TdE209. Fernando Pessoa [Bernardo Soares]: Llibre del desassossec

FERNANDO PESSOA

(Lisboa, 1888-1935)

5.

Tinc davant meu les dues pàgines grans del llibre feixuc; aixeco de la seva inclinació sobre la taula vella, amb els ulls cansats, una ànima més cansada que els ulls. Més enllà del no-res que això representa, el magatzem, fins a la Rua dos Douradores, arrenglera els prestatges regulars, els empleats regulars, l'ordre humà i l'assossec de la vulgaritat. A la finestra hi ha renou del que és divers, i el renou divers és vulgar, com l'assossec que hi ha al costat dels prestatges.

Abaixo ulls nous sobre les dues pàgines blanques, en què els meus nombres acurats han posat els resultats de la societat.  I, amb un somriure que guardo com a meu, recordo que la vida, que té aquestes pàgines amb noms de mercaderies i diners, amb els seus espais en blanc, i els seus traços amb regle i escrits, inclou també els grans navegadors, els grans sants, els poetes de totes les eres, tots ells sense escriptura, la vasta nissaga expulsada dels qui donen valor al món.

En el registre mateix d'un teixit que no sé què és se m'obren les portes de l'Indus i de Samarcanda, i la poesia de Pèrsia, que no és d'un lloc ni d'un altre, fa dels seus quartets, sense rima al tercer vers, un suport allunyat per al meu desassossec. Però no m'equivoco, escric, sumo, i l'escriptura continua, feta normalment per un empleat d'aquesta oficina.

16.

Somiejo entre Cascais i Lisboa. He anat a Cascais a pagar una contribució del patró Vasques, d'una casa que té a Estoril. He gaudit anticipadament del plaer d'anar-hi, una hora d'anada, una hora de tornada, veient els aspectes sempre diversos del gran riu i de la seva desembocadura atlàntica. En realitat, en anar-hi, m'he perdut en meditacions abstractes, veient sense veure els paisatges aquàtics que m'alegrava d'anar a veure, i en tornar m'he perdut en la fixació d'aquestes sensacions. No fóra capaç de descriure el més petit detall del viatge, el més petit fragment del visible. N'he extret aquestes pàgines, per oblit i contradicció. No sé si això és millor o pitjor que el contrari, que tampoc no sé què és.

El tren s'asserena, és el Cais do Sodré. He arribat a Lisboa, però no a una conclusió.

([Pessoa 2002]: Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Barcelona, Quaderns Crema, 2002, pàgs. 21 i 29).