dimecres, 4 de febrer de 2009

El temor i l'esperança


He de confessar que ja fa molt de temps que no dorm bé. Deu ser l'edat, deuen ser problemes de consciència, deu ser que el cos ja no respon com toca. El cas és que ja fa temps que tota la part dreta la sent inquieta, endolorida, malaltissa, rebel. La part dreta, diuen el simbologistes, és la racionalitat. Deu ser que m'he fet massa racional o que la racionalitat m'està abandonant. Mai no se sap en quina direcció avancen les coses del cos i de la ment, que van fent el seu camí sense demanar-nos cap mena de permís.

Abans d'alçar-me, m'agrada, si pot ser, llegir una miqueta al llit. Amb l'escalforeta de la tapa, la lectura és més amatent i comprensible. Es veu que estic en l'etapa de la clarificació. Vull deixar les coses clares, vull que la gent que m'envolta m'entenga, vull fer-me entenedor i accessible. S'ha acabat per a mi el temps de les mixtificacions i de les manipulacions lingüístiques a què és tan afeccionat un cert llenguatge poètic. Poetitzar per poetitzar, tot és poetitzable.

Volia dir que aquest matí he llegit uns fragments del llibre del xeic Javad Nurbakhsh, La gnosis sufí, Editorial Nur, Madrid, 1998, una recopilació, ordenada per temes, dels conceptes fonamentals del sufisme a través de les obres dels mestres més reconeguts, i se m'estan aclarint un munt de coses que tenia enfosquides.

Traduesc del castellà aquest fragment poètic de 'Attâr, el gran poeta persa del segle XIII, que encapçala el capítol sobre el temor i l'esperança:

Li va esborrar de la memòria qualsevol record de la promesa d'unió,
i em va deixar ací abrusant-me en les flames del temor i l'esperança.

Amb el cor abrusat i l'esperit inquiet he començat el dia.
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: