dissabte, 26 de novembre de 2011

[Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»


DIRIA: CONSCIÈNCIA DE MI

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.


Joan Fuster, Escrit per al silenci
València, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1954, pàgs. 30-33.
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: