Els traductor automàtics com el de
Translendium, tradueixen la Terra d'Enlloc com
"la tierra de ningún sitio o
de ninguna parte", que seria la versió més literal; pel que fa a l'expressió castellana
"el país de nunca jamás", en podría ser un equivalent en la llengua veïna, però només parcial i aproximat, perquè el sentit de l'
enlloc català és més espacial que temporal, és a dir "la terra que no es pot trobar en cap espai concret conegut pels sentits físics".
Dimarts, 12 de juny de 2001. La realitat no és poetitzable. Poesia i realitat són termes contraposats, como ho eren la realitat i el desig en Cernuda. No crec que hi haja poesia realista, si entenem per poesia, en l'estat actual de la mentalitat humana, l'intent per comunicar-se amb universos ultrasensibles, fora de l'àmbit del que és quotidià. Amb això no vull dir que la quotidianitat estiga exempta de poesia: de fet sense existència real no hi ha poesia. M'estic referint, però, a aquella mena d'indagació espiritual que ens acosta a móns intangibles que han rebut diversos noms d'una explicitat absoluta: UTOPIA (Na-Kojâ-Abâd, Bi-lâ-makân, Mundus Imaginalis, ´Alam al-mitâl, La Terra d'Enlloc). El fet que la seua existència siga irreal, és a dir purament imaginal, no exclou la seua veritat, i, per tant, no són mons irreals sinó il·localitzables en l'espai físic. Tampoc no tenen relació amb els mons de ficció. Vegeu Henry Corbin, vegeu Sohrawardî.
Aquest país o terra d'Enlloc és el que en els escrits d'
Henry Corbin, el filòsof i orientalista francés que tant m'ha fascinat en els últims anys, s'anomena així
Na-Kojâ-Abâd (en persa), Bi-lâ-makân (en àrab), Mundus Imaginalis (en llatí), ´Alam al-mitâl (en àrab), La Terra d'Enlloc.
És a dir: el país que no existeix en cap espai real sinó només imaginal, el territori dels somnis, de la imaginació, de l'esperit, de l'altra realitat, el país utòpic o de les utopies, el país d'utopia, prenent la paraula
utopia en el sentit etimològic (
u-topia): sense lloc, no localitzat.
