TdE054. F. Petrarca. Sonetto XXVIII

Francesco Petrarca (Arezzo 1304 - Arquà 1374 Il Canzoniere: sonetto XXVIII Solo e pensoso i più deserti campi vo mesurando a passi tardi e lenti, e gli occhi porto per fuggire intenti ove vestigio uman la rena stampi. Altro schermo non trovo che mi scampi dal manifesto accorger de le genti, perché negli atti d'allegrezza spenti di fuor si legge com'io dentro avvampi; sì ch'io mi credo omai che monti e piagge e fiumi e selve sappian di che tempre sia la mia vita ch'è celata altrui. Ma pur sì aspre vie né sì selvagge cercar non so, ch'Amor non venga sempre ragionando con meco, et io conlui. [Petrarca 1966] = Francesco Petrarca. Il Canzoniere. Introduzione di Mario Marcazzan. Note di Nereo Vianello. Bietti. "I classici popolari". 1966.

TdE053. Francesc Eiximenis. Una fauleta

XIV [DE LA RESPOSTA QUE DONÀ LA GUINEU A UNA QÜESTIÓ QUE LI FOU PROPOSADA]

Una qüestió estec proposada a la guineu aital, ço és, qui cantava millor, o lo papagai o l'ase. E diu que la guineu respòs que cant hi ha de diverses maneres, car algun cant hi ha qui s'apella "quinta" e "octava", altre qui s'apella "lo gros bordó": per què en lo cant apellat "quinta" o "octava", lo papagai n'era mestre, mas en lo cant de "gros bordó" lo senyor d'ase ne faïa meravelles. "Vet (diu ací lo fabulari) com la guineu t'ensenyà ací a satisfer a cascuna part en ço en què no cap consciència ne negun perill, així com deïa lo dit document."

(Del Dotzè del Crestià, cap. DCCCLXXXV.)

Francesc Eiximenis, Contes i faules, text, introducció, notes i glossari de Marçal Olivar, Barcelona, Editorial Barcino ("Els Nostres Clàssics", 6), 1925, p. 154.

TdE052. Palau Fabre / Bonet. Jo em donaria a qui em volgués

Aquests dies càlids de juliol faig neteja general de la meua cova. Ja feia anys que no la feia amb tanta dedicació com enguany i la cosa va, m'hi sent bé. Entre les relíquies musicals que m'han aparegut en la recerca desempolvadora hi ha aquesta joia: Maria del Mar Bonet. Si vens prest / Jo em donaria a qui em volgués. Concèntric 45714-A. Dipòsit legal: B. 30635-1969. Un 45 rpm que va ser tot un descobriment per a mi allà per les primeries dels anys setanta, que és quan em vaig comprar el primer tocadiscos. A la part central, d'un roig granat i lletres platejades hi ha unes ditades de pintura blanca. Què devia fer jo aquell dia, quines coses devia pintar? La paret? Algun quadret d'aquells surrealistes naïfs que m'eixien en les hores de desfici calorós? La primera cara duu una cançó intimista i adolescent amb lletra de la Maria del Mar, Si véns prest...; a la segona cara, hi ha la peça impactant: un poema de Josep Palau i Fabre, Jo em donaria a qui em volgués, una peça magnífica, mig jazzística, mig simfònica, amb un toc de campanetes orientals mogudes pel vent cap al final que em refrescaven les meues calors de juliol al poble; la meua cambreta s'encenia en flames, llavors i ara. És un sonet magnífic i una magnífica interpretació amb la veu juvenil esqueixada de la Maria del Mar. Tanta emoció continguda en l'espera! Ací us pose la lletra perquè en gaudiu, i, si la trobeu, escolteu-la! És una preciositat. Ah! Hi col·laboren músics com Josep Polo, bateria; Doro, baix elèctric; Jordi Sabatés, orgue; Toti [Soler], guitarra i baix elèctric i l'Escola Diafragmàtica de Viena, motiu ornamental xinès que bufat fa ding ding ding. Voilà! Jo em donaria a qui em volgués, com si ni jo me n'adonés d'aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m'ignorés. Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me'n quedés en el no-meu que jo en rebés. Jo em donaria per un bes, per un de sol, prô que besés i del besat em desbesés. Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n'adonés: com una almoina que se'm fes. [Poemes de l'Alquimista] Recercant per la xarxa he trobat aquest vídeo amb una interpretació modernitzada acompanyada de guitarra. Ben diferent de l'original de 1969, que és tota una peça d'art.