dimarts, 3 de febrer de 2009

Sobre el cor


L'aiguader ha comentat més d'una vegada, en diferents escrits, la tremenda importància del cor, del cor com a simbolisme, del cor com a element poètic, del cor com a instrument real, físic, corporal, per a estimar, per a sentir, per a sofrir, per a patir (pense que sofrir i patir no deu ser el mateix exactament), del cor com a forma espiritual (ara que tanta gent abomina les coses de l'esperit)... I tantes altres coses que em suggereix aquest òrgan vital que regeix, amb l'estómac i el sexe, l'essencial de les nostres vides.

Sovint el cor se m'estreny, em palpita, se'm fa com un nuc (no a la gola, sinó al costat esquerre del pit), i sura fins a la superfície com un pes, com una angoixa latent, constant, opressiva, que m'impedeix ser feliç, que m'impedeix dormir en pau, que m'impedeix manifestar tot l'amor que caldria.

Els mestres sufís parlen de l'expansió i de la contracció del cor com a fases del procés de purificació mental i anímica que pot conduir cap a un estat més perfecte, més evolucionat de la consciència humana. Ho traduesc a un llenguatge psicològicament accessible, tot i que es tracta d'un procés difícil i complex, diferent en cadascun de nosaltres.

En el cor s'acumula tot el dolor, tota la insatisfacció, tota la ràbia continguda i acumulada davant de tanta opressió que ens toca viure. I a vegades necessita urgentment esclatar, cridar als quatre punts cardinals tot el seu malestar, tot els seus desequilibris, tots els seus destrets.

En nom del cor de la Terra, en nom de la bellesa exultant, en nom de la vida completa, deixe escrit aquest testimoni des del meu cor fins al cor de cadascun de vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: