TdE108. [Poesia] Una oda de Ricardo Reis

Saudoso já deste Verão que vejo. Lágrimas para as flores dele emprego Na lembrança invertida De quando hei-de perdê-las. Transpostos os portais irreparáveis De cada ano, me antecipo a sombra Em que hei-de errar, sem flores, No abismo rumoroso. E colho a rosa porque a sorte manda. Marcenda, guardo-a; murche-se comigo Antes que com a curva Diurna da ampla terra. Enyoradís d'aquest estiu que veig, per totes les seves flors vesso llàgrimes, recordança invertida de quan jo les perdré. Traspassaré els llindars irreparables de tots els anys, m'anticiparé a l'ombra en què haig d'errar, sens flors, per l'abís remorós. I cullo la rosa, que porta sort. I marcescent, la guardo; amb mi es musteix abans que no amb la corba diürna de la terra. Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, pròleg de Pilar Gómez Bedate, Barcelona, Edicions 62 ("Els Llibres de l'Escorpí. Poesia Universal del Segle XX, 8"), 1992, ps. 160-161.