TdE021. Eva Dénia. Versadors per al cant d'estil valencià

Em permet de fer pública aquesta convocatòria enviada per la cantant i professora Eva Dénia. A tots els poetes valencians de naixement, adopció o vocació: L’objectiu d’aquest projecte és crear un repertori de versades amb l’aportació de tots els poetes que hi vulguen participar, a fi de contribuir a la recuperació de la nostra música tradicional, concretament de l’anomenat “cant d’estil”, el qual representa, en paraules del crític musical Josep Vicent Frechina, “el cim estètic del patrimoni sonor valencià”. El cant d’estil ha viscut una popularitat irregular al llarg del segle XX, però ara sembla que està recuperant prestigi social i es pot dir que travessa un moment molt interessant. Estan sorgint noves generacions de cantadors que aspiren a formar part de les programacions musicals, fins i tot dels festivals internacionals, així com músics de sòlida formació disposats a renovar i enriquir el seu llenguatge. El cant d’estil necessita, tanmateix, una renovació total pel que fa als textos literaris. La decadència que ha patit la nostra cultura es veu reflectida també en les lletres que han fet servir els cantadors. És per això que el treball dels poetes es fa imprescindible si volem que la nostra música continue viva i ocupe el lloc que li correspon entre les grans músiques del segle XXI. Tot seguit us explique els detalls del projecte. Disculpeu-me si les explicacions que done us resulten en algun moment massa òbvies, però he preferit pecar per excés que per defecte. * * * * * Fa uns anys vaig començar a interessar-me per la música tradicional valenciana, especialment pel denominat “cant d’estil”, una música emparentada en els seus orígens amb el flamenc però que, a diferència d’aquest, no ha evolucionat com hauria calgut i s’ha quedat en un estadi, diríem, folklòric. El cant d’estil són les albaes, l’U, l’U i dos, l’U i dotze i les riberenques. Si bé les albaes són prou conegudes, de la resta dels estils poca gent n’ha sentit parlar. Per desgràcia, els intel·lectuals valencians no han prestat mai atenció a aquesta música tan singular i tan específicament valenciana, que malgrat tot s’ha conservat i que en aquests moments fins i tot viu un renaixement, gràcies a la voluntat d’alguns músics i cantadors per recuperar-la i dignificar-la. El cant d’estil és una música improvisada. Amb l’excepció de les albaes, que es canten a capella amb una introducció de tabalet i dolçaina, la resta d’estils es canten amb l’acompanyament d’una rondalla. Es tracta d’un cant melismàtic, vocalment molt exigent i que obliga a una especialització important dels seus intèrprets. Al costat del cantaor hi ha un versaor, que li va dictant a cau d’orella els versos que improvisa sobre la marxa, d’acord amb les necessitats del moment. Actualment hi ha molt pocs versadors, si exceptuem els que es dediquen a cantar la bellesa de les falleres o la bondat de la mare de Déu, que són els que més abunden. Per tant, no sempre els cantadors tenen a l’abast un versador que els dicte els versos. A més, els contextos en què s’interpreta el cant d’estil estan canviant. Continua cantant-se en el carrer, el seu medi natural, però ha començat a envair els teatres, les sales de concerts, els cafés i els estudis de gravació. Per tot això els cantadors necessiten disposar d’un repertori de versaes que es puguen interpretar en aquests nous contextos. Si escoltem les gravacions que existeixen d’interpretacions de cant d’estil i comparem els seus textos amb els del flamenc, ens adonarem de fins a quin punt aquest gènere està necessitat de la implicació dels nostres poetes. Com que la intenció que em mou és crear un fons de versades que puguen fer servir els cantadors en les gravacions i els concerts, és a dir, en situacions molt diferents a les que fins ara han estat habituals, caldrà buscar temes més universals i atemporals i, sobretot, caldrà injectar en els versos una miqueta més de poesia. (Estic pensant en la quantitat de versades que ens podria haver regalat Vicent Andrés Estellés si algú li n’haguera donat la idea). Les estrofes que s’utilitzen en el cant d’estil són les anomenades cançons d’a cinc. Es tracta d’estrofes de cinc versos heptasíl·labs que rimen de la següent manera:

7a 7b 7a 7b 7a

Tot i que es pot emprar la rima assonant, és convenient que almenys els versos tercer i cinqué rimen en consonant, ja que en la majoria d’estils es repeteix el quart vers i, per tant, la distància entre el tercer i el cinqué és major i la rima podria diluir-se si és massa feble. Es poden combinar els versos masculins amb els femenins (molt millor), o bé poden ser tots masculins o tots femenins. Cada versada ha de ser autònoma, ha d’expressar una idea completa. En cinc versos hem de contar una història en un valencià popular, dialectal, però correcte, evitant tant els cultismes com els vulgarismes. A continuació us copiaré una versada que he escrit i tot seguit la criticaré:

Quan en sa casa m’espera No hi ha res que m’entretinga Pense en el seu cos de seda I el meu pas ja no vacil·la Quan enfile la drecera

Aquesta versada presenta alguns problemes:

1) Tots els versos són femenins (millor combinar-los amb els masculins, encara que no és imprescindible). 2) Tots els versos acaben amb el fonema /a/. Això té un inconvenient. L’última vocal de vers és la que rep tot el virtuosisme del cantador. Si aquest pot variar la vocal final, el seu cant es coloreja molt més. 3) “Seda” (v3) i “drecera” (v5) rimen de manera massa dèbil. Com que el vers 4 es repeteix en la majoria dels estils, cal aproximar més els versos 3 i 5. Ací caldria rimar en consonant. 4) La paraula “drecera” és massa culta. És fonamental que s’entenga tot el que el cantador diu. Al meu parer aquest és el pitjor defecte que té aquesta versada.

Malgrat tot, aquesta versada es podria cantar. En definitiva els versos estan ben mesurats i ben rimats i expressen una idea completa. Perquè us feu una idea de com podrien sonar les vostres versades podeu visitar els següents links: http://www.myspace.com/carlesdenia Ací podreu escoltar un U i dos interpretat pel cantador Carles Dénia. Es tracta de la maqueta d’una de les cançons del disc que es gravarà el pròxim estiu i en el qual espere col·laborar. http://es.youtube.com/watch?v=YjHULkaZ4iI Ací podeu veure i escoltar el mestre Josep Aparicio “Apa” cantant una riberenca, al carrer, acompanyat per una rondalla i una secció de vents a l’estil tradicional. També podeu veure en acció el versador Josemi Sánchez. http://es.youtube.com/watch?v=F8ChtzusCO0 Teresa Segarra canta un U i dos en una actuació a Info TV amb el grup La Beniterrània (del qual també forma part Josep Aparicio “Apa”). Espere que us animeu a escriure versos. Crec que la nostra música es mereix l’atenció dels nostres poetes. Eva Dénia