un fruit dels aliments que hem pres abans. / Que no, que són uns altres, / que són semblants i molt millors!". / Tindran esposes, bones i pures. Hi romandran sempre, eternament!»
[Sura de la Vaca (Al-Bàqara), 2: 25]: L'Alcorà. Traducció de Míkel de Epalza, Barcelona: Proa, 2001]
