dimarts, 15 de setembre de 2009

[Poesia] Safo: Himne a Afrodita


Himne a Afrodita
Ποικιλόθρον᾽ ὰθάνατ᾽ ᾽Αφροδιτα,
παῖ Δίοσ, δολόπλοκε, λίσσομαί σε
μή μ᾽ ἄσαισι μήτ᾽ ὀνίαισι δάμνα,
πότνια, θῦμον.
ἀλλά τυίδ᾽ ἔλθ᾽, αἴποτα κἀτέρωτα
τᾶσ ἔμασ αύδωσ αἴοισα πήλγι
ἔκλυεσ πάτροσ δὲ δόμον λίποισα
χρύσιον ἦλθεσ
ἄρμ᾽ ὐποζεύξαια, κάλοι δέ σ᾽ ἆγον
ὤκεεσ στροῦθοι περὶ γᾶσ μελαίνασ
πύκνα δινεῦντεσ πτέῤ ἀπ᾽ ὠράνω
αἴθεροσ διὰ μέσσω.
αῖψα δ᾽ ἐχίκοντο, σὺ δ᾽, ὦ μάσαιρα
μειδιάσαισ᾽ ἀθάνατῳ προσώπῳ,
ἤρἐ ὄττι δηὖτε πέπονθα κὤττι
δἦγτε κάλημι
κὤττι μοι μάλιστα θέλω γένεσθαι
μαινόλᾳ θύμῳ, τίνα δηὖτε πείθω
μαῖσ ἄγην ἐσ σὰν φιλότατα τίσ τ, ὦ
Πσάπφ᾽, ἀδίκηει;
καὶ γάρ αἰ φεύγει, ταχέωσ διώξει,
αἰ δὲ δῶρα μὴ δέκετ ἀλλά δώσει,
αἰ δὲ μὴ φίλει ταχέωσ φιλήσει,
κωὐκ ἐθέλοισα.
ἔλθε μοι καὶ νῦν, χαλεπᾶν δὲ λῦσον
ἐκ μερίμναν ὄσσα δέ μοι τέλεσσαι
θῦμοσ ἰμμέρρει τέλεσον, σὐ δ᾽ αὔτα
σύμμαχοσ ἔσσο.

The Poems of Sappho

Afrodita immortal, de tron riquíssim,
que trenes fraus, filla de Zeus, et prego
que ni amb ànsies ni amb basques, augusta,
l'ànim no em domis,

ans vine aquí, car abans de vegades
m'oïres lluny la veu i em vas atendre,
l'auri casal del pare abandonares,
vas junyí' el carro

i em vas venir; ocells bonics et duien
rabents damunt la terra negra; llesta
l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire
van vení' a l'acte.

I tu llavors, dea feliç —el rostre
et somreia, immortal— em preguntares
per què patia, altre cop a cridar-te
el que va moure'm,

i més que res què és el que vull que ocorri
al meu esperit boig: «¿Qui ha de dur-te
la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo,
¿qui et fa l'ofensa?

Si fuig de tu, prompte et vindrà darrera,
si no et prens dons, t'obsequiarà, si ara
no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,
d'enamorat-se't.»

Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes
solta'm, allò que el cor grua que em passi
acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa
sempre aliada.

Safo, Obra completa, edició bilingüe, traducció, pròleg i notes de Manuel Balasch, pvre., Barcelona, Edicions 62 («Els Llibres de l'Escorpí. Poesia», 16), 1973, ps. 16-19.


Afrodita immortal, que seus al tron
riquíssim, filla de Zeus, ordidora
d'enganys, et pregue que no em domes l'ànim

senyora, amb penes
i torbes, però vine ací si abans
sentires ja de lluny la meua veu
i l'acollires, i abandonant l'àuria
casa del teu pare
vas venir junyint el carro; bonics
et portaven ocells rabents damunt
la negra terra, les espesses ales
batien per l'éter
i arribaren de seguida. I tu,
feliç, somreies amb l'immortal
rostre i preguntaves què patia ara,
per què t'invocava,
què és el que vull que sobre tot ocórrega
en el meu ànim boig. Qui he de convéncer
i portar vers la teua amistat? Qui,
oh Safo, t'ha ofés?
Si fuig de tu, prompte et perseguirà,
si no accepta regals, te' ls donarà,
si no et vol, aviat t'estimarà
bé que ella et rebutge.
Vine a mi, també ara, i de les cruels penes
lliura'm. I tot allò que el cor delera
que em passe, atorga-m'ho, sigues-me tu
per sempre aliada.


(Traducció de Maria Jesús Yago, per cortesia de l'autora)
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: