TdE117. [Poesia] Robert Frost: Després de collir pomes

Robert Frost (1874–1963). North of Boston. 1915.

10. After Apple-picking

My long two-pointed ladder’s sticking through a tree
Toward heaven still,
And there’s a barrel that I didn’t fill
Beside it, and there may be two or three
[5] Apples I didn’t pick upon some bough
But I am done with apple-picking now.
Essence of winter sleep is on the night,
The scent of apples: I am drowsing off.
I cannot rub the strangeness from my sight
[10] I got from looking through a pane of glass
I skimmed this morning from the drinking trough
And held against the world of hoary grass.
It melted, and I let it fall and break.
But I was well
[15] Upon my way to sleep before it fell,
And I could tell
What form my dreaming was about to take.
Magnified apples appear and disappear,
Stem end and blossom end,
[20] And every fleck of russet showing clear.
My instep arch not only keeps the ache,
It keeps the pressure of a ladder-round.
I feel the ladder sway as the boughs bend.
And I keep hearing from the cellar bin
[25] The rumbling sound
Of load on load of apples coming in.
For I have had too much
Of apple-picking: I am overtired
Of the great harvest I myself desired.
[30] There were ten thousand thousand fruit to touch,
Cherish in hand, lift down, and not let fall.
For all
That struck the earth,
No matter if not bruised or spiked with stubble,
[35] Went surely to the cider-apple heap
As of no worth.
One can see what will trouble
This sleep of mine, whatever sleep it is.
Were he not gone,
[40] The woodchuck could say whether it’s like his
Long sleep, as I describe its coming on,
Or just some human sleep.

http://www.bartleby.com/118/10.html

DESPRÉS DE COLLIR POMES

Les puntes de l'escala entre les fulles
assenyalen el cel,
i a la vora hi ha un cove sense omplir,
i potser en una branca encara queda
alguna poma més per abastar.
Però ara ja estic de l'arreplega.
Sento en la nit la son de la hivernada,
l'olor de pomes: i m'entreabalteixo.
No em puc treure dels ulls l'efecte estrany
que m'ha fet de guaitar, a través del gel
que he trencat al matí, a l'abeurador,
el món de l'herba tota engelabrida.
Després l'he deixat caure i s'ha partit.
Però el que és jo
ja estava endormiscat quan ha caigut
i ja sabia
per quin camí enfilava el proper somni.
Grans pomes dibuixant-se i esborrant-se,
caps de brot i de flor,
que es veien fins les taques més petites.
El peu també conserva, amb el dolor,
la pressió que hi fa el barrot d'escala.
Sento gronxar l'escala amb el brancatge.
I a l'orella em retruny, des de la sitja,
l'eixordadissa
dels munts i munts de pomes rodolant-hi.
És que en tinc prou i massa
de collir pomes; l'ufanós esplet
que he esperat tant, a l'últim m'ha cruixit.
Deu mil milers de fruites per palpar,
acaronar, collir i no deixar caure.
Que totes
les que hagin tocat terra,
encara que no tinguin macadures,
van de dret a la pila de la sidra
com a rampoines.
Ja es veu què pot torbar
aquest meu son, estrany i tot com sembla.
Si encara hi fos,
la marmota podria dir si és
com el seu son, el que he descrit així,
o just un son humà.

Robert Frost. Al nord de Boston. Selecció i traducció de Miquel Desclot. Pròleg d'Ángel Crespo. Barcelona, Edicions 62 ("Poesia Universal Segle XX", 12), 1994, pàgs. 70-73.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Robert_Frost