dissabte, 13 de juliol de 2013

J. V. Foix: un fragment de la Lletra a Clara Subirós

(Barcelona, 1893-1987)


Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha em sembla a mi —t'ho deia quan distreta del que et deia t'allunyaves amb mi cap allà on l'oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure's o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l'invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l'hora de l'alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat.

(«Lletra a Clara Sobirós», Obres poètiques, Barcelona, Edicions Nauta, S. A.: "La Paraula Viva", pàg. 8, 1964)
Publica un comentari a l'entrada

Total de visualitzacions de pàgina: