dijous, 8 de desembre de 2011

[Poesia] Carles Duarte: «Tanca els llavis del dia»


 (Barcelona, 1959)

Sí, recorda't del teu creador 
abans no es desfaci el fil de plata 
i el llantió d'or no s'esberli, 
abans no s'esmicoli la gerra a la font 
i la corriola del pou no es trenqui, 
abans la pols no torni a la terra, 
al lloc on era, 
i l'alè de vida no retorni a Déu. 

Eclesiastès, 12.6-7 

Tanca els llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.

T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs
gairebé imperceptible
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.

Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
dels teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.

(De S'acosta el mar. Poesia 1984-2009, València: Eliseu Climent, editor, 2010, pàgs. 172-73)
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: