divendres, 11 de setembre de 2009

[Poesia] Una oda de Ricardo Reis


Saudoso já deste Verão que vejo.
Lágrimas para as flores dele emprego
Na lembrança invertida
De quando hei-de perdê-las.
Transpostos os portais irreparáveis
De cada ano, me antecipo a sombra
Em que hei-de errar, sem flores,
No abismo rumoroso.
E colho a rosa porque a sorte manda.
Marcenda, guardo-a; murche-se comigo
Antes que com a curva
Diurna da ampla terra.

Enyoradís d'aquest estiu que veig,
per totes les seves flors vesso llàgrimes,
recordança invertida
de quan jo les perdré.
Traspassaré els llindars irreparables
de tots els anys, m'anticiparé a l'ombra
en què haig d'errar, sens flors,
per l'abís remorós.
I cullo la rosa, que porta sort.
I marcescent, la guardo; amb mi es musteix
abans que no amb la corba
diürna de la terra.

Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, pròleg de Pilar Gómez Bedate, Barcelona, Edicions 62 ("Els Llibres de l'Escorpí. Poesia Universal del Segle XX, 8"), 1992, ps. 160-161.
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: